La primera setmana va ser fatal: incredulitat davant del caos que se’ns presentava i amb informacions contradictòries que impedien tenir una visió clara dels fets. A poc a poc es va anar obrint camí la realitat i vaig pensar que el més intel·ligent era treure profit de la situació.
No va ser fàcil fugir de la saturació d’informació i no deixar-se portar pel remolí del dia a dia, mantenint la calma interior i posant a lloc les pors, els dubtes i les contradiccions. És fàcil cedir a l’opinió general, el que diu la televisió, el que he sentit a la ràdio. Què em diu la meva “veueta” interior? Em diu que “res no et torbi, res no t’espanti, amb Déu tot sol n’hi ha prou”. Ell és el meu referent, la meva seguretat. I així anem fent.
He pogut dedicar més temps a la pregària i a la reflexió. És per a mi un regal. He comprovat que si em proposo un horari cada dia és més fàcil organitzar-me i arribar a tot.
Poder allargar les sobretaules amb algun germà i intercanviar-nos els nostres estats d’ànim m’ha ajudat molt a enfocar la realitat i estar més centrat.
Ser conscient de la meva fragilitat i la dels que m’envolten, cent per cent acostumats a una seguretat que ens enganya perquè ens fa creure que ho tenim tot controlat.
Despertar-me cada matí amb el concert coral dels ocells del barri que, sense el molest soroll de la circulació, canten alegrement a la vida. I apreciar que la natura segueix el seu ritme tot i les nostres misèries.
Constatar que no necessito moltes de les coses que creia imprescindibles i indispensables en el dia a dia, i ara, com que no hi tinc accés, no tinc. Em meravella la capacitat d’adaptació que tenim i que ha quedat sepultada sota les nostres falses seguretats.
I també, en relació amb la meva vida comunitària, valorar les diferències que ens uneixen. Som diferents, però ens complementem i valorem les diferents sensibilitats i preocupacions que ens permeten valorar-nos i apreciar-nos com a persones.
En resum: un veritable regal que m’ha permès conèixer-me una mica més i ser conscient que cada dia torno a començar.
G. Miquel Bermúdez, germà marista i superior de la Comunitat de germans de Lleida
No hay comentarios:
Publicar un comentario