Contra tota esperança…

De vegades, l’única manera d’”entendre” el que és vetllar i estar atents és quan hem de “vetllar-atendre un malalt” a l’hospital. No podem dormir: s’ha de vigilar el degoteig, l’hora de les pastilles, la respiració…

Però no és això al que ens convida l’evangeli quan ens urgeix “vetllar”. Vigilar i vetllar per l’Evangeli és posar tot el millor que hi ha en nosaltres per fer-nos conscients de les senyals de presència de Déu al nostre costat. No és aquest, dels nostres dies, un moment sense Déu, per molt que molts ho pensin. No estava Déu abans més present en el món o en l’Església del que està ara. És cert que potser hi hagi “elements” que cauen. Cauen perquè ja no són medicació de Déu, de la seva presència o amb capacitat suficient per a sospitar (=ser interrogats) que darrera d’ells Algú havia d’estar.

Déu està avui obrint nous camins de presència…i no ens n’adonem. Déu està venint de nou, com ahir, com sempre, i no ens n’adonem. Déu avui està fent senyals i gestos per ser reconegut, i alguns sí que se n’adonen mentre altres viuen esperant (o promovent!) la “repetició” dels signes d’ahir…

Avui és el moment de novetat, és el moment de xiuxiueig, és moment d’intimitat… Els íntims de Déu saben que Déu no ens ha abandonat.

És moment de novetat. Déu ens sorprendrà. Segur que no neix, que no ve pels camins que li marquem. Déu no vol que l’home li marqui camins. Déu sempre inaugura ell mateix els camins pels que arriba.

Als que se senten acovardits i lamenten “altres temps on tot semblava millor”, als que se senten com abandonats de Déu perquè això “està molt canviat i sembla que Déu no té lloc en la nostra societat”, als que es freguen les mans perquè, per fi, en comptes de Déu hi ha déus (cadascú els seus), a aquests i a tots els altres, se’ls ha d’anunciar: que el Déu de la Bíblia està viu, que el Déu de Jesús segueix viu, que el Déu d’ahir segueix sense morir i han mort els que van anunciar la seva mort, que el Déu dels nostres pares, segueix entestat en el seu pacte de fidelitat, que el Déu de Jesús, el Salvador, el Fill de Déu no ha desaparegut de les nostres ciutats…

Habita, com en el primer Nadal, en llocs on hi ha senzillesa, acollida, sorpresa, alè nou, sensibilitat per allò vertaderament humà, el profundament humà.

Quan us canseu de mirar la llum artificial, colorada i zigzaguejant, dirigiu la mirada reposada, pausada, discreta i descobriu: hi ha homes que resen, callen, que es donen, que cerquen, que no es deixen enganxar per la corrent, que estimen la veritat, que estimen l’altre, que el defensen, que entreguen la vida, que irradien alegria, que no mesuren l’amor, que esperen contra tota esperança, que esperen en la nit…per allà, per ells, en el d’ells, Déu està arribant.

Déu està present.

Article publicat a Eclesalia Informativo.

Per Álvaro Ginel