sábado, 23 de agosto de 2014

El reconegueren quan partí el pa

Evangeli de Lluc 24,13-35 

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: "De què parleu entre vosaltres tot caminant?" Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: "¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?" Els preguntà: "Què hi ha passat?" Li contestaren: El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas. Aleshores Jesús els digué: "Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?" Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: "Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar." I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l’un a l’altre: "¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?" Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: "Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!" També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa. 

Quan sembla que tot ha acabat, quan sembla que els somnis s’han trencat, és moment de tornar a un mateix i escoltar el cor… allà trobarem la resposta. Com els deixebles sentirem com un foc al nostre cor i ens tornarem a enfrontar a la vida.

jueves, 21 de agosto de 2014

La momificación en Egipto comenzó 1.500 años antes de lo pensado


Textil funerario del Neolítico tardío en Egipto impregnado con resinas artificiales. 

Crédito: Universidad de York

Investigadores de las Universidades de YorkOxford y Macquarie, han descubierto tras una investigación que comenzó hace 11 años, nuevas pruebas que demuestran que el origen de la momificación comenzó en el Antiguo Egipto 1.500 años antes de lo que se pensaba.

Las teorías tradicionales sobre momificación en Egipto siempre han sugerido que durante la prehistoria (el final del neolítico y el período Predinástico, entre los años 4.500 y 3.100 a.C.), los cuerpos fueron momificados de forma natural gracias a la arena seca del desierto.

La evidencia científica había encontrado que el uso de resinas para la momificación artificial fue muy empleado durante el Imperio Medio (2.000-1.600 a.C.), aunque se habían encontrado casos aislados del período antiguo tardío (2.200 a.C.).

Sin embargo, el equipo de investigadores ha encontrado agentes artificiales de embalsamiento en uno de los cementerios egipcios más antiguos registrados hasta el momento, en Mostagedda, región del Alto Egipto.

El arqueólogo Jana Jones ha comentado que “durante más de una década he estado intrigado por la momificación encontrada en los cementerios neolíticos de Badari y Mostagedda”. “En el año 2002, examiné muestras de textiles funerarios de estos sitios que fueron enviados a Reino Unido en 1930, y tras un análisis microscópico, encontramos una muy alta probabilidad de que se hayan empleado ciertas resinas, pero no nos fue posible confirmar esa teoría”.

Tumba neolítica en Mostagedda, Egipto. Crédito: Universidad de York

La forma de probar esto era a través de análisis bioquímicos, los que llevó adelante el Dr. Stephen Buckley, un investigador de la Universidad de York, quien tras los estudios logró identificar una resina de pino, restos de extractos de plantas aromáticas, goma vegetal, una fuente de petróleo natural y aceite vegetal o grasa animal en los textiles que envolvían los cuerpos.

Este análisis permitió descubrir que la momificación comenzó al menos un milenio antes de lo que se pensaba, y que incluso el tipo de sustancias empleadas era muy similar a la que se encontraría en las momias faraónicas, 3.000 años más tarde.

Marcelo Ferrando Castro


Encontradas dos nuevas ciudades Mayas

fachada 0

Hace apenas un par de meses, un grupo dearqueólogos publicó un comunicado sobre una ciudad maya perdida, Chactún, ubicada en en la Península de Yucatán, México. En las últimas semanas, el mismo grupo, liderado por Iván Sprajc, encontraron dos ciudades más cerca del área.

La selva maya aún tiene secretos por develar. Sprajc advierte que hay sitios que se pierden aún estando a doscientos metros de ellos, por lo que es imposible detectarlos. Las fotografías aéreas y satelitales pueden ayudar, pero aún así, hay zonas donde la vegetación está tan condensada, que los vestigios no aparecerían en las imágenes.

En esta ocasión, el equipo redescubrió una ciudad documentada alguna vez en los años setenta por el arqueólogo estadounidense Eric Von Euw, quien había registrado con dibujos una gran fachada cincelada como la trompa de un monstruo, y algunos vestigios de la ciudad. Sin embargo, tras su partida, la urbe nunca pudo ser localizada de nuevo.

