Crec en una espiritualitat de la esperança. L’esperança parteix de la convicció que totes les coses están cridades a ser en plenitud. M’arrenca de la nostàlgica i melanconiosa reflexió sobre el passat i m’orienta a construir, amb realisme el futur possible.
Luc Ferry, un dels exponents intel·lectuals de l’espiritualitat laica a França, escriu: “El missatge que se’ns transmet és, al meu parer, lúcid pel que fa a la mort. Per descomptat que prefereixo el missatge del Crist! Si fos veritat seria, sens dubte, la millor noticia de l’any, què dic, de tots els segles!”
Si fos veritat…aquesta és la qüestió. No i ha manera de demostrar-ho, però tampoc de demostrar-ne la falsedat.
És una qüestió de fe. Amb tot, el pensador agnòstic reconeix que aquest missatge, en el cas de ser veritat, seria, de llarg, la millor noticia de totes les que mai s’han donat en la història, perquè tot ésser humà, anhela la vida i no tan sols la seva, sinó la dels seus éssers estimats.
Des d’aquesta opció, des d’aquesta hipòtesi existencial mai no confirmada, la vida es comprèn d’una altra manera.
Cada ara és una ocasió, però no és l’última ocasió. Com podría viure amb goig aquest instant si se que és l’últim? La reflexió em mataria. Com podría viure serenament, el pas del temps si tinc plena consciència que, un cop el rellotge de sorra s’hagi escolat, no quedarà res, ni de mi, ni de tu? Com podré abraçar-te si se que és la darrera vegada que ho faig? Tindré energía? Tindré empenta? Potser t’abraçaré desesperadament, però aquesta desesperació és vençuda quan crec que aquesta abraçada és el començament, l’inici d’un ara etern.
No hi perdo res acceptant aquesta hipòtesi. No em priva de cap moment bell, no em causa cap sofriment; tot al contrari. Em dóna l’esperança que cada relació que emprenc tindrà continuïtat, no se com, però se que el llaç és etern Si aquesta esperança fos robusta, aquesta noticia transformaría radicalment la manera de viure, de comunicar-nos, d’enfocar l’existència, perquè viuríem despreocupats pel futur, alegrement centrats en l’ara, però no desesperadament com el nàufrag que s’aferra al que queda del vaixell, sinó amb la confiança que tot será viscut amb més profunditat i més qualitat.
De quina alegria parlo? Escriu el filòsof Soren Kierkegaard: “L’alegria és ésser de veritat actual a un mateix. “L’alegria” afegeix, “és el temps present posant tot l’accent en això del temps present”. I de nou, tornen a aparèixer els lliris i els ocells. Escriu: “Aprèn del lliri i aprèn de l’ocell, que són mestres: existeixen, estan al dia, i són alegria”.
La conseqüència final seria viure al dia, despreocupar-se del futur i, a la vegada, alliberar-se del pes del passat. Viure amb plenitud cada moment, veure en cada instant una ocasió per estimar-ho tot i tothom, un moment per donar-se generosament, per mostrar-se i revelar els secrets que portem dins del nostre cor. Només m’és possible viure així si tinc la certesa de ser sostingut per Déu. Només així puc superar la tristesa inherent a la vida finita.
Heus aquí l’arrel d’una vida despreocupada, centrada en l’ara.
Francesc Torralba
No hay comentarios:
Publicar un comentario