El pianista britànic James Rhodes, en un article publicat recentment titulat «El valor de la lentitud», comenta com va aprendre que la virtuositat d’un pianista no es demostra quan toca una composició ràpida sinó quan interpreta una peça lenta. És llavors que agafen més importància molts aspectes que entren en joc i que sovint són molt subtils. Quan hi ha menys notes, cada detall esdevé cabdal per al resultat final.
Hem estat testimonis de com els darrers mesos la vida s’ha alentit en molts àmbits. Cada persona podria fer-ne un llarg llistat. Entre els més visibles, però no els únics: les trobades físiques interpersonals, els desplaçaments i molts altres elements de la vida econòmica i cultural. En aquest context ens podem preguntar quins aprenentatges i quina vivència n’hem fet cadascuna i cadascú. No tant per fer un «examen de consciència» sinó més aviat per a una «presa de consciència». Quins espais m’he donat per a la lectura, la formació, la reflexió, la pregària o la meditació? Quina creativitat he tingut per a desenvolupar d’una altra manera les relacions amb les persones properes? Quin interès per allò que passava més enllà de les parets de casa? Quina mirada i quina solidaritat per descobrir al voltant necessitats de persones concretes? Quina actitud vital per acarar les dificultats, les limitacions forçades, les obligacions? Quines intuïcions o reflexions sobre el futur personal i social? Quins canvis o evolucions estic disposat a viure en allò que en diuen «nova normalitat»? El canvi de ritme ens pot haver ajudat a matisar i enriquir la relectura de la vida quotidiana.
Soc conscient que aquest alentiment en molts àmbits, en d’altres i per a d’altres persones, pot haver estat el contrari: una intensificació, una tensió creixent, una font de preocupació i de recerca de sortides. És evident per a tothom el sobreesforç fet en el món sanitari. Em pregunto si, socialment, hi ha la mateixa consciència de la implicació i compromís portat a l’extrem en l’àmbit educatiu. I em temo que la resposta és negativa.
Per això, expresso el meu profund agraïment a totes i tots els que heu esmerçat esforç rere esforç, preocupació, reflexió, creativitat, saber-fer, hores i més hores (sovint sense mesura), per assegurar l’acompanyament d’infants i joves, l’atenció a les famílies, la continuïtat pedagògica, la posada en marxa de mitjans adequats, la solidaritat concreta, el creixement personal, la vivència pastoral, la comunicació, la viabilitat i el futur de les obres educatives socials i escolars... Moltes gràcies pel que sou i pel que aporteu a la vida i a la missió marista a Catalunya. Com no veure, en la vostra implicació, la vostra la qualitat humana i el do de Déu!
Expresso també el meu suport i solidaritat a les persones que, durant aquest temps, heu perdut un ésser estimat, potser sense possibilitat d’acomiadar-vos-en. A les mans de Déu Pare i Mare, les persones que ens han deixat ens són presents diferentment.
Que amb l’experiència viscuda sapiguem interpretar adequadament la nostra partitura en la simfonia de la vida, sigui quin sigui el tempo canviant. Ens hi estimula l’exemple i el coratge de la nostra Bona Mare Maria, de sant Marcel·lí Champagnat, de qui aquesta setmana celebrem amb joia l seva festa, i de les persones que ens han precedit i han donat el millor d’elles mateixes en les joies i en les dificultats del dia a dia.
Ben cordialment,
G. Pere Ferré, G. provincial L'Hermitage
No hay comentarios:
Publicar un comentario