Von Euw la nombró como Laguinita, y hoy Sprajc retoma este título para referirse a esta ciudad, que fue cotejada con las ilustraciones de hace más de cuatro décadas. La fachada de la metrópoli, dibujada con las fauces de algún monstruo o animal salvaje, representa a una deidad maya relacionada con la fertilidad. “Generalmente estas fachadas representan la entrada a una cueva o al mundo acuoso, lugar mitológico del origen del maíz y morada de sus ancestros”

En la ciudad perdida se encontraron restos de edificios construidos alrededor de cuatro plazas, un juego de pelota, una pirámide de 19 metros de alto, altares y muros tallados. Cerca del lugar, también encontraron la ciudad de Tamchen, de menor tamaño. En menos de un año han sido descubiertas tres ciudades en la selva de Yucatán, posiblemente se hallarán más vestigios, una hazaña curiosa, cuando los avistamientos arqueológicos, al menos los de tamaño importante, se creían alcanzados.

fachada 1

piedra

 

fachada 0

domingo, 17 de agosto de 2014

DECÀLEG DEL SOMRIURE


1. Què costa un somriure? Res.
2. Quant pot produir? Molt.
3. Quant temps dura? Un instant.
4. I el seu record? De vegades tota la vida.
5. Qui és tan pobre que la pugui donar? Ningú.
6. Qui és tan ric que no la necessiti? Ningú.
7. S’empobreix el qui la dóna? No, s’enriqueix.
8. Qui està més necessitat d’un somriure? El qui no
el té per donar.
9. Quin és el valor social d’un somriure? Substitueix
qualsevol paraula.
10. Quina ha de ser la nostra consigna? Somriure sempre.

jueves, 7 de agosto de 2014

Estima

Comença de nou la vida.
Déu te l'ha regalat,
per a compartir somriures
amb tots els teus germans.

Deixa tot allò que et pesi,
cal anar despullat
i no miris més enrere,
oblida el teu passat.

Has descobert un motiu per lluitar
i has trobat un futur que t'omple de debò.
Ell és Jesús, un amic especial,
un rebel per amor que mai no et decebrà.

ELL ÉS VIU I ET DÓNA VIDA
DÓNA MARXA AL TEU CAMÍ
CANTA FORT I AMB ALEGRIA
ÉS VIU, HA RESSUSCITAT.
ELL ÉS FOC, ÉS ESPERANÇA,
ÉS LA MÚSICA DE DÉU.
HA DONAT PER TU LA VIDA.
ÉS VIU, HA RESSUSCITAT.

No existeixen les fronteres
hi ha una fe, hi ha un sol cor.
L'impossible s'ha fet vida
com a signe d'amor.

La resposta a aquesta crida
és fer el somni realitat.
I és que només el que estima
entén la fidelitat.

T'has adonat que el sentit de l'amor,
és donar-ho tot sense guanyar-hi res.
Viu el present, construeix el demà,
pots expressar aquesta felicitat.

martes, 5 de agosto de 2014

JESÚS, TU ETS VIU

Jesús, tu ets viu!
No com quan vivies a Galilea amb els teus amics.
Aleshores només la gent que et trobava
podia parlar-te...
Però ara tot el món pot.
Estic parlant amb tu i tu ets amb mi;
amics teus, al món sencer,
estan parlant amb tu ara, en aquest minut,
i tu ets amb ells.
Això és el que m’agrada de tu...
Que ets viu per a tots nosaltres.

lunes, 4 de agosto de 2014

Som els nens de la Terra

Mira, mireu les flors, com brillen amb el sol 
us saluden dient bon dia. 

Anem fent saltirons i cantem la cançó 
La la la la, la la la la la 
la la ila ilo. 

Som els nens de la Terra. 
Ajuntant les mans, farem tots plegats 
un país de meravelles i felicitat 
en aquest bonic planeta del gran Univers. 

Som els nens de la terra 
amb molt d'esforç tots junts construïm 
una ciutat de meravelles, plantes i amor 
qui viurà sense oblidar mai aquesta il·lusió?

El Antigénesis.

