Aquest any estava sent un curs MÀGIC per a mi. Màgic és la paraula, ja que m’estrenava com a tutora d’EI3, compartia nivell amb dues magnífiques mestres i millors persones, començava a l’Equip de Pastoral de l’escola i, el més important, el grup de nens i nenes que tenia era perfecte per a mi. Un grup amb moltíssima energia, ganes d’aprendre, moguts i divertits, amants de la música i amb unes famílies encantadores. Un curs màgic perquè com a mestra estava aprenent molt i cada dia em sentia més segura del que estava fent. I de sobte, un dijous per la tarda, fem una assemblea amb els nens i nenes de la classe i els explico que estarem uns dies sense anar a l’escola, que es quedaran a casa, jugant sense parar i hauran d’ajudar les seves famílies a recollir, parar taula, vestir-se... Però, sobretot, que no s’oblidin que la Laia els estima molt. I així seguim des de fa dos mesos, recordant-los cada dia que els estimo molt i que tornarem quan faci calor.
Com a mestra d’Infantil no negaré que aquesta situació a vegades em supera. Ara sembla que ja hem trobat la millor manera de fer-nos presents a les vides dels nostres alumnes, amb les nostres famílies: fem videoconferències, enviem missatges, els truquem si ens necessiten, però... On són aquells moments en què un company de classe ens explica alguna història i de manera espontània tots compartim alguna experiència similar? On són els bon dia, plens d’abraçades i petons, o els moments de preguntar-los com han passat la nit i saber si estan bé? On són els moments compartits posant la nostra cançó i ballant per tota la classe? Aquells moments en què no pots més i comences a riure i ells et segueixen, sense tenir cap sentit? Aquests moments són impossibles si som cadascú a casa nostra. Només ens veiem per una pantalla; aquest és el nostra màxim contacte. Trobo a faltar l’espontaneïtat dels petits, les seves mirades còmplices, ser a prop seu i mostrar-los la meva estima, el compartir amb les famílies les anècdotes del dia, entrar a classe de les meves companyes per riure d’alguna situació divertida a classe...
Aquests dies confinada a casa he après a escoltar i a escoltar-me, a aturar-me i a ser conscient de tot el que tinc, i valorar-ho. Valorar tots els petits detalls que ara trobo a faltar. Tot i així, aquesta situació m’ha ensenyat, un cop més, que hi ha una cosa que supera totes les barreres de la vida, fins i tot aquesta barrera tan gran com és la distància, el contacte, el veure’ns, el ser els uns amb els altres... i això és L’AMOR. Champagnat ens va deixar el seu llegat, una frase que com a mestra intento que resplendeixi en mi: “per educar cal estimar”. I quina raó tenia. Encara que estiguem separats, encara que cada situació sigui complexa i diferent, l’amor no s’ha aturat. Ara estem més presents a les vides dels nostres alumnes, els acompanyem des de la distància, però compartim sentiments que abans potser no compartíem per les presses de la rutina. Això ho superarem junts, sens dubte.
Laia Balaguer, tutora d'EI3 de l'escola Maristes La Immaculada de Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario