Hi va haver un temps en què es valorava
la tempo-sensibilitat: als canvis climàtics i la seva incidència en la
naturalesa hi responia l’ésser humà adaptant-hi les activitats laborals,
festives i religioses. En les societats agrícoles-ramaderes, el
calendari era l’expressió directa de la incidència
astronòmica-meteorològica sobre el temps viscut. Per això tantes festes
estan lligades als cicles naturals. Es tracta, doncs, d’una combinació
d’activitats i d’estats anímics que vivificaven les comunitats humanes.
D’aquesta manera, la festa ha estat sempre una manera originària de
mesurar el temps, d’ordenar-lo en anys-mesos-setmanes, en estacions, en
solsticis-equinoccis..., de forma que s’establís una clara diferencia
entre un temps festiu (dies fasti) i un altre d’ordinari (dies nefasti).
El temps no era una qüestió numèrica sinó qualitativa, de forma que els
canvis temporals se simbolitzaven amb ritus especials. Ja Mircea Eliade
(El mite de l’etern retorn) parlava de la necessitat de destacar
cíclicament determinades dates per celebrar els actes primigenis: així
com les plantes germinen, creixen, fructifiquen i moren, també any neix,
envelleix i mor per tornar a ressorgir. Qui controla el calendari (en
llatí “llibre de comptes”) governa la vida. Commemorar és fixar en la memòria. Combinació de cicles astronòmics i existencials.
Per això, des de l’antigor l’any s’ha representat com un cercle, una
roda on hi ha consignades unes dates fixes. És la serp que es mossega la
cua, o l’anell (literalment “annulus”, cercle petit) com a
analogies d’un moviment intrínsecament rodó. Tanmateix, a més de cíclic,
el temps és també bipolar i, per tant, polaritzat entre el solstici
d’estiu (sant Joan) i el d’hivern (Nadal). Així ho recull la tradició
popular: “Nadal i Sant Joan fan dos bocins de l’any”, “Entre Jesús i Joan parteixen l’any”, “De sant Joan de juny a sant Joan de Nadal, mig any per igual”...
Però aquests dos blocs no són una
partició matemàtica sinó l’expressió de la divisió en dos pols fins a
cert punt irreconciliables. La successió binària de dies i nits, albades
i capvespres, equinoccis i solsticis, estació seca i estació humida,
suggereix el conflicte entre forces antagòniques, perquè la Naturalesa
no és una realitat objectiva sinó una part del dramàtic esdevenir còsmic
i humà. Caldria considerar aquí el diferent to que adquireixen les
festivitats segons s’escaiguin en la primera o en la segona meitat de
l’any...
Sigui com sigui, el solstici d’estiu
esdevé un clar punt simbòlic culminant. Més enllà dels debats sobre la
diferència entre l’estiu meteorològic i l’estiu astronòmic, el fet
indiscutible és que el periple solar pateix en aquell moment un punt
d’inflexió. Les hores màximes de sol troben un reflex en les fogueres a
través del simbolisme de la llum. Tenim documentats rituals de temps
immemorials que consistien a construir esferes amb branques premsades,
calar-hi foc, i fer-les rodolar muntanya avall en un intent quasi
desesperat d’estimular el periple solar. El sol i el foc units per un
moviment circular de llum...
No se’ns escapa que el foc ha exercit
una gran atracció a causa de la seva dimensió transformadora de les
realitats i, alhora, pel seu simbolisme de nexe d’unió dels individus en
estructures socials. Així ho trobem, per exemple, en la presència del
foc en un lloc preeminent de les cases (la llar de foc) com una
estructura de combustió permanent que representava la força de la unió
familiar. Allà s’instal·laven les estatuetes dels déus familiars i s’hi
realitzaven els rituals de cohesió més enllà de les rotacions dels
membres del col·lectiu. A més, la llar de foc (la llar del foc) es
constituïa com a centre de l’espai, delimitant clarament un àmbit públic
(la cuina) dels àmbits privats. La cura i el manteniment del foc encès
simbolitzaven la vida d’aquella llar. D’aquí la referència als “focs”
per establir el cens d’una població. El foc representava, doncs, la
pervivència del grup a través de la seva regeneració.
A aquest simbolisme s’hi afegeix el de
la capacitat transformadora dels aliments, és a dir, el pas del cru a al
cuit. Si el domini del foc (conservar-lo encès i, encara més, saber
encendre’l), va suposar un gran avenç de la civilització, la seva
aplicació no es quedava enrere: tant el cuiner com el ferrer esdevenen
símbols de la capacitat alquímica de convertir unes realitats en unes
altres.
Igualment podem citar l’ús del foc en la
crema de substàncies oloroses en peveters o encensers, així com en
l’encesa de substàncies amb capacitat al·lucinògena i/o estimulant del
cos i del psiquisme.
Hem de mencionar també el recurs al foc
com a element purificador en els rituals funeraris, sigui cremant
ofrenes o incinerant el difunt. És el foc com a símbol de
mort-resurrecció, amb el fum ascendent com a punt de connexió entre el
més-ençà i el més-enllà. Vinculat amb aquest simbolisme trobem també el
suïcidi per ignició entès com a sacrifici suprem, com si morir pel foc
facilités renéixer de les cendres. Es tracta, doncs, d’un element
alliberador perquè expressa la voluntat humana d’escollir el seu destí
negant-se al plegament a les pressions socials de tota mena. És el foc
que facilita la immolació a través de la qual l’ésser humà exposa la
seva fe i conviccions.
Ara bé, comptat i debatut, sant Joan són
fogueres. També aquí les dites populars fan referència a la importància
concedida a aquesta celebració: “La Saint-Jean, le jour le plus grand“ , “À la Saint-Jean se renouvelle l’An“, “La nuit de la Saint-Jean fait grandir l’arbre et l’enfant“...
I, sense excloure el simbolisme que acabem de mencionar, podem
aturar-nos en unes breus reflexions sobre les festes del foc celebrades
durant el solstici d’estiu als Pirineus. Com és conegut, van ser
inscrites per la UNESCO el 2015 en la llista representativa del
patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Es tracta de 63
localitats (3 a Andorra, 34 a França i 26 a Espanya) que celebren el
solstici a través de la relació simbòlica entre el foc i el sol.
D’aquests 63 municipis, tots excepte 2 centren el ritual en el solstici
d’estiu al voltant de sant Joan; només Bagà i Sant Julià de Cerdanyola
(tots dos al Berguedà) fan la festa amb motiu del solstici d’hivern i
relacionant-la amb el naixement de Jesús (“Fia-faia, fia-fai, nostre Senyor ha nascut a la paia”). Ens interessa citar aquest cas en concret perquè és en els Pirineus (“muntanyes en flames”,
segons una de les etimologies proposades) on s’ha conservat aquesta
mil·lenària tradició de desfilar amb torxes (anomenades falles, haros o
brandons) per celebrar la connexió simbòlica entre el foc i el sol
justament aquella nit en què el sol ha arribat al seu apogeu. Des del
cim de la muntanya davallen les torxes cremant, de manera que aquesta
processó de portadors de foc (lucifers) que canten i dansen en
cercle reproduint el periple solar, escampen arreu la llum i la calor
purificadores i vivificants. Un sopar comunitari simbolitza la unió
fraternal d’aquells que viuen de la llum i l’escalfor del sol. Avis i
pares ensenyant a fills i néts a fer les falles fan visible la comunió
més enllà de la diferència generacional. Cremar rampoines i deixalles de
tota mena simbolitza l’afany de fer net i recomençar de nou. Girar al
voltant del foc o saltar-hi per damunt fa pensar en el periple còsmic i
personal perquè la vida és moviment, i el moviment és regenerador.
Francesc Xavier Marin
No hay comentarios:
Publicar un comentario