No m’ho puc creure! Després de tant de temps junts, ara m’acabo d’adonar que els meus amics i jo no tenim res en comú. Em dic Neus, tinc setze anys i he arribat en aquell moment de la vida en què he de prendre una decisió pel que fa el meu futur: batxillerat, mòduls, treballar… Prendre aquesta decisió ha estat la que m’ha fet arribar a aquesta conclusió.
En Marc vol fer el batxillerat tecnològic; en Gerard vol treballar a la peixateria de sa mare per ajudar-la; la Raquel ja té claríssim que vol dedicar-se a la jardineria; en David li agradaria ser fotògraf; i jo m’he decidit per estudiar filologia anglesa. Curiós, oi? Cap dels cinc hem coincidit, però no només és això. Els nostres gustos són molt diferents: al Gerard li encanta la música; la Raquel es diverteix aprenent el significat de les flors; a en Marc li apassiona navegar per la xarxa dia i nit (és un penjat d’Internet); en David és un gran atleta; i jo em decanto per anar de festa cada cap de setmana. No tenim res a veure, ja no.
Avui en arribar a casa amb la moral per terra, he anat directament a l’habitació. M’he estirat al llit i m’he abraçat a la Samari, la meva tortuga de peluix. Al cap d’una estona, les parpelles m’han començat a pesar i finalment m’he adormit.
En obrir els ulls un altre cop, ja no era a la meva habitació. Estava estirada en un banc; a prop d’una andana que semblava d’una estació de tren. Vaig mirar al meu voltant i, efectivament, era una estació de tren; una que estava enmig d’un desert sense fi. Estranyament, no feia gens de calor. De sobte, el color del cel es va omplir de núvols negres que anunciaven l’arribada d’una tempesta. Poc després començà a ploure. Com que no hi havia lloc on aixoplugar-me, em vaig quedar allà asseguda sense importar-me mullar-me o no. Va ser aleshores que de lluny vaig veure una fosca figura que s’anava acostant. Quan ens separaven només uns quatre metres, per fi vaig poder esbrinar de què es tractava. Era un gran robot que em treia dos caps d’alçada, tenia un color gris metall i sostenia un paraigües de color groc. Sense dir-me res, de cop i volta, es va atansar cap a mi i em va oferir el seu paraigües perquè em resguardés de la pluja. No sé com, però estar al costat d’aquell robot em donava la sensació que ja el conegués de tota la vida. Vam estar callats sota la pluja fins que va arribar un tren. Sense saber per què, vaig pujar-hi i per la finestra vaig veure com el robot s’acomiadava amb la mà. Vaig seure a un dels seients. En el vagó només hi érem jo i un estrany personatge: un peix de grans dimensions que tocava un banjo. De cop i volta, es trencà una de les cordes que va interrompre la melodia. El peix es va quedar callat per uns moments, va mirar al seu voltant i va centrar la seva mirada en mi.
- Perdona, nena. - em va dir - Et faria res donar-me una de les cordes que tens?
No vaig entendre a què es referia. De què devia parlar?
A què es refereix, senyor? Em sap molt de greu, però jo no tinc cap corda.
Sí, dona, sí. Em refereixo a aquestes cordes. - va dir-me convençut mentre m’assenyalava el cap; es referia als cabells.
Sense pensar que el que em deia era una bestiesa, em vaig arrancar un cabell que ràpidament es va convertir en un fil d’acer.
És perfecte pel meu banjo! Moltes gràcies, mossa. Té, et dono aquesta moneda com agraïment.
Dites aquestes paraules, el tren s’aturà; i el peix va baixar en aquella parada. I en lloc seu va pujar una flor molt bonica, que feia servir les arrels com a cames. La flor va asseure’s al meu costat i em va començar a parlar de temes els quals jo no havia sentit mai a parlar. Tot i així jo li seguia el corrent. Passada una estona, vaig començar a tenir set, a una cantonada del vagó vaig poder veure una màquina de refrescos i amb la moneda que em va donar el peix vaig comprar-me una ampolla d’aigua. Diria que la flor no es va adonar quan em vaig aixecar per comprar-me-la, no deixava de parlar! Al cap d’una mitja hora, la flor va callar i es va començar a pansir. Espantada sense saber què fer, vaig començar a anar amunt i avall, va ser aleshores quan vaig veure l’ampolla d’aigua que encara estava mig plena. Vaig agafar-la i li vaig donar tot el que quedava. La flor de seguida va reviure i em donà les gràcies. Ella com agraïment, em va regalar una entrada per un parc natural (la qual cosa em va sorprendre bastant). Tot seguit, el tren es va aturar i la flor va baixar. Aquesta vegada qui va ocupar el seu lloc era un individu molt, però que molt estrany: era un individu que tenia cos d’home i cap de pilota de futbol, que al seu coll hi tenia penjada una càmera de fotos. L’individu va asseure’s força lluny meu, no parava de sospirar, al final, vaig acostar-me a ell i li vaig preguntar què li passava.
- No trobo la inspiració!– em va dir – No trobo el lloc que busco!
La veritat és que no entenia bé el que em provava de dir. De sobte vaig adonar-me que aquelles paraules no eren el primer cop que les sentia, de fet, en David sempre m’ho deia i ell sempre es referia a la fotografia. Vaig ficar-me la mà a la butxaca i en vaig treure l’entrada per al parc natural.
Escolta! –li vaig dir – Vols aquesta entrada? Potser, si vas a aquest parc trobaràs coses boniques per fotografiar.
De debò que me la dónes? Moltíssimes gràcies!
L’individu la va agafar i tot seguit el tren es va parar, ell va baixar, però aquesta vegada no va pujar ningú en lloc seu.
Vaig passar la resta del camí sola al vagó i per fi vaig arribar a la darrera parada del trajecte. Quan vaig baixar del vagó, els vaig veure, eren allà, el robot, el peix, la flor i l’individu amb cap de pilota. No sé com, ara ja no els recordava amb aquells estranys aspectes, sinó amb els dels meus amics: en Marc, en Gerard, la Raquel i en David. És clar, eren ells!
Aleshores em vaig despertar. Ostres! Havia estat dormint dues hores i mitja. Però gràcies a aquell somni, ho vaig veure tot més clar: no era necessari assemblar-nos, no era necessari tenir els mateixos gustos, no era necessari tenir les mateixes aspiracions. El que sí sabia era que, encara que els nostres camins fossin diferents, ens havien portat al punt on ens vam conèixer, on ens vam fer amics i on d’ara en endavant tots junts miraríem cap al futur.
AINA CARRERAS