Al final el hombre acabó con el cielo y con la tierra.
La tierra era bella y fértil, la luz brillaba en las montañas y los mares, y el espíritu de Dios llenaba el universo.
El hombre dijo: «Que posea yo todo el poder en el cielo y la tierra». 
Y vio que el poder era bueno, y puso el nombre de Grandes Jefes a los que tenían el poder, y llamó Desgraciados a los que buscaban la reconciliación. 
Así fue el sexto día antes del fin.
El hombre dijo: «Que haya gran división entre los pueblos: que se pongan de un lado las naciones a mi favor y del otro las que están contra mí».
Y hubo Buenos y Malos. 
Así fue el quinto día antes del fin.
El hombre dijo: «Reunamos nuestras fortunas todas en un lugar y creemos instrumentos para defendernos: la radio para controlar el espíritu de los hombres, el alistamiento para controlar los pasos de los hombres, los uniformes para dominar las almas de los hombres».
Y fue así.
El mundo quedó dividido en dos bloques, en guerra. El hombre vio que tenía que ser así. 
Así fue el cuarto día antes del fin.
El hombre dijo: «Que haya una censura para distinguir nuestra verdad de la de los demás».
Y fue así: El hombre creó dos grandes instituciones de censura: una, para ocultar la verdad en el extranjero. Y otra, para defenderse de la verdad dentro de casa.
El hombre lo vio y lo encontró normal.
Así fue el tercer día antes del fin.
El hombre dijo: «Fabriquemos armas que puedan destruir grandes multitudes, millones y centenares de millones, a distancia».
El hombre creó los submarinos nucleares que surcan los mares y los misiles que cruzan el firmamento, el hombre lo vio y se enorgulleció. Entonces los bendijo, diciéndoles:
«Sed numerosos y grandes sobre la tierra, llenad las aguas del mar, y los espacios celestes; multiplicaos».
Así fue el segundo días antes del fin.
El hombre dijo: «Hagamos a Dios a nuestra imagen y semejanza: que actúe como actuamos nosotros, que piense como pensamos nosotros, que quiera como nosotros queremos, que mate como nosotros matamos».
El hombre creó un Dios a su medida. Y lo bendijo diciendo: «Muéstrate a nosotros y pon la tierra a nuestros pies: No te faltará nada, si haces nuestra propia voluntad».
Y así fue: El hombre todo lo que había hecho  y estaba muy satisfecho de todo ello.
Así fue el día antes del fin.
De pronto, se produjo un gran terremoto en toda la superficie de la tierra, y el hombre y todo lo que había hecho dejaron de existir.
Así acabó el hombre con el cielo y con la tierra. La tierra volvió a ser un mundo vacío y sin orden; toda la superficie del océano se cubrió de oscuridad y el Espíritu de Dios aleteaba sobre las aguas.

domingo, 3 de agosto de 2014

SED a RCA


Durant els anys 2010 i 2011, dos grups de representants de SED Catalunya van viatjar fins a la República Centreafricana amb la intenció de conèixer la realitat a la ciutat de Berberati. En aquesta ciutat, on treballen els germans maristes, van visitar els projectes de desenvolupament comunitari que s’hi duien a terme. A partir d’aquestes visites, es començà dibuixar la possibilitat de treballar conjuntament donant suport a iniciatives de desenvolupament pròpies del país.
Així doncs, i després d’un profund coneixement del país i de l’ONG local Kizito, l’any 2012 es va aprovar el primer projecte de desenvolupament de SED a la zona. Kizito és una ONG local que treballa en pro dels drets dels infants més estigmatitzats i exclosos de la zona. L’ONG està formada per parelles que acullen els infants acusats de bruixeria a les seves llars com si fossin fills propis. Malgrat tot, aquestes famílies troben dificultats per mantenir i alimentar correctament tots els fills i filles, tant els biològics com els acollits. Amb el projecte, es fomenta que les famílies d’acolliment puguin tenir una petita font d’ingressos a través de l’adquisició de terrenys per conrear productes que serveixen tant per a la subsistència familiar com per a la venda als mercats i, així, poder obtenir-ne un mínim rendiment econòmic.
Actualment, el conflicte del país, iniciat ja fa més d’un any i que ha deixat molts enfrontaments i morts entre la societat civil centreafricana, ha fet canviar una mica el rumb de la tasca de la nostra entitat. La comunitat marista situada a Berberati s’ha convertit en una comunitat d’acollida de persones amb necessitats urgents alimentàries i sanitàries. Persones que pertanyen a la mateixa comunitat educativa i persones desesperades per la situació de fam i violència que s’està vivint. Així doncs, SED ha col·laborat urgentment amb la comunitat marista ja que s’ha vist desbordada per la situació i la impossibilitat d’atendre el gran volum de persones que estan esperant ajuda.

