domingo, 3 de agosto de 2014

Comdemnat a veure-ho tot

Jo ferm a terra des del dia en què vaig florir arrelat a la meva llarga vida i la meva eterna mort, jo condemnat per sempre a viure, condemnat a veure-ho tot.

Jo des del meu xic tros de terra he vist nens jugant amb mi, he vist el principi d’una era i també n’he vist la fi. He vist guerres i he vist la censura de l’innegable i sé que l’assassinat d’innocents és tràgic però l’assassinat d’idees és imperdonable. He vist grans persones i grans proeses, he vist el que voldran apagar i el que va ser rebutjat ahir, també he vist riqueses i també he vist la mort dels que no menjaran demà, he vist un nen malalt que encara busca la seva ànima i que queda perplex en veure que posen els peus a la lluna però encara queden malalties a falta de vacuna, he vist gent que veu la realitat emboirada per la societat i s’adona que la seva fita mai no serà aconseguida. I, ara, veig que tot el que he estat, tot el que sóc i tot el que deixaré de ser s’apaga junt amb la meva presència en aquest parc d’infants, de plors, d’alegries i de records innocents.
 
Els dies són lents però agradables en veure que ja sé que la saviesa no consisteix en poder comptar totes les gotes de la pluja, sinó en saber per què busquen la terra i la meva vida. Crec que avui s’acaba la meva funció en aquest món d’injustícies, però que tant m’estimo. Ja noto els rajos de sol càlids, els mateixos que em van condemnar a la vida i que ara em diuen adéu de manera gèlida, mentre passen entre l’espessor de les meves fulles seques a les quals espero poder tornar a veure florir en una altra vida, que també em condemni a viure, que em condemni a veure-ho tot. 



MIQUEL GINER

sábado, 2 de agosto de 2014

Marcelino Champagnat. Pasión y compasión

5/06/2014: Casa general
La historia de los Hermanos Maristas es una historia de pasión y compasión. Marcelino Champagnat nos intuyó en los ojos de Jean-Baptiste Montagne, un muchacho agonizante que se iba de este mundo sin saber lo mucho que Dios le quería; de ahí nacimos los Hermanos Maristas.
La vida de Champagnat es una historia de pasión por Dios y compasión por los niños y jóvenes desamparados. Él decía: “No puedo ver a un niño sin que me asalte el deseo de decirle cuánto lo ama Jesucristo”.
Cuando Marcelino sintió que Dios le llamaba a algo más grande que él mismo, era sin duda como el muchacho de la foto. Un chico de pueblo, que había salido rebotado de la escuela y que pasaba sus días guardando el ganado de la familia. Es asombroso cómo en un ambiente rural, cerrado al mundo geográfica y culturalmente, Dios pudo poner en su corazón una tal amplitud de miras. Tanto que muchos consideraban que no estaba en sus cabales cuando decía que “todas las diócesis del mundo entran en nuestras miras”. Y sin embargo, hoy casi 3,500 Hermanos Maristas, sus hijos, estamos en 80 países del mundo.
En mi actual situación, viviendo en un rincón del mundo tan rural y falto de horizontes como aquél en el que vivió Champagnat, muchas veces me digo que una de mis misiones consiste en convencer a estos chavales de que tienen algo grande que hacer en el mundo, abrirles la mente, los ojos y el corazón. Quién sabe cuántos Champagnat hay escondidos en los muchachos que pastorean sus búfalos, que cosechan el arroz, que recogen hojas de té o conducen un rickshaw…
En el lecho de muerte del P. Champagnat, un Hermano vino a su cabecera, tomó su mano y le pidió: “Padre, no nos olvide cuando llegue al cielo”. Marcelino le respondió simplemente: “¿Olvidaros? Eso es imposible”. Cómo podría un padre olvidar a sus hijos; es imposible. Hoy, en vísperas de la fiesta de San Marcelino Champagnat, desde este remoto rincón del Instituto en el que vivo y trabajo, yo también me atrevo a pedirle que no nos olvide, aun a sabiendas de que es imposible.

