Libertad

Viento

 (...) no hi ha inútil

cap esperit, si creix lliure en la seva virtut

Elegia IX (fragment), Carles Riba

Lliure és el vent. El ventijol que visita el nostre litoral viatja sense esforç, i la ràfega que esventa el sembrat no sap de cap límit que li sigui propi. Són pur alliberament, els vents, són deslliurança. Són llibertat com a efluvis, exhalacions que flueixen com volen els nostres terapeutes. Llibertat sense límit, ni tan sols el límit del cos. Quines són les condicions d’aquesta mena d’alliberament?

De tardor el vent esventa també fulles que voleien pels nostres boscos i viles i ciutats, en un vol lliure que és desplaçament. És moviment. Despreses del tronc, del cos pesat, les fulles són cossos, tot just cossos, tot just prou cossos com per poder moure’s. Etèries, no pesen, i pensen, com la fulla del vers, que es fan lliures en caure de l’arbre, en anar-se’n de la seva matriu, en marxar de casa. Què condiciona el seu vol?

També és lliure l’arbre que roman arrelat. És lliure en el creixement de les seves branques, que s’estenen horitzontalment o s’allarguen verticalment bo i cercant la llum del sol. Florirà, donarà fruit, es farà llavor i morirà. Sempre i quan es donin certes condicions en el terreny i en l’entorn, serà. Serà arbre. Serà un arbre. Lliure en el seu ésser. Lliure de ser el que és, de reposar en si mateix i de donar-se al seu propi moviment.

És lliure la nena que s’hi enfila, també. Des de l’arbre idea altres realitats o es representa els països llunyans dels seus contes. La seva capacitat per a veure el món diferent de com és deslliga una part del seu ésser de la realitat que habita. La deslliga de l’ésser. També del seu propi ésser, perquè és lliure de concebre el vent, la fulla, l’arbre. I així es fa una mica vent, una mica fulla, una mica arbre. Bo i sent nena.

L’adolescent sí que vol ser vent, i vol ser fulla i vol ser arbre, però és que vol ser-ho tot. És lliure perquè vol. Diu voler al desig que percaça tothora, i sense saber si és mogut com la fulla o si és ell qui mou com el vent va colpejant i forçant els límits amb què topa. El temps l’esgotarà, el dolor minvarà la seva força, aprendrà què pot ser, què li és permès. Podrà fer-se súbdit de les possibilitats donades.

Sabrà ser amo, alhora que és súbdit? Qui és amo de si mateix també és esclau de si mateix. N’hi ha com a mínim dos en cadascun de nosaltres. Poden ser-hi. Podem manar i obeir alhora, ser com dobles, ser immediatesa i la mediació que s’hi opera. Som el que som, i encara som més - excedim el nostre ésser. La vida de l’infinit s’acompleix en la paciència i l’abnegació del finit. Així, identifiquem la llibertat amb el sacerdoci de la mediació (Ambigüitats de la llibertat, Nicolas Grimaldi) a la recerca del Bé (Freedom and Creation, Rémi Brague). Hem de fer-ho lliures. Podem fer-ho sols?

Referències

Brague, R. Freedom and Creation

Grimaldi, N. Ambigüitats de la llibertat