BATEC 67 

Camps de treball Marista 2014


Els camps de treball de la campanya d’Introducció a la Solidaritat Internacional d’enguany ja estan en marxa. Mentre els primers voluntaris ja han començat a la seva experiència, la resta espera impacient el seu torn per marxar. Els camps de treball que es realitzen aquest any són diversos tant a Paraguai com a Tanzània.
Per una banda, a Paraguai, un doble torn de voluntàries realitzarà la seva tasca a Horqueta, el primer al mes de juliol i el segon durant l’agost. Allí treballaran al centre obert Mitangüera Rekove, on s’atén a infants i joves en situació d’exclusió social tot oferint una educació integral de la persona, col·laboraran amb l’escola marista de la Immaculada, acompanyaran a la comissió de mares del barri d’Ykua Lucero en la tasca del menjador social i estaran al costat de les noies de la residència “tres violetas”.
A San José d’Esteros, un grup de voluntàries estudiants de medicina, faran una tasca de recolzament al servei sanitari de la zona tot realitzant el repartiment de medicaments, fent xerrades de prevenció sobre les malalties més freqüents en el territori i donant un cop de mà a la metgessa del consultori.
A Fischat una parella de voluntaris donaran suport a les comunitats de les escoles San José de Esteros, Media Luna, Pablo Sthal, Cacique Sapo i General Díaz tot oferint formació en noves metodologies educatives i noves tecnologies.
Per altra banda, a Asunción, comptaran amb un voluntari que visitarà diferents entitats i ONG’s relacionades amb el moviment indígena per la consolidació del currículum educatiu diferenciat.
Ja per acabar en el país sud-americà, el tècnic de projectes de l’entitat farà un seguiment i acompanyament al grup de voluntaris al país així com també realitzarà una tasca de seguiment i avaluació de projectes.
Per altra banda, a Tanzània, es duran a terme dos camps de treball. El primer d’ells a la ciutat de Mwanza, on es farà un recolzament al nou centre marista d’educació secundària que compta amb més de 40 adolescents interns. A més a més també es donarà suport al professorat en la implementació de noves metodologies educatives i educació en el temps lliure.
L’altre camp de treball que es realitzarà en el país africà es localitza a la ciutat de Masonga on també es donarà suport a l’escola d’educació secundària de la població així com es col·laborarà amb l’escola per a infants amb diversitat funcional (Maalum). 

BATEC 67

Comdemnat a veure-ho tot

Jo ferm a terra des del dia en què vaig florir arrelat a la meva llarga vida i la meva eterna mort, jo condemnat per sempre a viure, condemnat a veure-ho tot.

Jo des del meu xic tros de terra he vist nens jugant amb mi, he vist el principi d’una era i també n’he vist la fi. He vist guerres i he vist la censura de l’innegable i sé que l’assassinat d’innocents és tràgic però l’assassinat d’idees és imperdonable. He vist grans persones i grans proeses, he vist el que voldran apagar i el que va ser rebutjat ahir, també he vist riqueses i també he vist la mort dels que no menjaran demà, he vist un nen malalt que encara busca la seva ànima i que queda perplex en veure que posen els peus a la lluna però encara queden malalties a falta de vacuna, he vist gent que veu la realitat emboirada per la societat i s’adona que la seva fita mai no serà aconseguida. I, ara, veig que tot el que he estat, tot el que sóc i tot el que deixaré de ser s’apaga junt amb la meva presència en aquest parc d’infants, de plors, d’alegries i de records innocents.
 
Els dies són lents però agradables en veure que ja sé que la saviesa no consisteix en poder comptar totes les gotes de la pluja, sinó en saber per què busquen la terra i la meva vida. Crec que avui s’acaba la meva funció en aquest món d’injustícies, però que tant m’estimo. Ja noto els rajos de sol càlids, els mateixos que em van condemnar a la vida i que ara em diuen adéu de manera gèlida, mentre passen entre l’espessor de les meves fulles seques a les quals espero poder tornar a veure florir en una altra vida, que també em condemni a viure, que em condemni a veure-ho tot. 



