El Déu-Amor, Horitzó d'Esperança

Si Déu es Amor sense límíts, Abbá, aixó significa que res no pot ser un obstacle insuperable per a l'Amor incondicional, que, conseqüentment, resta definit com a gratuítat: no depén de la resposta de l'altre. Li es ofert, regalat, donat sense condicions prévies.
No hi ha res que ens pugui allunyar definitivament de i'Amor, grácies al qual existim, ens movem i som (v. Ac 17,28). Ni tan sois el pecat. La conducta d'una persona pot ser bona c dolenta; mes o menys d'acord amb els valors evangelios. Pero res d'aixó no condiciona l'Amor de l'Amor.
D'aquí es desprenen conseqüéncies insospitades. La primera afecta a la justificació. Per qué el Déu-Amor pot estimar sense límits uns éssers limitáts: febles per definido, submergits en Terror, distrets, capaços de fer el mal? Perqué Déu no mira el Fer. Només mira el Ser.
Déu es Pare perqué estima com un pare/una mare estima el seu fill o filla: abans que hagi tingut temps de fer alguna cosa que mereixi l'amor del pare o la mare; abans de tenir el temps suficient per a guanyar-se aquest amor. L'amor del pare i la mare precedeixen la consciéncia del fill o la filla. Mes encara, fan possible que el fill o la filla esdevingui conscient gracies al miracle del seu amor antecedent.
La persona humana, sabent-se acceptada radicalment, estimada gratuítament, valorada positivament, s'obre al futur, s'allibera de la por, actúa buscant espais d'amor. Ha vençut l'angoixa amb la confianca. Posa el seu destí en mans de Déu, que es Amor, i descansa seré. Es veu a si meteix com el fill que es guarda el futur amb esperança. I descobreix els altres sota una nova llum: s'atreveix a anomenar-los germans.
Heus ací el secret d'on neix l'estil de vida cristiana: consciéncia d'estar a les mans del Pare. I d'estar-hi tan radicalment com per a poder-nos oblidar de nosaltres mateixos. Ell mira per la nostra felicitat! Fins al punt que podem estar disposats a dedicar ais altres les postres energies vitáis que la por ens obligava a malgastar en la direcció del no-res. Des de ¡'experiencia del do, fer-nos do per als altres.
Es molt probable que el Déu-Amor inventes la Mare de Jesús per donar resposta a la nostra necessitat de transcendir la quotidianitat sense sortir-ne.
La historia de María de Natzaret es una historia també en minúscula, malgrat les deformacions que una falsa devoció ha provocat en la percepció dels cristians, sabem que fou una dona simple i senzilla. Que va irobar la manera d'escriure un dels poemes mes bells de l'experiéncia humana sense saber llegir ni escriure.
La historia de María de Natzaret constitueix un moment privilegiat en el procés alliberador que, pacientment, va portant a terme el Déu-Amor. Tots en hi podem sentir identificats. El seu camí pot ésser molt be el nostre.


Pastoral Marista