La Ingenuïtat mai
va ser la seva acompanyant;
en nits fredes i
avorrides algú trucava a la porta,
ell no obria: era
l’Angoixa.
En nits fredes i
solitàries ella el visitava
acompanyada per
la Por.
Ell mirava pel
forat de la porta
i, amb el Dubte i
la Incertesa,
tornava sobre les
seves passes,
per asseure’s a
la butaca esgrogueïda
per tants anys de
fred i humitat,
entre somnis i
preguntes.
Es refugiava, en
busca de caliu i claredat,
a la recerca de
records, imatges de temps millors.
Reunits estant,
la Nostàlgia li recordava
aquelles suaus
nits d’estiu,
quan ell i la mar
eren acariciats
per la dolça remor de l’Esperança.
En nits com
aquesta,
el vell li
escrivia poemes d’amor.
En nits tristes i
avorrides,
com la distància
que els separava.
Esperança
perduda,
amant fidel
d’altres temps.
De tant en tant,
en moments de claror,
s’afegia la
Veritat,
no et preocupis –
li deia amb veu sincera-
perquè els teus
somnis i dubtes,
són els de la
Humanitat.
NÀUFRAG
No hay comentarios:
Publicar un comentario