MIQUEL GINER

sábado, 2 de agosto de 2014

Marcelino Champagnat. Pasión y compasión

5/06/2014: Casa general
La historia de los Hermanos Maristas es una historia de pasión y compasión. Marcelino Champagnat nos intuyó en los ojos de Jean-Baptiste Montagne, un muchacho agonizante que se iba de este mundo sin saber lo mucho que Dios le quería; de ahí nacimos los Hermanos Maristas.
La vida de Champagnat es una historia de pasión por Dios y compasión por los niños y jóvenes desamparados. Él decía: “No puedo ver a un niño sin que me asalte el deseo de decirle cuánto lo ama Jesucristo”.
Cuando Marcelino sintió que Dios le llamaba a algo más grande que él mismo, era sin duda como el muchacho de la foto. Un chico de pueblo, que había salido rebotado de la escuela y que pasaba sus días guardando el ganado de la familia. Es asombroso cómo en un ambiente rural, cerrado al mundo geográfica y culturalmente, Dios pudo poner en su corazón una tal amplitud de miras. Tanto que muchos consideraban que no estaba en sus cabales cuando decía que “todas las diócesis del mundo entran en nuestras miras”. Y sin embargo, hoy casi 3,500 Hermanos Maristas, sus hijos, estamos en 80 países del mundo.
En mi actual situación, viviendo en un rincón del mundo tan rural y falto de horizontes como aquél en el que vivió Champagnat, muchas veces me digo que una de mis misiones consiste en convencer a estos chavales de que tienen algo grande que hacer en el mundo, abrirles la mente, los ojos y el corazón. Quién sabe cuántos Champagnat hay escondidos en los muchachos que pastorean sus búfalos, que cosechan el arroz, que recogen hojas de té o conducen un rickshaw…
En el lecho de muerte del P. Champagnat, un Hermano vino a su cabecera, tomó su mano y le pidió: “Padre, no nos olvide cuando llegue al cielo”. Marcelino le respondió simplemente: “¿Olvidaros? Eso es imposible”. Cómo podría un padre olvidar a sus hijos; es imposible. Hoy, en vísperas de la fiesta de San Marcelino Champagnat, desde este remoto rincón del Instituto en el que vivo y trabajo, yo también me atrevo a pedirle que no nos olvide, aun a sabiendas de que es imposible.

Padre Champagnat, no te olvides de tus Hermanos luchando por la defensa de los derechos humanos en Siria, ni de los Hermanos que sufren enormes dificultades en Pakistán, Haití, Cuba, Centroáfrica o Líbano, de los Hermanos que viven escondidos e incógnitos en otros países que no debo citar aquí, de los Hermanos que entregan sus vidas cada día en aulas o despachos, en barrios marginales de ciudades, en prestigiosas escuelas de clase media o en remotas zonas rurales, de los Hermanos que enseñan en universidades o en pequeñas escuelas primarias, de los Hermanos que tratan de sembrar nuestro carisma en América, Europa, África, Asia y Oceanía. No olvides a nuestros líderes, tus sucesores, que tratan de ser tu vivo retrato.

Y no olvides a la legión de seglares, tan maristas como los Hermanos, que trabajan, viven y rezan con nosotros, que llevan clavado en sus almas y en sus cuerpos el espíritu marista, y que no dejan de crecer cada día como un signo de los tiempos. “Padre, no nos olvides…” Buena Madre, no nos olvides.
Me siento orgulloso de pertenecer a esta tradición de pasión y compasión, me siento orgulloso y agradecido por sentir dentro de mí también esta urgencia de hacer que los niños y los jóvenes sepan cuánto les quiere Dios, de hacerles sentir que Dios es bueno, que es Padre.
_______________
H. Eugenio Sanz, Bangladesh

- See more at: http://champagnat.org/400.php?a=6&n=3275#sthash.IE4HnSuy.dpuf

CÀRITAS I ELS MARISTES UNEIXEN ESFORÇOS PER AJUDAR FAMÍLIES EN RISC D’EXCLUSIÓ SOCIAL

critas i maristes
L’atenció a famílies amb fills petits és un dels eixos de la tasca de Càritas,i és per això que treballemperquè tots els membres de la família puguin desenvolupar les seves capacitats i recursos.Amb l’objectiu de fer arribar aquest suport a més persones,Mn.Salvador Bacardit, delegat episcopal de Càritas;acompanyat pel nou director de Càritas, Salvador Busquets; i en Llorenç Claramunt, de laFundació Champagnat del Grup Maristes;van signar, el 10 de juliol, elconveni de col·laboració per engegar el projecte Paidós a Santa Coloma de Gramenet.

Els Maristes aportaran l'equip professional del Paidós Santa Coloma de Gramenet, ja que tenen llarga experiència i tradició en l’àmbit del treball social en aquest municipi. Amb la signatura d’aquest conveni entren a formar part de tot el projecte Paidós, que impulsa Càritas Diocesana de Barcelona.Cal destacar que per poder fer realitat aquest projecte també s’ha comptat amb lacol·laboració i recolzament de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
Aquest és el cinquè centre Paidós que Càritas obre des del setembre de 2012, moment en el qual es va posar en marxa aquest projecte. Els centres que ja estan en funcionament des d'aleshores són els centresPaidós Barceloneta, PaidósL'Hospitalet, PaidósSant Adrià de Besòs, Paidós Roquetes i, ara, Paidós Santa Coloma.En aquests moments estemacompanyant a 64 famílies, formades per un total de 231 persones, en els quatre centres que ja estan en funcionament.
L'obertura del Paidós Santa Coloma està prevista per a l’octubre. En aquest centres'atendran unes 16 famílies, que seran enviades pels Serveis socials bàsics i especialitzats i Càritas, amb infants entre 0 i 6 anys i a les quals els hi sigui difícil atendre adequadament els seus fills i filles.
El moment actual exigeix estar al costat de les famílies que estan passant greus dificultats. És per això que Càritas impulsa l’obertura de centres d'acompanyament a famílies amb fills petits, just en un moment en el qual la crisi encara afecta amb força als més desfavorits.

RECÉS GEMANS LAICS NDH

portada
Del 16 al 20 de juliol hem viscut a ND de l'Hermitage el recés provincial d'estiu que ha convocat a germans i laics maristes a "beure de les fonts de la vida marista". Ens hi hem aplegat maristes vinguts de França, Grècia, Hongria, Catalunya, Algèria, Paraguai i Bangladesh.
La comunitat de l'Hermitage ens ha convidat a anar al cor de la nostra FE, a contemplar la realitat, descobrir com Déu està present en la nostra vida i els esdeveniments quotidians. ND de l’Hermitage, La Valla, les ribes del Gier, … hem gaudit d’aquests espais amb moments per a la pregària, la celebració, el silenci, el compartir en grup, el temps personal. Plegats hem fet camí i hem sentit que el somni de Marcel·lí continua molt viu avui.
Aquests dies han estat una bona experiència de comunió , hem begut de les fonts i ara tornem al nostre dia a dia on caldrà fer testimoni del viscut a la comunitat, la fraternitat, al grup de vida, …

La Darrera Parada

No m’ho puc creure! Després de tant de temps junts, ara m’acabo d’adonar que els meus amics i jo no tenim res en comú. Em dic Neus, tinc setze anys i he arribat en aquell moment de la vida en què he de prendre una decisió pel que fa el meu futur: batxillerat, mòduls, treballar… Prendre aquesta decisió ha estat la que m’ha fet arribar a aquesta conclusió.
  
  En Marc vol fer el batxillerat tecnològic; en Gerard vol treballar a la peixateria de sa mare per ajudar-la; la Raquel ja té claríssim que vol dedicar-se a la jardineria; en David li agradaria ser fotògraf; i jo m’he decidit per estudiar filologia anglesa. Curiós, oi? Cap dels cinc hem coincidit, però no només és això. Els nostres gustos són molt diferents: al Gerard li encanta la música; la Raquel es diverteix aprenent el significat de les flors; a en Marc li apassiona navegar per la xarxa dia i nit (és un penjat d’Internet); en David és un gran atleta; i jo em decanto per anar de festa cada cap de setmana. No tenim res a veure, ja no.
  
  Avui en arribar a casa amb la moral per terra, he anat directament a l’habitació. M’he estirat al llit i m’he abraçat a la Samari, la meva tortuga de peluix. Al cap d’una estona, les parpelles m’han començat a pesar i finalment m’he adormit.
  
  En obrir els ulls un altre cop, ja no era a la meva habitació. Estava estirada en un banc; a prop d’una andana que semblava d’una estació de tren. Vaig mirar al meu voltant i, efectivament, era una estació de tren; una que estava enmig d’un desert sense fi. Estranyament, no feia gens de calor. De sobte, el color del cel es va omplir de núvols negres que anunciaven l’arribada d’una tempesta. Poc després començà a ploure. Com que no hi havia lloc on aixoplugar-me, em vaig quedar allà asseguda sense importar-me mullar-me o no. Va ser aleshores que de lluny vaig veure una fosca figura que s’anava acostant. Quan ens separaven només uns quatre metres, per fi vaig poder esbrinar de què es tractava. Era un gran robot que em treia dos caps d’alçada, tenia un color gris metall i sostenia un paraigües de color groc. Sense dir-me res, de cop i volta, es va atansar cap a mi i em va oferir el seu paraigües perquè em resguardés de la pluja. No sé com, però estar al costat d’aquell robot em donava la sensació que ja el conegués de tota la vida. Vam estar callats sota la pluja fins que va arribar un tren. Sense saber per què, vaig pujar-hi i per la finestra vaig veure com el robot s’acomiadava amb la mà. Vaig seure a un dels seients. En el vagó només hi érem jo i un estrany personatge: un peix de grans dimensions que tocava un banjo. De cop i volta, es trencà una de les cordes que va interrompre la melodia. El peix es va quedar callat per uns moments, va mirar al seu voltant i va centrar la seva mirada en mi.

