LA CROADA ALBIGESA

Fets Previs 

El dia 15 de gener del 1208, Pere de Castellnou, el legat papal, estava junt amb el seu seguici a la vora del riu Roine i es disposava a travessar-lo. No eren gaire lluny de Sant Gèli, on havien passat la nit després de l’entrevista que havia tingut amb Ramon VI de Tolosa. En aquesta, com en tantes altres, no havien aconseguit posar-se d’acord, el comte insistia en el seu desig de que se li aixequés l’excomunió i el legat reclamava la seva ajuda per a extirpar l’heretgia que proliferava en el seu comtat. Ja en el seu camí de retorn, a punt de travessar el Roine, uns homes tolosans els barraren el pas, mentre, un d’ells clavava la seva llança mortalment a les costelles del legat.

Quan Innocenci III va tenir notícia de la mort del seu representant va demanar immediatament ajuda al rei de França Felip August i davant la negativa d’aquest li suplicà que permetés col·laborar als barons francesos. Així fou com Innocenci III convocà la Santa Croada i com durant tot l’any 1208 comença a reclutar les primeres forces. El Sant Pare va prometre a tot aquell que participés els mateixos avantatges que en les Croades a Terra Santa, tot un seguit d’avantatges espirituals i materials: absolució de totes les faltes comeses amb anterioritat, els deutes quedaven prorrogats fins a la tornada i a més a més no calia fer un llarg i feixuc viatge fins a Terra Santa, complint igualment amb els quaranta dies en que havien de servir com a croats.

Fou molt ràpida la reacció del comte de Tolosa, que en veure la mobilització i la importància d’aquest exèrcit va témer per ell i pel seu comtat i començà a moure’s per demanar la reconciliació. Innocenci III l’acceptà, però alhora volgué que aquesta fos exemplar i li demanà set castells i la pública humiliació en el mateix lloc on havia mort Pere de Castellnou. Davant la sorpresa de tots, Ramon VI encara va demanar que se li permetés fer-se croat i volgué comandar l’exèrcit.  

Primera part de la croada: Arnau Almaric, cap de la croada.

La Croada, que com ja hem dit Innocenci III va iniciar-ne els preparatius l’any 1208, va moure les seves tropes ja a l’any 1209. Els croats eren majoritàriament barons francesos, però també s’hi podien trobar routiers i ribalds, que com ja hem explicat eren mercenaris a sou. No concretarem tots i cadascun dels fets en que prengueren part aquests croats, ja que la majoria eren simples saqueigs o ocupacions de burgs i castells prèviament abandonats pels seus corresponents habitants i senyors.

- Besiers (22 de juliol del 1209)

Així començà, doncs, la Croada Albigesa, l’exèrcit de la qual ja el podem trobar el dia 14 de juliol a Montpeller i a Besiers el dia de Santa Magdalena, el 22 de juliol. A Besiers hi arribà el gruix més important de croats i aquesta ciutat era per al bàndol croat una fita important, el resultat d’aquesta batalla semblava predir l’èxit o el fracàs de tota la Croada.

Abans d’aquesta entesa Ramon Roger, el vescomte de Besiers i Carcassona, ja havia cercat d’alguna manera pactar amb els caps de la Croada. Ramon Roger era un jove de vint-i-quatre anys, sotmès a variades influències ja que es trobava dubtós davant el seu oncle, Ramon VI de Tolosa, que encara no s’havia definit, a més ja des de menut havia conviscut amb l’heretgia i d’altra banda no podia oblidar el vassallatge que devia a Pere I el Catòlic, de qui havia rebut instruccions sobre els seu comportament davant una croada menada pels catòlics. Fou un fet la seva súplica, però la contesta que rebé d’Arnau Almaric fou més aviat lògica, negant-li el perdó i rebutjant-li l’oferta de fer-se croat com el seu oncle. Per al legat papal ja era massa tard, havia costat massa convèncer als francesos perquè donessin el seu suport a la creació de l’exèrcit croat.

