Aprendre i decidir

I així, després d’esperar tant, un dia com qualsevol altre vaig decidir triomfar...

Vaig decidir no esperar les oportunitats, sinó buscar-les, vaig decidir veure cada problema com l’oportunitat de trobar una solució, vaig decidir veure cada desert com l’oportunitat de trobar un oasi, vaig decidir veure cada nit com un misteri per resoldre, vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç.

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival no eren més que les meves pròpies debilitats, i que, en aquestes, hi ha l’única i millor forma de superar-nos, aquell dia vaig deixar de tenir por de perdre i vaig començar a tenir por de no guanyar, vaig descobrir que no era jo el millor i que potser mai no ho he estat, em va deixar de preocupar qui guanyés o perdés, ara m’importa simplement saber-me millor que ahir.

Vaig aprendre que el que és difícil no és arribar al cim, sinó no deixar de pujar mai.

Vaig aprendre que el millor triomf que puc tenir és tenir el dret de dir-li a algú «amic».

Vaig descobrir que l’amor és més que un simple estat d’enamorament, «l’amor és una filosofia de vida».

Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d’aquest present.

Vaig aprendre que de no serveix per a res ser llum si no has d’il·luminar el camí dels altres.

Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses...

Aquell dia vaig aprendre que els somnis són només perquè es facin realitat, des d’aquell dia ja no dormo per descansar...

Ara simplement dormo per somniar.

WALT DISNEY

La tècnica dels frares caputxins per descobrir aigua

(Valentí Serra –Caputxins) Els frares caputxins per tal de mantenir la terra ben assaonada procuraven aprofitar l’aigua de la pluja, maldant per retenint-la en unes rases anomenades mulladura, les quals, a poc a poc, anaven filtrant en les hortes conventuals les aigües pluvials. Des de l’arribada dels caputxins a Catalunya l’any 1578, alguns religiosos es mostraren uns experts saurins en la recerca i canalització d’aigües subterrànies.

En efecte, a la Província caputxina de Catalunya existí una llarga tradició de saurís o saurins (cercadors d’aigua subterrània per radioestèsia) que es perpetuà i transmeté, àdhuc, durant els anys de l’exclaustració i que gràcies a aquesta transmissió la tasca dels saurins arribà fins a temps ben recents. Els darrers caputxins que continuaren amb la tradició dels saurins foren els pares Esteve de la Garriga (†1968) i Bonaventura d’Arenys de Munt (†1999).

Sembla que el primer religiós que exercí com a saurí, segons la documentació que ens ha arribat, fou fra Jeroni Codina de Caldes de Montbui (†1632), dit també Jeroni de Barcelona qui, l’any 1621, planificà la canalització d’aigües per a la ciutat de Mataró. En la tasca de recerca d’aigües subterrànies i en la planificació d’obres hidràuliques destacà de manera molt notable l’aportació de fra Climent de Sant Martí Sescorts (†1794), autor del plànol de les aigües municipals d’Igualada.

Vet ací, doncs, un dels “secrets” frarescos per a descobrir eficaçment aigua subterrània que posà per escrit un expert saurí: “Manera d’averiguar la existència del aygua. Digna és de fer-se conèixer la forma que s’ha d’emplear per conèixer ahont y a quin punt o fondària se pot trobar aygua. Donchs valent-se del següent mètodo. Se posan dues lliuras de sofre y una lliura de verdet, igual dosi de cals viva y altre tant d’incens blanch, y se reduheix  tot a pols, se mescla bé y’s col·loca en una olla de terra nova y envernissada, la qual s’acaba d’omplir de trossos de llana. Se tapa ab una tapadora de terra envernissada, se pesa y’s colga a terra en un sot de dos pams de fondària. Passat un dia se trau y’s pesa de nou. Si resulta disminució de pes, és senyal de que allí no hi ha aygua, però si hagués aumentat será proba de que’s trobará aygua” (Formulari, s. d.).

Gràcies a les aigües subterrànies que els frares sabien canalitzar adientment,  aquests regaven llurs hortes on hi produïen una verdura molt vitamínica i saborosa, que era guisada a la cuina conventual per a ser servida al refetor.

Les principals tècniques i “secrets” pràctics dels saurins per a trobar aigua són presentats de manera articulada en el tractat de l’Abat Paramelle, Arte de descubrir los manantiales (Madrid 1863). L’obra de Paramelle és una autèntica raresa bibliogràfica on, justament, a les pàgines 378-391 hi trobem descrits els diversos 'Métodos antiguos y modernos para descubrir los manantiales', en bona part propis de la tradició caputxina.

Fra Valentí Serra de Manresa,
és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

Islamofòbia i laïcisme selectiu

Tal com van informar abastament els mitjans de comunicació a finals d’aquest juliol, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un pla municipal per lluitar contra la islamofòbia, dins del programa marc Barcelona Ciutat de Drets. L’anunci el va fer la comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, de l’Ajuntament, Lola López, en el transcurs de la presentació d’un estudi sobre la pràctica religiosa de les comunitats musulmanes de Barcelona, que podria servir de base per a l’elaboració d’aquest pla. Va fixar el proper desembre com a data per a començar-ne la seva aplicació.

Segons van recollir mitjans com La Vanguardia, la comissionada va justificar la necessitat d'un pla contra la islamofòbia afirmant que "un dels més grans eixos de discriminació actualment a Barcelona és que una persona sigui musulmana o sigui percebuda com musulmana encara sense ser-ho" i que "així com fa un segle el antiseminismo era clarament el principal eix de discriminació a Europa, ara ho és la islamofòbia". Lola López també va apuntar que els atemptats terroristes d'aquest estiu augmentaven la islamofòbia "perquè el DAESH o mal anomenat Estat Islàmic és el principal actor islamòfob del món, tant en la generació d'odi cap als musulmans com directament en l'assassinat de ciutadans musulmans".

