“Es diu, es conte i comenten que hi havia una vegada dues granotes que van caure en un bol ple de nata. Immediatament es van adonar que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar massa temps en aquella espessor… Al principi, les dues granotes van moure les anques en la nata per tal d’arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xapotejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Sentien que cada vegada era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no es pot nedar. Ja que haig de morir, no veig perquè allargar el meu patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”
Dit això, va deixar de moure’s i es va enfonsar amb rapidesa, sent literalment empassada per l’espès líquid blanc
L’altra granota més persistent o tal vegada més tossuda es va dir:
“¡No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, tot i així, encara que s’acosti l’hora de la meva mort, prefereixo lluitar fins al meu últim alè. No vull morir ni un segon abans mentre jo pugui fer un esforç més”
Va seguir movent les anques sempre en el mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores…. i de sobte, de tant de moviment i de batre les anques, la nata es va fer sòlida convertint-se en mantega.
Ben sorpresa la granota va donar un salt i, patinant, va sortir del recipient. I va poder tornar a casa seva raucant alegrement
No hay comentarios:
Publicar un comentario