La immigració càtara cap a la Catalunya meridional l’hem de centrar en els
anys 1235-1240, i cal dir que hi hagué una gran quantitat d'exiliats càtars per
causa de la repressió dels croats. Eren gent fugitiva del terror de la
Inquisició, i que, tot i ser coneixedors que en terres catalanes existia el
tribunal dels dominics, sota la direcció de Ramon de Penyafort i amb el
vist-i-plau del rei Jaume I, creien que
podrien fer-los perdre el rastre. Tot porta a constatar que és la por a la
Inquisició i no a la Croada el que porta a la gent a exiliar-se del Llenguadoc.
- La noblesa catalana
Tenim ben poca constància del pas dels bons homes per terres catalanes. No
trobem gaires noms de la noblesa catalana meridional involucrats en el tema,
però això no vol dir pas que no hi hagués catarisme català, direm més aviat que
la implantació va ser inferior a la que existia al Llenguadoc.
L'activitat inquisitorial de la segona meitat del segle XIII, a partir de
l’erecció del tribunal, quedà centrada en la supressió del catarisme. Malgrat
tot, el fet que molts dels seus nuclis s'haguessin format entorn de la noblesa
pirinenca i que Jaume I necessités del seu suport per fer avançar les fronteres
del sud determinaren que moltes de les sentències s'apliquessin després de la
mort.
A Castellbò i trobem al vescomte Arnau, l’heretgia del qual, real o
fictícia, fou declarada pels inquisidors Guillem de Calonge i el Fra Pere de la
Cadireta, després de la seva mort. En la família dels Castellbò, més que voler
demostrar l’heretgia d’Arnau es volia demostrar la de la seva filla, Ermessenda
de Castellbò, esposa de Roger Bernat II de Foix. Aquesta recordem que va
residir durant bona part de la seva vida i fins a la seva mort a Foix sota la
constant influència d’Esclarmonda i Felipa, les dones de la família de Foix. La
primera, la tia de Ramon Bernat, era perfecta i cap d’una casa càtara a Pàmies;
Felipa, mare de Ramon Roger i sogra d’Ermessenda, era per la seva banda una
clara herètica. D’Ermessenda es diu que va rebre el consolamentum en el seu
llit de mort.
La sentència proclamada per la Inquisició es va dur a terme un cop els
Castellbò ja eren morts i enterrats. La condemna es va produir el Dia dels
Morts de 1269, al vescomte i a la seva filla els exhumaren els cossos per
cremar-los tot seguit i esventar les seves cendres, tot sota la mirada del Fra
Pere de la Cadireta, contra qui «el poble de Castellbò corregué a apedregar-lo
fins a deixar-lo mort a pocs passos de la vila», com es narrat.
Molts dels greuges contra els Castellbò es concreten després de la mort del
vescomte, i sembla que, abans i després del seu enterrament, foren atiats pels
bisbes d'Urgell, grans enemics de la família. Fou precisament el bisbe d'Urgell
el que va remoure el passat d'Arnau, conduint-lo fins a un procés
inquisitorial.
Independentment de l'heretgia personal d'Arnau, el que interessa és
constatar que els càtars es movien per Castellbò.
Un altre enclavament càtar que sembla provat és el de la carena del Cadí,
amb centre a Josa. La família dels
Josa estava en tractes estrets amb l'Església dels Bons Homes; Ramon de
Josa rebia delegacions de càtars del Llenguadoc i en va haver de respondre,
diverses vegades, davant la Inquisició catalana. Cal dir que sempre se'n va
sortir ben parat amb les seves declaracions. El seu fill, Guillem Ramon,
segueix el procediment patern de simulació i va comportar-se com a amic dels
heretges o, potser, creient. Ramon de Josa va tenir, finalment, el mateix destí
que Arnau i la seva filla. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, que encara
vivien, varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les seves terres.
Guillem de Niort, veguer del comte Nuyno Sanç a la Cerdanya i a Conflent,
i Ramon de Termes foren condemnats a la presó, mentre que Bernat Hug de
Serrallonga fou excomunicat l'any 1242. Sembla que Bernat d’Alió, cremat viu a
Perpinyà l'any 1258, fou possiblement l’única víctima mortal del tribunal
d'entre la noblesa pirinenca càtara. En els processos de l'àrea del Montsant
apareixen com a càtars la família Segarra de l'Arbolí i Pericó de Botzenig
(Prada), Berenguer Amorós (Ciurana), Pere Català (Cornudella) i Bernat Lorda
(l'Arbolí). Del grup lleidatà, econòmicament fort si s'ha de jutjar pels ajuts
atorgats a Jaume I per obtenir el perdó reial, en coneixem els noms de Guillem
de Sant Melió, que moriria a València, i de J. Espaers.
- La introducció i l’expansió del catarisme a Catalunya
L'origen de la penetració del catarisme, sobretot entre els senyors de les
terres pirinenques, cal situar-lo a Foix a partir del matrimoni entre Roger
Bernat II i Ermessenda, filla d'Arnau de Castellbò, el 1202.