Padre Champagnat, no te olvides de tus Hermanos luchando por la defensa de los derechos humanos en Siria, ni de los Hermanos que sufren enormes dificultades en Pakistán, Haití, Cuba, Centroáfrica o Líbano, de los Hermanos que viven escondidos e incógnitos en otros países que no debo citar aquí, de los Hermanos que entregan sus vidas cada día en aulas o despachos, en barrios marginales de ciudades, en prestigiosas escuelas de clase media o en remotas zonas rurales, de los Hermanos que enseñan en universidades o en pequeñas escuelas primarias, de los Hermanos que tratan de sembrar nuestro carisma en América, Europa, África, Asia y Oceanía. No olvides a nuestros líderes, tus sucesores, que tratan de ser tu vivo retrato.

Y no olvides a la legión de seglares, tan maristas como los Hermanos, que trabajan, viven y rezan con nosotros, que llevan clavado en sus almas y en sus cuerpos el espíritu marista, y que no dejan de crecer cada día como un signo de los tiempos. “Padre, no nos olvides…” Buena Madre, no nos olvides.
Me siento orgulloso de pertenecer a esta tradición de pasión y compasión, me siento orgulloso y agradecido por sentir dentro de mí también esta urgencia de hacer que los niños y los jóvenes sepan cuánto les quiere Dios, de hacerles sentir que Dios es bueno, que es Padre.
_______________
H. Eugenio Sanz, Bangladesh

- See more at: http://champagnat.org/400.php?a=6&n=3275#sthash.IE4HnSuy.dpuf

CÀRITAS I ELS MARISTES UNEIXEN ESFORÇOS PER AJUDAR FAMÍLIES EN RISC D’EXCLUSIÓ SOCIAL

critas i maristes
L’atenció a famílies amb fills petits és un dels eixos de la tasca de Càritas,i és per això que treballemperquè tots els membres de la família puguin desenvolupar les seves capacitats i recursos.Amb l’objectiu de fer arribar aquest suport a més persones,Mn.Salvador Bacardit, delegat episcopal de Càritas;acompanyat pel nou director de Càritas, Salvador Busquets; i en Llorenç Claramunt, de laFundació Champagnat del Grup Maristes;van signar, el 10 de juliol, elconveni de col·laboració per engegar el projecte Paidós a Santa Coloma de Gramenet.

Els Maristes aportaran l'equip professional del Paidós Santa Coloma de Gramenet, ja que tenen llarga experiència i tradició en l’àmbit del treball social en aquest municipi. Amb la signatura d’aquest conveni entren a formar part de tot el projecte Paidós, que impulsa Càritas Diocesana de Barcelona.Cal destacar que per poder fer realitat aquest projecte també s’ha comptat amb lacol·laboració i recolzament de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
Aquest és el cinquè centre Paidós que Càritas obre des del setembre de 2012, moment en el qual es va posar en marxa aquest projecte. Els centres que ja estan en funcionament des d'aleshores són els centresPaidós Barceloneta, PaidósL'Hospitalet, PaidósSant Adrià de Besòs, Paidós Roquetes i, ara, Paidós Santa Coloma.En aquests moments estemacompanyant a 64 famílies, formades per un total de 231 persones, en els quatre centres que ja estan en funcionament.
L'obertura del Paidós Santa Coloma està prevista per a l’octubre. En aquest centres'atendran unes 16 famílies, que seran enviades pels Serveis socials bàsics i especialitzats i Càritas, amb infants entre 0 i 6 anys i a les quals els hi sigui difícil atendre adequadament els seus fills i filles.
El moment actual exigeix estar al costat de les famílies que estan passant greus dificultats. És per això que Càritas impulsa l’obertura de centres d'acompanyament a famílies amb fills petits, just en un moment en el qual la crisi encara afecta amb força als més desfavorits.

RECÉS GEMANS LAICS NDH

portada
Del 16 al 20 de juliol hem viscut a ND de l'Hermitage el recés provincial d'estiu que ha convocat a germans i laics maristes a "beure de les fonts de la vida marista". Ens hi hem aplegat maristes vinguts de França, Grècia, Hongria, Catalunya, Algèria, Paraguai i Bangladesh.
La comunitat de l'Hermitage ens ha convidat a anar al cor de la nostra FE, a contemplar la realitat, descobrir com Déu està present en la nostra vida i els esdeveniments quotidians. ND de l’Hermitage, La Valla, les ribes del Gier, … hem gaudit d’aquests espais amb moments per a la pregària, la celebració, el silenci, el compartir en grup, el temps personal. Plegats hem fet camí i hem sentit que el somni de Marcel·lí continua molt viu avui.
Aquests dies han estat una bona experiència de comunió , hem begut de les fonts i ara tornem al nostre dia a dia on caldrà fer testimoni del viscut a la comunitat, la fraternitat, al grup de vida, …

La Darrera Parada

No m’ho puc creure! Després de tant de temps junts, ara m’acabo d’adonar que els meus amics i jo no tenim res en comú. Em dic Neus, tinc setze anys i he arribat en aquell moment de la vida en què he de prendre una decisió pel que fa el meu futur: batxillerat, mòduls, treballar… Prendre aquesta decisió ha estat la que m’ha fet arribar a aquesta conclusió.
  
  En Marc vol fer el batxillerat tecnològic; en Gerard vol treballar a la peixateria de sa mare per ajudar-la; la Raquel ja té claríssim que vol dedicar-se a la jardineria; en David li agradaria ser fotògraf; i jo m’he decidit per estudiar filologia anglesa. Curiós, oi? Cap dels cinc hem coincidit, però no només és això. Els nostres gustos són molt diferents: al Gerard li encanta la música; la Raquel es diverteix aprenent el significat de les flors; a en Marc li apassiona navegar per la xarxa dia i nit (és un penjat d’Internet); en David és un gran atleta; i jo em decanto per anar de festa cada cap de setmana. No tenim res a veure, ja no.
  
  Avui en arribar a casa amb la moral per terra, he anat directament a l’habitació. M’he estirat al llit i m’he abraçat a la Samari, la meva tortuga de peluix. Al cap d’una estona, les parpelles m’han començat a pesar i finalment m’he adormit.
  
  En obrir els ulls un altre cop, ja no era a la meva habitació. Estava estirada en un banc; a prop d’una andana que semblava d’una estació de tren. Vaig mirar al meu voltant i, efectivament, era una estació de tren; una que estava enmig d’un desert sense fi. Estranyament, no feia gens de calor. De sobte, el color del cel es va omplir de núvols negres que anunciaven l’arribada d’una tempesta. Poc després començà a ploure. Com que no hi havia lloc on aixoplugar-me, em vaig quedar allà asseguda sense importar-me mullar-me o no. Va ser aleshores que de lluny vaig veure una fosca figura que s’anava acostant. Quan ens separaven només uns quatre metres, per fi vaig poder esbrinar de què es tractava. Era un gran robot que em treia dos caps d’alçada, tenia un color gris metall i sostenia un paraigües de color groc. Sense dir-me res, de cop i volta, es va atansar cap a mi i em va oferir el seu paraigües perquè em resguardés de la pluja. No sé com, però estar al costat d’aquell robot em donava la sensació que ja el conegués de tota la vida. Vam estar callats sota la pluja fins que va arribar un tren. Sense saber per què, vaig pujar-hi i per la finestra vaig veure com el robot s’acomiadava amb la mà. Vaig seure a un dels seients. En el vagó només hi érem jo i un estrany personatge: un peix de grans dimensions que tocava un banjo. De cop i volta, es trencà una de les cordes que va interrompre la melodia. El peix es va quedar callat per uns moments, va mirar al seu voltant i va centrar la seva mirada en mi.

