Carácter Escatológic de la Moral Cristiana

Elscristians, i no solament ells, han de viure la seva vocació conscients que no viuran en aquest món sempre mes. La realilat inexorable de la mort segella la nostra existencia terrenal amb la marca d'alló que es provisional i está de pas. La nostra cíutadania venadera ens espera a la gloria del món venidor (Cf. Fl 3, 20).
No podem prescindir del fet que la nostra vida es limitada i no torna enrere; ni podem oblidar que a la fi tots i cadascú serem jutjats per Crist conforme a les nostres obres (Cf. 2C 5, 10). Aquell día, acabat el temps de la peregrinacio, temps favorable de salvació i de gracia i, alhora, temps de prova, apareixerá a la llum de Crist, sense ambigüitats ni ficcions, alló que cadascú és. Les accions, bones o dolentes, de cada u, confrontades amb Jesucrist mateix, norma i criteri del viure huma, es manifestaran en el seu sentit i valor vertaders.
"Un judíci de gracia espera els qui es van refiar del Senyor i van viure del seu amor... Pero per als qui refusaren el Senyor fins a la fi, el judíci será de cóndemnació" (Cf. Jn 5, 29); (Cat III, pág. 204). Ara be, només a Crist pertoca de jutjar qui, per la seva obstinada impietat, el va rebutjar definitivament. Mentre fem vía cap a la meta final, ningú no pot desconfiar de la misericordia i paciencia infinites de Déu que odia el pecat i no deixa d'estimar i oferir e! seu favor al pecador.
Les promeses escatológiques de Déu i les realitats de l'home i del món ens criden a viure seriosament la vida, a prendre de cara a l'esdevenidor decisions responsables i a redimir amb bones obres el temps que encara ens es donat (Cf. Ef 5, 16). Perqué "alló que ara resti sense fer, restará sense fer; alló que ara manqui al nostre amor, hi mancarà per sempre. La realitat de la mort exigeix que ens decidim en cada moment. Ala llum de la mort el creient descobreix el sentit de la vida" (Cat III. pág. 205).
Cal reconcixcr, pero, que darrerament s'ha afeblit la consciéncia cristiana de les realitats últimes; fins i tot la predicació i la catequesi no han dirigit tota l'atenció que calia en aqüestes realitats. Aquest afebleimentt buida la conducta cristiana i la priva de les seves motivacions mes radicáls. El do suprem de sí mateix a l'home de part de Déu, ple i definitiu, en la vida eterna, dona el seu valor just a la vida present, jerarquitza tots els bens de la terra i impedeix que cap d'aquests bens passi a ocupar el lloc de Deu, com a realitat última i bé Suprem.

Pastoral Marista