L'àmbit social de presència fou, en un primer moment, el que gira entorn de
la indústria tèxtil - artesans i comerciants -, però en l’expansió cap al sud,
la forma de camuflament per evitar l’acció de la Inquisició fou l'ofici de
pastor, que permetia viatjar sense crear sospites, i així diaques i perfectes
podien desenvolupar la seva tasca.
L’enèrgica actuació del Tribunal de Tolosa a partir de 1229 impulsà
l’emigració cap a Catalunya i estengué el perill. A partir d'aquest moment, la
Inquisició fou present a tot el territori depenent de la seu metropolitana de
Tarragona. Però fou més promotor del Concili el bisbe d'Urgell, Ponç de
Vilamur, que no pas el prelat lleidatà, Pere d'Albalat. La raó no era altra que
l'enfrontament del bisbe Ponç amb el comte de Foix, i la voluntat d'aquest
d'aconseguir la pau, que no volia ser-li atorgada pel bisbe si no obtenia una
testificació conciliar sobre la no implicació amb el catarisme. Resultat del
concili fou l'aixecament de l’excomunió del comte, l'any 1240, i una sèrie de
sentències contra heretges: quaranta-cinc reconciliats, quinze condemnats i
divuit difunts exhumats en el que sembla que podem considerar el primer acte de
fe de la Inquisició a Catalunya, el 1237. També a Barcelona, Berenguer de
Palou, que fou bisbe des de l'any 1212 al 1241, posà en marxa el tribunal.
- El Primer Manual de la Inquisició a la Corona d’Aragó
Pere d'Albalat era nomenat arquebisbe de Tarragona l'any 1238. Foren vuit
els concilis que convocà al llarg del seu pontificat, i d'entre ells, pel que
fa a la història de la Inquisició, cal esmentar el concili del maig de 1242, en
el qual, per consell de Ramon de Penyafort, s'aprovà un conjunt de
disposicions, que pot ser considerat el primer manual de la Inquisició a la
Corona d’Aragó:
S'establí la classificació de delictes:
- heretges, els que perduren en el seu error, als quals s'assimilen
els simples creients.
- suspectes d'heretgia, els que escolten la predicació, resen amb
ells o els donen l’òscul de la pau. Aquests segons ho hagin fet una, poques o
moltes vegades seran culpables de simple sospita, de vehement sospita, o de
vehementíssima sospita, respectivament.
També desenvoluparen una variada nomenclatura per l'actitud tinguda davant
d'un heretge:
- celadors, els que callen;
- ocultadors, els que han fet el pacte de callar;
- acollidors, els que reberen heretges a casa seva més d'una vegada;
- defensors, els que en fan la defensa de paraula o d'obra.
Tots ells, diu el Concili, poden ser considerats sospitosos i cal que
abjurin d'heretgia i siguin reconciliats amb l'Església.
- relapses són aquells que un cop abjurada l'heretgia hi han retornat;
a aquests el Concili els concedeix una nova oportunitat si volen fer penitència,
sinó seran entregats al braç secular.
En segon lloc, el Concili establí les formes de penitència:
Els heretges que perseveraven en l'error eren condemnats a la pena de
mort. Als heretges convertits se'ls imposava presó perpètua. Tots
els que mostressin actituds favorables als heretges eren condemnats a penes
medicinals-espirituals. L'esquema fonamental era que, descalços, i amb hàbit
de penitent i amb dues creus de color diferent al del vestit, fessin penitència
pública en dies de festa, els diumenges de quaresma i durant uns anys, que
variaren segons la magnitud del delicte, des de tres fins a deu. Per als
habitants de la capital el lloc era la catedral, i per als foranis, l'església
parroquial, excepte el dimecres de cendra i el dijous sant, dies en els quals
tots - urbans i rurals - havien de presentar-se a la catedral davant del bisbe.
La pena incloïa, a vegades, la flagel·lació (assotar).
- Inquisidors catalans
Reconeguda la diligència que fins ara havien tingut els dominicans en la
inquisició que calia fer contra el heretges, se’ls hi confià l’elecció de
dominicans per actuar com a inquisidors en el regne d’Aragó i l'arquebisbat de
Narbona. A Ramon de Penyafort, i als seus successors en el provincialat, pertocà
per autoritat papal nomenar, cessar i canviar els inquisidors segons cregués
raonable de fer. La Inquisició fou ja, a partir d'aquest moment, a Catalunya,
un tribunal específic, i l’evolució de les seves relacions amb el Tribunal
episcopal, serà bàsicament l'esmentada amb anterioritat.
En aquesta tasca repressora sobresurten els noms dels inquisidors Pere de
Cadireta i Ferrer de Vila-roig, al costat de Ponç de Blanes, Bernat de
Travesser, Guillem de Calonge, Bernat de Bac, Guillem Costa, Bernat de Puigcercós,
Bernat de Tricallés i Pere Puigserguier. Tres d'ells serien víctimes dels seus
perseguits: Ponç de Blanes seria emmetzinat l'any 1242; Pere de Cadireta
lapidat a Castellbò, l'any 1270, i de Bernat de Travesser en desconeixem la
manera com va morir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario