Síndrome de Down: 'Un minut més tard'

Milers de persones treballen cada dia en situacions d’emergència o amb altres persones que necessiten assistència especialitzada. Aquestes en són algunes

L’adjectiu 'humanitari' no solament és aplicable a les situacions de conflicte o de fam. Les discapacitats físiques i psíquiques en són un bon exemple, com les persones amb síndrome de Down.

Al nostre país viuen prop de més de 32.000 afectats. Aquestes persones acostumen a tenir un suport humanitari ofert no només per la seva família, sinó per voluntaris, metges, fisioterapeutes, mestres...

Antonio Pascual Martínez, director gerent de FEISD (Federació Espanyola d’Institucions per a la Síndrome de Down), ens explica què hi ha rere les instantànies de persones amb síndrome de Down. "El que hi ha darrere una foto és una persona i darrere seu hi ha una riquesa individual important. Les persones amb síndrome de Down tenen trets físics semblants, però totes són diferents. Rere una fotografia hi ha un nom amb els seus cognoms i vida pròpia".

L’ajuda que reben les persones amb aquesta discapacitat resulta essencial. Segons subratlla Pascual, el primer suport el constitueixen les famílies, que podran determinar la forma de ser de l’infant. El suport d’altres pares amb fills en condicions similars tambén resulta molt beneficiós.

"Un minut més tard" n’és una de les màximes, segons destaca el gerent de FEISD. La importància de l’etapa educativa i de les atencions físiques i psíquiques per permetre que arribin a complir determinades metes, encara que triguin una mica més que la resta. És, per tant, fonamental el suport no solament dels voluntaris o de la família sinó dels mestres i formadors -quasi el 90% dels menors de 14 anys està escolaritzat- com també dels fisioterapeutes, psicòlegs i metges.

En aquest punt, un dels objectius principals passa per fomentar "que puguin trobar el seu camí en la vida, segons els majors nivells d’autonomia i integració que poden obtenir", explica Antoni Pascual.

Com a bon treballador social, Antoni no pot deixar passar molt de temps sense tenir contacte amb aquestes persones, tot i que ara fa una tasca més d’oficina. "Jo treballo per al Joan, per al Carles, per a la Maria. Prefereixo no pensar que treballo per a la FEISD. És important que no caiguem mai a creure que l’important és l’organització per sobre de les persones", explica de forma contundent.

"El que més et mou és que t’agrada i contribuir al desenvolupament d’una persona. Un dóna el que pot i rep molt més. D’ells un aprèn la fita de superar-se, no hi ha més barreres que les que posem nosaltres", hi afegeix. I acaba les seves declaracions amb una cita de Tagore que afirma fer servir sovint: "El bosc seria molt trist si només cantessin els ocells que millor canten".

Històries diferents que es desenvolupen en diversos llocs, però totes unides per aquest matís humanitari. La persona com a objectiu principal, com a focus d’ajuda. Persones donant suport a persones, donant un trosset de vida, una mica d’ells mateixos, per ajudar els qui més ho necessiten no abandonen la carrera de la vida.

"Que els ferits i els morts no són xifres, darrere hi ha éssers humans i cada pèrdua d’éssers humans és insubstituïble", conclou la doctora Manuela Acabero, de Metges del Món'.