  -      Perdona, nena. - em va dir - Et faria res donar-me una de les cordes que tens?  
No vaig entendre a què es referia. De què devia parlar?
A què es refereix, senyor? Em sap molt de greu, però jo no tinc cap corda.
Sí, dona, sí. Em refereixo a aquestes cordes. - va dir-me convençut mentre m’assenyalava el cap; es referia als cabells.
  
Sense pensar que el que em deia era una bestiesa, em vaig arrancar un cabell que ràpidament es va convertir en un fil d’acer.

És perfecte pel meu banjo! Moltes gràcies, mossa. Té, et dono aquesta moneda com agraïment.

  Dites aquestes paraules, el tren s’aturà; i el peix va baixar en aquella parada. I en lloc seu va pujar una flor molt bonica, que feia servir les arrels com a cames. La flor va asseure’s al meu costat i em va començar a parlar de temes els quals jo no havia sentit mai a parlar. Tot i així jo li seguia el corrent. Passada una estona, vaig començar a tenir set, a una cantonada del vagó vaig poder veure una màquina de refrescos i amb la moneda que em va donar el peix vaig comprar-me una ampolla d’aigua. Diria que la flor no es va adonar quan em vaig aixecar per comprar-me-la, no deixava de parlar! Al cap d’una mitja hora, la flor va callar i es va començar a pansir. Espantada sense saber què fer, vaig començar a anar amunt i avall, va ser aleshores quan vaig veure l’ampolla d’aigua que encara estava mig plena. Vaig agafar-la i li vaig donar tot el que quedava. La flor de seguida va reviure i em donà les gràcies. Ella com agraïment, em va regalar una entrada per un parc natural (la qual cosa em va sorprendre bastant). Tot seguit, el tren es va aturar i la flor va baixar. Aquesta vegada qui va ocupar el seu lloc era un individu molt, però que molt estrany: era un individu que tenia cos d’home i cap de pilota de futbol, que al seu coll hi tenia penjada una càmera de fotos. L’individu va asseure’s força lluny meu, no parava de sospirar, al final, vaig acostar-me a ell i li vaig preguntar què li passava.

  - No trobo la inspiració!– em va dir – No trobo el lloc que busco! 

  La veritat és que no entenia bé el que em provava de dir. De sobte vaig adonar-me que aquelles paraules no eren el primer cop que les sentia, de fet, en David sempre m’ho deia i ell sempre es referia a la fotografia. Vaig ficar-me la mà a la butxaca i en vaig treure l’entrada per al parc natural.

Escolta! –li vaig dir – Vols aquesta entrada? Potser, si vas a aquest parc trobaràs coses boniques per fotografiar.
De debò que me la dónes? Moltíssimes gràcies!

  L’individu la va agafar i tot seguit el tren es va parar, ell va baixar, però aquesta vegada no va pujar ningú en lloc seu.
  
  Vaig passar la resta del camí sola al vagó i per fi vaig arribar a la darrera parada del trajecte. Quan vaig baixar del vagó, els vaig veure, eren allà, el robot, el peix, la flor i l’individu amb cap de pilota. No sé com, ara ja no els recordava amb aquells estranys aspectes, sinó amb els dels meus amics: en Marc, en Gerard, la Raquel i en David. És clar, eren ells! 
  
  Aleshores em vaig despertar. Ostres! Havia estat dormint dues hores i mitja. Però gràcies a aquell somni, ho vaig veure tot més clar: no era necessari assemblar-nos, no era necessari tenir els mateixos gustos, no era necessari tenir les mateixes aspiracions. El que sí sabia era que, encara que els nostres camins fossin diferents, ens havien portat al punt on ens vam conèixer, on ens vam fer amics i on d’ara en endavant tots junts miraríem cap al futur.



AINA CARRERAS