Arribats a Besiers el bisbe catòlic de la ciutat, Renaud de Montpeyroux, lliurà una llista amb 222 noms i demanà a la població catòlica de la ciutat que lliuressin als herètics. La població de Besiers, que ja havia estat preparant-se per aquest moment des de feia dies ho tingué clar: «es deixarien ofegar en la mar salada abans de consentir aquestes proposicions (…) preferien morir herètics que no viure cristians». Aquesta primera gran batalla fou ràpidament resolta, així el primer dia, quan tot just els croats es disposaven a instal·lar les tendes per mantenir un setge a la ciutat, ocorregué el fet decisiu que va dur la mort als habitants de Besiers. Es diu que fou causat per una forta discussió entre ribalds i besierencs, i que aquests últims van fer una sortida per una de les portes de la muralla, deixant així un pas per a l’assaltant. La defensa de la ciutat fou gairebé impossible i el combat, d’una extrema brutalitat de la qual foren protagonistes els routiers. En poques hores la rica ciutat de Besiers i tots els seus habitants heretges i catòlics varen morir, les cases dels rics burgesos van ser, a més a més, motiu de pillatge per als ribalds. Es diu que mentre tot això succeïa algú va preguntar a Arnau Almaric com distingir als bons dels dolents i la resposta d’aquest fou esfereïdora: «mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà als seus».

Quan, un cop acabada la batalla, els cavallers van anar a buscar la seva recompensa veieren com els ribalds ja se n’havien apoderat i els feren fora, tot allò causà l’enfuriment dels mercenaris, que cremaren la ciutat.

- Carcassona (agost del 1209)

Sis dies després ja eren davant de Carcassona, Ramon Roger, tot i que havia tingut poc temps, havia acumulat queviures, municions i havia fet les reparacions adients a les muralles. A Carcassona, després de la lliçó apressa amb la derrota de Besiers, s’hi havien aplegat tots els senyors de la comarca, amb les seves famílies i servidors, deixant abandonats cases i castells.

Al arribar els croats decidiren començar pel burg, i aquest, que no va resistir gaire, va entrar també dins la ciutat emmurallada. Ramon Roger va enviar correus al seu senyor, el comte de Barcelona, demanant-li que fes de mitjancer entre els dos bàndols. Pere I, que ja estava informat sobre la tragèdia de Besiers, estava en camí. En arribar, Arnau li comentà que primer calia que parlés amb Ramon Roger i quan ho feu aquest es posà en les seves mans. El rei de la Corona d’Aragó intercedí pel vescomte, però Almaric no cedia fàcilment i l’única opció que donà fou la llibertat per al vescomte i dotze cavallers per ell triats a canvi de que la ciutat, la guarnició i tot els habitants de Carcassona quedessin a les seves mans. Però el jove vescomte no accedí i tornà a començar la batalla, cada cop més dura a causa de la calor i la manca d’aigua.

Com a Besiers, en la lluita de Carcassona hi hagué també un fet decisiu. Veient les males condicions en que es trobaven, Ramon Roger i cent cavallers, es dirigiren al campament croat per acabar les negociacions, a traïció el jove vescomte fou fet hostatge. Un cop apressat aquest pogué observar la força del seu adversari i acceptà ser hostatge per tal que es pogués salvar la seva ciutat. El quinze d’agost el vescomte Trencavell fou fet presoner i Carcassona capitulà, els seus habitants - heretges inclosos - pogueren marxar sans i estalvis abandonant totes les seves pertinences. Els croats s’instal·laren a la ciutat i Ramon Roger quedà tancat en una cel·la d’aquella mateixa ciutat. Mesos més tard el jove vescomte de vint-i-quatre anys moria de disenteria, oficialment…

Arnau Almaric convocà una assemblea entre els caps militars de la Croada per tal d’elegir-ne un a qui lliurar el béns del vescomte Trencavell, però ningú no volia deshonrar-se acceptant tal proposició. Llavors fou proposat Simó de Montfort, senyor de Montfort, comte de Leicester, Anglaterra, que va esdevenir nou cap de la Croada alhora que nou vescomte de Besiers i Carcassona.

Arribats a aquest punt, molts cavallers, que ja havien acabat la quarantena, abandonaren la Croada. Havien ocupat ja tota la regió compresa entre Besiers, Limoux i Castres.

Segona part: Simó de Montfort, cap de la croada.

Simó de Montfort esdevingué cap militar de la Croada ja als quaranta-cinc anys, casat amb Alícia de Montmorency i pare de sis fills.

Simó, com a vescomte que era de Besiers i Carcassona, devia vassallatge a Pere I el Catòlic, però aquest no va acceptar el seu homenatge i per tant no el considerava hereu de Ramon Roger.

- L’ocupació del Llenguadoc (1210-1212)

Fins al mes de març va estar esperant, el nou cap de la Croada, els reforços que havia demanat a França. Aquests vingueren de la mà de la seva muller Alícia, que havia pogut convèncer un quants cavallers. Aquests es sumaren als ribalds que s’havien quedat amb ell i així començaren una nova quarantena.

A la primavera del 1210, Simó de Montfort començà la tasca d’ocupació dels diversos llocs que encara quedaven en mans dels occitans. Començà per Bram, seguí per Menerba (ANNEX 12) i continuà ocupant castells, amb alguns dels quals ni tan sols li calia presenciar cap combat ja que els mateixos senyors s’entregaven. Quedaven sols Termes i Cabaret. A final d’any va caure Termes i Cabaret ho feu al març del 1211. Ja només quedava per conquerir un castell, que havia anat recollint perfectes i faidits (els senyors desposseïts de les seves terres): Lavaur (ANNEX 13), que estava dirigit per una noble, Dama Girarda, una herètica convençuda. El 3 de maig Lavaur va acabar capitulant i com a Termes, Cabaret i Menerba, els heretges foren cremats. Es calcula que van morir a la foguera prop de quatre-cents càtars i Dama Girarda també va morir, però llançada dins un pou. El seu germà Almaric i vuitanta cavallers més foren degollats.

Simó estenia el seu exèrcit pel territori tolosà i s’apoderà de Puillorenç i d’altres castells. Al juny del 1211 posà setge a la ciutat de Tolosa, però després d’un temps veié que la ciutat estava massa ben defensada i va decidir ocupar mentrestant les terres del comte de Foix, que havia estat donant suport a Ramon VI. Durant vuit dies saquejà les terres de Foix, però no aconseguí ocupar la ciutat.

Arribà un moment, però, en que Simó aturà totes aquestes conquestes i posà en marxa un altre tipus d’afer, més polític. Convocà a Pàmies una assemblea de notables per tal de fixar les noves normes per les que s’hauria de regir el nou país del Llenguadoc. Aquests notables eren quatre eclesiàstics, quatre cavallers francesos i quatre personatges del país. La tasca principal era la de distribuir les senyories occitanes, eliminant la noblesa local i reemplaçant-la per la vinguda de França.

- Muret (12 de setembre del 1213)

Pere I, que havia aconseguit un nou vassall en la figura del comte de Tolosa, havia intentat durant tot l’any 1213 frenar a Simó mitjançant certes gestions amb Roma. Aquestes acabaren malament i el rei de la Corona d’Aragó acabà en disputa amb els croats. Així doncs els catalans formaren una força aliada junt amb els senyors occitans que encara quedaven, els Foix, els Comenge i els Tolosa. Aquest nou bloc aliat es disposà a lliurar batalla a Muret, on els tolosans havien encerclat als croats. Els aliats eren superiors en nombre, i per aquest motiu, Simó, que es trobava a Fanjeaux, es dirigí ràpidament cap al lloc indicat.

 Per decidir l’estratègia, els tolosans consideraven que era millor esperar, ja que un setge perllongat aniria a favor seu. Els nobles aragonesos consideraren aquesta proposta de covards, provocant l’enuig del comte de Tolosa i els seus. Llavors el rei Pere, sense esperar l’arribada d’un grup de cavallers catalans, decidí dividir la seva cavalleria en tres cossos: el primer, sota el comandament del comte de Foix; el segon el volia dirigir ell mateix, un fet inusual ja que el rei sempre es reservava la reraguarda, i el tercer hauria de conduir-lo Ramon de Tolosa. Per part dels croats, Simó també dividí el seu estol en tres cossos. A diferència del bàndol croat, es veié clarament el desordre de les forces aliades. El primer contacte fou decebedor per als aliats i Pere hagué d'anar a ajudar als de Foix. En el bàndol croat hi havia un parell de guerrers, Alain de Roucy i Florent de Ville, que cercaven al rei català disposats a donar-li mort. Mataren a un cavaller que duia les armes reials, però convençuts de que el rei era millor cavaller, continuaren cercant-lo. No els calgué moure’s gaire ja que el mateix Pere, sense pensar-s'ho, exclamà «El rei, heu-lo aquí!», i llavors els dos cavallers

el feriren de mort.

Un cop mort el seu capità, els francesos comandats per l’excel·lent estrateg que era Simó de Montfort, venceren fàcilment. Quan tornà la calma, Simó cercà el cadàver del rei català i un cop trobat el lliurà als frares hospitalers perquè tinguessin cura del seu enterrament.

- El repartiment del Llenguadoc

Ja finalitzada la Batalla de Muret, Simó de Montfort continuà amb les seves conquestes, però per sorpresa de tots no posà setge a la ciutat de Tolosa. Així passaren uns anys i per certes discussions polítiques Innocenci III decidí canviar el seu legat papal, Arnau Almaric, per Pere de Benavent.

L’objectiu del nou legat era restablir la pau al Llenguadoc. Al gener del 1214 va arribar a Narbona, on primer de tot va acabar amb la lluita entre narbonesos i croats. La pau que oferia Benavent atragué cap a Narbona a gent d’arreu del Llenguadoc. Així anaren el comte de Foix, el de Comenge i el comte de Tolosa. La segona missió que Innocenci III havia preparat era molt important de cara als catalans. Benavent havia d’anar a recollir al fill del rei mort a casa de Simó de Montfort. El futur rei Jaume I contava llavors amb set anys i Benavent el va posar sota la tutela i protecció dels Templers.  

L’any 1214 la pau semblava que s’havia instal·lat definitivament al Llenguadoc, però aviat sorgiren nous problemes, com decidir qui seria el comte de Tolosa, si Ramon VI o Simó de Montfort. Per donar un primer pas, el legat papal va convocar un concili a Montpeller, on per votació sortí escollit Simó de Montfort, Benavent, sense avançar-se a res, recordà als presents que encara faltava la confirmació des de Roma. A l’abril arribà la resposta papal, que acceptava de moment a Simó de Montfort, però que la resolució final la donaria el Concili del Laterà que se celebraria el novembre. Finalment el concili es decantà cap a Simó de Montfort, el comte de Foix continuà amb les seves possessions i pel que fa a l’hereu de Ramon VI, l’anomenat comte jove, no quedà desheretat del tot ja que conservà aquells territoris que no van ser ocupats en el seu moment pels croats.

Aquest va ser l’últim concili per a Lotario Segni, més conegut amb el nom d’Innocenci III, que va morir el 16 de juliol de 1216.

Un cop repartit els territoris del Llenguadoc, Simó de Montfort anà a França a entrevistar-se amb el seu rei Felip August. Aquest davant la mostra de vassallatge que li oferia Simó va fer ressaltar els drets que tenia el regne de França sobre aquelles terres que ara li eren retornades. Es curiós que Felip August fes sorgir aquest tema perquè no n’havia volgut saber-ne res quan Innocenci III li feia esment en la seva correspondència.

Per als tolosans, Simó de Montfort suposava, més aviat, acceptar ser conquerits per França i poc a poc s’anà oblidant el motiu religiós de la Croada, el catarisme, i aquesta prengué noves vessants polítiques. Trobem en la figura del comte jove una espècie d’heroi occità, ja que només amb dinou anys, Ramon VII havia aconseguit derrotar ja en una batalla al vell estrateg que era Simó. Ramon VII semblava comptar amb el suport del poble tolosà. Simó de Montfort es veia obligat a fer continus viatges per les terres de Foix i Comenge si volia parar el pas a qualsevol intent que pogués fer Ramon VI d’endinsar-se pels Pirineus i començar una reconquesta.

A Provença, Simó tingué contacte amb el nou legat, el cardenal Bertran, que el nou papa Honori III, havia fet cap religiós de la Croada. Així els dos caps començaren una sèrie d’expedicions cap al territori de la Provença, terres on dominava Ramon VII. Fou llavors quan els vilatans de Tolosa enviaren missatges a Ramon VI perquè anés a prendre possessió de la vila, i per a quan Simó retornà, el 12 de setembre, a Tolosa ja hi residia de nou el vell comte. Simó establí un setge a la ciutat, però li calien reforços. Aquests trigaren en arribar, i per a quan ho feren arribaren també reforços per als tolosans, era Ramon VII. Pocs dies després de l’arribada d’aquest, el 25 de juny de 1218, una pedra llançada per unes damisel·les tolosanes matà a Simó de Montfort.

Després de la mort del cap militar de la Croada ocupà el seu lloc Amauric de Montfort, el seu fill. Aquest comptà en un moment donat amb el suport de l’hereu de França i intentà de nou prendre la ciutat de Tolosa. Però Lluís a primers d’Agost, quan se li acabà el període de quarantena decidí marxar, i les tropes de croats es descoratgen.

Aviat arribà un període en el que els grans protagonistes de la repressió contra el catarisme començaren a desaparèixer com ja havien fet Pere I i Simó de Montfort. Així, doncs, l’any 1221 va morir Domènec de Guzmán, el 1222 morí Ramon VI de Tolosa i el 1223 morí també Felip August. A la mort d’aquest últim, el nou rei Lluís VIII, semblà voler desentendre’s dels problemes del Llenguadoc i retirà el seu suport a Amauric. Aquest retornà el títol de comte de Besiers i Carcassona al fill de Ramon Roger Trencavell, Ramon Trencavell i se’n tornà cap a les seves terres de França.

En aquest ambient de pau on tot semblava ser normal altre cop, aparegueren de nou els càtars. Curiosament aquests continuaven sent vistos amb compassió i no se’ls considerava culpables de la Croada. Al Llenguadoc proliferaren altre cop els ambients de debat i predicació. 

- Els darrers anys de la Croada

Davant aquest ressorgiment dels bons homes, els francesos decidiren intervenir-hi amb força per eradicar d’una vegada per totes el catarisme.

Lluís VIII prengué la creu el 30 de gener de 1226, i juntament amb trenta-sis barons francesos i les seves tropes, dominaren tot el Llenguadoc. Només Tolosa resistí, però el rei Francès no hi insistí més i de retorn a Paris morí de malaltia. L’hereu al tro francès, el que seria més tard sant Lluís, comptava encara amb onze anys i es feu càrrec de la regència la seva mare, Blanca de Castella.

Ramon VII, que encara estava excomunicat i demanava com tants cops va fer el seu pare l’indult, aquests li va ser concedit a Meaux l’any 1229 i hagué d’acceptar totes les condicions imposades, que suposava acceptar també el domini Francès dels seus territoris. França li cedí el dret a poder usar el títol de comte de Tolosa, però per a deixar-ho tot arranjat s’establiren també vincles familiars: la filla del comte s’havia de casar amb un dels germans de sant Lluís. A la mort de Ramon VII, Tolosa aniria a parar a un dels germans del rei, sinó retornaria al regne de França.  

- La matança d’Avinyonet i Montsegur

L’única vegada que trobàrem als càtars barrejats amb un vessament de sang fou a Avinyonet el 28 de maig de 1242. No se sap del cert si hi hagué algun perfecte involucrat, però si sabem que no hi van fer res per evitar la matança. El que succeí ho hem de situar en els temps en que Guillem Arnau era el cap dels inquisidors. Ell i Esteve de Sant-Thibery, inquisidor franciscà, havien estat treballant pels voltants d’Avinyonet, i decidiren quedar-se a reposar en el castell que el comte de Tolosa tenia a la vila. Els rebé Ramon Alfar, el batlle, que els preparà un bon acolliment alhora que enviava correus a Montsegur (ANNEX 14) perquè s’afanyessin a actuar.

A la nit següent arribaren de Montsegur una colla de cavallers comandats per Pere Roger de Mirepoix, el fill. Esperaren que els inquisidors anessin a dormir després d’haver sopat per tirar les portes a terra a cop de destral i aprofitaren aquestes armes per adobar la feina matant als dos inquisidors, a cinc monjos i a quatre servents.

   Aquesta acció, més pròpia de croats i inquisidors, fou la raó principal per l qual el poder reial va decidir eliminar Montsegur. Recordem que va ser d’allí d’on sortiren els cavallers que donaren mort a Guillem Arnau. No serà, però, fins un any després, el 1243, quan Hug d’Arcís, senescal de Carcassona, durà les seves tropes a peu de la muntanya. Establiren un setge, però la privilegiada situació de Montsegur, a 1207 metres i amb una gorja profunda al costat oriental, el feren poc eficaç. Els de dalt havien tingut temps per a preparar-se i tenien establertes unes rutes d’accés del tot desconegudes per la gent forània com eren els croats. El setge va durar més de sis mesos, i el desenllaç final fou degut a que gent del país explicà a Hug d’Arcís com arribar al castell.

Finalment s’arribà a una situació extrema on l’única solució que tingueren els de dins fou capitular i negociar, tasca que des de la mort de Simó de Montfort va tornar a tenir significat. Era ja el març del 1244. Els croats donaren quinze dies als vilatans per decidir-se, i oferiren penes lleugeres per aquells que es convertissin i la foguera per als perfectes que no abjuressin. El dia de l’evacuació, dos cents vint perfectes baixaren per formar part de l’anomenada Gran Foguera de Montsegur, en el que ara és el Prat dels Cremats. A l’últim moment es veu que la comunitat càtara decidir que tres perfectes s’amaguessin en un passadís subterrani per a que així poguessin fugir més tard duent-se tots aquells documents i part del tresor que quedava al castell, eren Amiel Aicart, Hug Poiteví i un tercer que no coneixem; se suposa que tots tres aconseguiren el seu propòsit ja que no se’n va tornar a saber res sobre ells.

- Queribús (1255)

Queribús (ANNEX 15) fou l’últim reducte càtar. Queribús era una fortalesa que defensava a l’est els dominis del senyor de Perapertusa. La seva involucració amb els Bons Homes fou més aviat escassa, ja que allí s’hi estaven algunes gents que havien fugit de Perapertusa, quan aquest castell es va rendir a les forces reials el 1240, i també hi havien alguns pocs perfectes.

Són molts els que consideren que dir-li últim reducte càtar és més aviat exagerat, i ho raonen de la següent manera: El senescal no havia escatimat en recursos per a poder reduir el reducte de Montsegur al 1244, és lògic considerar que si hagués tingut noticies d’un nou bastió càtar a Queribús s’hi hagués involucrat també. El fet és que fins passats onze anys de Montsegur, no es va tenir notícia de que els càtars estiguessin per Queribús. Quan se n’assabentaren, organitzaren un petit exèrcit dirigit pel mateix senescal Pierre d’Auteil, un cop arribaren el comandant del castell, Chatbert de Barbdira, es rendí tot seguit, era l’any 1255. Hi hagué més aviat un final feliç ja que no es feu cap foguera i tots els seus estadants pogueren sortir-ne sans i estalvis.