Sincerament, tot i que podem patir determinades manifestacions o actituds xenòfobes, dubto que, en rigor, es pugi parlar que a Catalunya o a Barcelona la islamofòbia sigui no ja el més gran factor de discriminació –com afirma la comissionada-, sinó, ni tants sols, un fenomen amb veritable presència a la ciutat. Evidentment que hi pot haver determinat rebuig a la immigració, com –malauradament- n’hi ha o simplement rebuig a la pobresa o als pobres, però parlar d’islamofòbia és centrar aquest rebuig en el fet de l’adscripció religiosa de les persones. I és aquí on em costa d’acceptar  aquesta afirmació de la islamofòbia com a problema real a Barcelona.

Encara em sorprèn més que qui parli així sigui la representant d’una Administració presidida per l’alcaldessa Ada Colau que, personalment i en nom de la formació política que dirigeix,  fa gala d’un laïcisme militant. Val a dir que aquest laïcisme s’ha expressat sobretot en relació a la religió catòlica i amb un especial èmfasi en els aspectes simbòlics. Sempre amb una certa voluntat de polemitzar o senzillament de “fer-se notar”. Recordem episodis com la missa de les festes de La Mercè, el pessebre i l’escamoteig de la paraula “Nadal” en les festes nadalenques, el poema “Mare nostra” o el ban sobre els 80 anys del 18 de juliol, amb referències poc matisades a l’Església catòlica.

Alguns –potser afeccionats a les paraules gruixudes i al broc gros- ja s’han afanyat de qualificar com de catolicofòbica l’actitud de l’alcaldessa. Fins ara m’hi he resistit pensant que es tractava del típic laïcisme decadent d’una esquerra que és vol nova, però que resulta tremendament arcaica. Aquest laïcisme cada cop sembla menys compatible amb algunes afirmacions de la Sra. López o amb l’estudi esmentat que va presentar fa uns dies.

Aquest estudi, La pràctica religiosa de les comunitats musulmanes de Barcelona.Expressions i problemàtiques, que és prou interessant, fa recomanacions com "dignificar" els oratoris musulmans, construir una gran mesquita a la ciutat o respectar el menú halal i el burkini a les escoles. L’estudi no és vinculant, tampoc resta clar si el treball és fruit o no d’un encàrrec de l’Ajuntament i està elaborat pels antropòlegs Alberto López Bargados, Martin Lundsteen i Ariadna Solé Arraràs. En la portada es fa constar que és una recerca de S.A.F.I. (Stop als Fenomens Islamòfobs), entitat de la que, curiosament, l’ara comissionada, en va ser membre fundadora.

La política de l’Ajuntament i els plans concrets encara estan per veure, caldrà veure, per tant, si el laïcisme que professa és tant selectiu com aparenta per ara -laïcistes respecte el catolicisme, però no tant respecte l’islam-. Si així fos, no sé si la ciutat seria molt o poc islamofòba, però a la Casa Gran sí que s’hi hauria instal·lat la catolicofòbia.

Carles Armengol

Marcel·lí sempre parlava als germans de les petites virtuts

* Saber perdonar i disculpar amb alegria el que no ens agrada en els qui viuen amb nosaltres.

* Dissimular i fer com que no es veuen les coses que uns altres fan malament i que de vegades apuntem per retreure-los quan estem enfadats.

* Tenir un gran cor per ajudar qui pateix o ho passa malament.

* Estar sempre alegres i contagiar alegria a tothom.

* Saber cedir en les idees i opinions i no tancar-se.

MARCEL·LÍ CHAMPAGNAT,

NOSALTRES, COM TU, SENTIM QUE LA VIDA I EL MÓN

CREIXEN AMB FORÇA EN ELS NOSTRES SOMNIS I IDEALS.

AJUDA’NS A SEGUIR AMB ALEGRIA UN BELL IDEAL.

QUE JESÚS SIGUI

QUI MARQUI PROFUNDAMENT LES NOSTRES VIDES.

GRÀCIES, MARCEL·LÍ.

Joan 4,5-42: Un surtidor de agua que salta hasta la vida eterna

Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: "Dóna’m aigua." Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: "Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?" Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: "Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: Dóna’m aigua, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva." La dona li diu: "Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar? ¿Qué potser ets més gran que no pas ell? Jesús li respongué: Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna." Li diu la dona: "Senyor, dóna’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar." Ell li diu: "Vés a cridar el teu marit i torna." La dona li contesta: "No en tinc, de marit." Li diu Jesús: "Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat." La dona li respon: "Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem." Jesús li diu: "Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat." Li diu la dona: "Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot." Jesús li respon: "Sóc jo, el qui et parla." En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent: "Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el  Messies?" La gent va sortir del poble i l’anà a trobar. Mentrestant, els deixebles el pregaven: "Rabí, menja." Però ell els contestà: "Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu." Els deixebles es preguntaven entre ells: "És que algú li ha portat menjar?" Jesús els diu: "El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: Quatre mesos més i ja serem a la sega? Doncs bé,  jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i sl segador. En aquest cas té raó la dita: Un és el qui sembra i un altre el qui sega. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball." Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona, que assegurava: "M’ha dit tot el que he fet." Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos días. Per la paraula d’ell mateix encara molt més van creus, i deien a la dona: "Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món."

Déu manté la seva fidelitat amb el poble d’Israel al desert, i li dóna l’aigua que necessita per apaivagar la seva set. Més endavant, donarà al seu fill Jesús l’aigua viva que apaga la set de les necessitats més profundes que habiten en els cors de les persones.