  -      Perdona, nena. - em va dir - Et faria res donar-me una de les cordes que tens?  
No vaig entendre a què es referia. De què devia parlar?
A què es refereix, senyor? Em sap molt de greu, però jo no tinc cap corda.
Sí, dona, sí. Em refereixo a aquestes cordes. - va dir-me convençut mentre m’assenyalava el cap; es referia als cabells.
  
Sense pensar que el que em deia era una bestiesa, em vaig arrancar un cabell que ràpidament es va convertir en un fil d’acer.

És perfecte pel meu banjo! Moltes gràcies, mossa. Té, et dono aquesta moneda com agraïment.

  Dites aquestes paraules, el tren s’aturà; i el peix va baixar en aquella parada. I en lloc seu va pujar una flor molt bonica, que feia servir les arrels com a cames. La flor va asseure’s al meu costat i em va començar a parlar de temes els quals jo no havia sentit mai a parlar. Tot i així jo li seguia el corrent. Passada una estona, vaig començar a tenir set, a una cantonada del vagó vaig poder veure una màquina de refrescos i amb la moneda que em va donar el peix vaig comprar-me una ampolla d’aigua. Diria que la flor no es va adonar quan em vaig aixecar per comprar-me-la, no deixava de parlar! Al cap d’una mitja hora, la flor va callar i es va començar a pansir. Espantada sense saber què fer, vaig començar a anar amunt i avall, va ser aleshores quan vaig veure l’ampolla d’aigua que encara estava mig plena. Vaig agafar-la i li vaig donar tot el que quedava. La flor de seguida va reviure i em donà les gràcies. Ella com agraïment, em va regalar una entrada per un parc natural (la qual cosa em va sorprendre bastant). Tot seguit, el tren es va aturar i la flor va baixar. Aquesta vegada qui va ocupar el seu lloc era un individu molt, però que molt estrany: era un individu que tenia cos d’home i cap de pilota de futbol, que al seu coll hi tenia penjada una càmera de fotos. L’individu va asseure’s força lluny meu, no parava de sospirar, al final, vaig acostar-me a ell i li vaig preguntar què li passava.

  - No trobo la inspiració!– em va dir – No trobo el lloc que busco! 

  La veritat és que no entenia bé el que em provava de dir. De sobte vaig adonar-me que aquelles paraules no eren el primer cop que les sentia, de fet, en David sempre m’ho deia i ell sempre es referia a la fotografia. Vaig ficar-me la mà a la butxaca i en vaig treure l’entrada per al parc natural.

Escolta! –li vaig dir – Vols aquesta entrada? Potser, si vas a aquest parc trobaràs coses boniques per fotografiar.
De debò que me la dónes? Moltíssimes gràcies!

  L’individu la va agafar i tot seguit el tren es va parar, ell va baixar, però aquesta vegada no va pujar ningú en lloc seu.
  
  Vaig passar la resta del camí sola al vagó i per fi vaig arribar a la darrera parada del trajecte. Quan vaig baixar del vagó, els vaig veure, eren allà, el robot, el peix, la flor i l’individu amb cap de pilota. No sé com, ara ja no els recordava amb aquells estranys aspectes, sinó amb els dels meus amics: en Marc, en Gerard, la Raquel i en David. És clar, eren ells! 
  
  Aleshores em vaig despertar. Ostres! Havia estat dormint dues hores i mitja. Però gràcies a aquell somni, ho vaig veure tot més clar: no era necessari assemblar-nos, no era necessari tenir els mateixos gustos, no era necessari tenir les mateixes aspiracions. El que sí sabia era que, encara que els nostres camins fossin diferents, ens havien portat al punt on ens vam conèixer, on ens vam fer amics i on d’ara en endavant tots junts miraríem cap al futur.



AINA CARRERAS