EL DÉU ABBÀ, EL DÉU DE JESÚS

Sens dubte la cosa més característica del discurs de Jesús (a més de la seva insistència que l'enemic pot i ha de ser perdonat i estimat si volem assemblar-nos a Déu) és proclamar que Déu és papà; així, en diminutiu afectuós. Un nom (Abbà) que mai es va utilitzar en els llibres sagrats, ni abans ni després de Jesús. Això representava no poca novetat en una societat molt hieràtica, on Déu era imponent fins el punt que ni tan sols se’l podia nombrar i s'escrivia sense posar-li vocals, si de cas. Per a Jesús, la millor imatge que podem fer-nos de Déu és, per contra, la d'un papà (ni tan sols la d'un pare = Ab. No: un papà, Abbà). Concepte inacceptable per als fanàtics, infantil per als filòsofs, antropomorf per als espiritualistes, carrincló per als teòlegs, llibertari i massa igualitari per a la jerarquia eclesiàstica... Però la cosa es complica encara més si aprofundim en el concepte. Perquè ¿què significa, en efecte, dir que Déu és "papà"? Per a mi, almenys, significa el següent:

- Que Déu està proper, encara que protesti Plotino. És un papà: d'alguna manera misteriosa (perquè és Déu!) està al costat de cadascun de nosaltres, ens coneix pel nostre nom des d'abans que fóssim concebuts (abans que la nostra mare), vetlla el nostre somni, ens estima personalment un a un... Altrament, ¿quin papà seria? Això és difícil d'acceptar, perquè pensem que, en bona lògica teològica, Déu ha de ser alguna cosa molt i molt majestuosa, complexa, llunyana... No obstant això, segons Jesús, i vist que la nostra perquisició de Déu per molt amunt que arribi no li arribarà mai ni a la sola de la sabata, som molt prop de la realitat si sentim a Déu com un papà.

- "Papà" significa que, de tan bo, Déu resulta fins i tot una mica ximple (com tots els papàs amb els seus fillets petits). El propi d'un papà és estimar sempre i molt, sense anar mirant els mèrits del seu fill; perdonar sempre sense demanar res a canvi; veure sempre la part bona en tot el que fem; esperar sempre que serem millors, més complets. Un papà mai dubta dels seus fills i filles: no és un jutge, no és un mestre, no és un moralista. Un pare ha de ser just; un papà pot arriscar-se a posar la justícia per darrere de l'amor. Déu em perdona sempre (¿quants de nosaltres ens sentim veritablement perdonats per Déu?). A un papà se li cau la bava (abbà) amb el seu nen. Un papà és una mamà.

Però, ¡compte!, dir a Déu "papà" vol dir també que ningú pot confessar que creu en un Déu així si no se sent germà dels altres. (Déu no és solter: té fills. Jesús no diu que sigui un Déu afectuosíssim o tendríssim -com poden ser-ho un oncle, un amic, una veïna...-, l’anomena exactament "papà".) I això és dur, perquè hi ha germans per a parar un tren, i els problemes i les desgràcies i les llàgrimes desborden de bon tros la nostra capacitat d'acollir a tant fill de Déu. Dir que els altres són els meus germans perquè són fills de papà significa que els altres són el meu camí més segur per a arribar al cor de Déu. Jo he de pensar, observar, meditar, cantar..., però si vull arribar a Déu de debò (almenys al Déu de Jesús) hauré, mentre faig tot això, d’arremangar-me i acostar el múscul per a construir una família "com Déu mana". Si no, encara que un dia arribés a Déu pel meu compte, amb la meva intel·ligència o fins amb la meva santedat, sempre em trobaria amb l'antiquíssima pregunta: «¿I on és el teu germà?».

Naturalment, tot això de "papà" els semblarà una carrincloneria als qui no sintonitzin amb Jesús (o diguin que sintonitzen però nanai). Necedat i rucades (cosa de nens-papà). Fins i tot jo, si Jesús no ho hagués dit, estaria escrivint aquí que ja està bé que els cristians es comportin com a nens i que de Déu cal parlar amb més serietat, home. Vol això dir que també a mi el Déu papà, encara que d'una banda m'agrada, per una altra em costa acceptar-ho, potser pel “sensiblero” que sembla (ens eduquen per a desconfiar de la nostra part més sensible), però sobretot per la severitat de les conseqüències. No obstant això, l'obrer de Natzaret, amb les mans grans i les ungles brutes, insistia: «Com nens, feu-vos com nens...».

Que jo sàpiga, cap altre "fundador" de religions va posar mai a Déu ni al seu Regne tan baixos. «Us asseguro que el qui no rep el regne de Déu com un nen, no entrarà en ell», es diu en Lluc 18, 17 . I m'atreviré a treure encara una conclusió més de tot aquest assumpte de papàs i fills: sospito que, a pesar de les nostres capelles, Déu és tan papà dels catòlics com dels budistes, dels socialistes com dels peperos, i fins dels marcians o els selenites en qualsevol part que estiguin. Vull dir que aquestes separacions per colors queden bastant esvaïdes si les comparem amb els llaços familiars profunds que un Déu papà estableix. Em sembla bé sentir-me en una comunitat, en companyia d'un grup de gent que pensa com jo, que estableix la seva escala de valors segons el missatge de Jesús; m'assec a gust amb amics que realitzen un camí semblant al meu i estan disposats a fer-me sentir el seu afecte i la seva amistat (de vegades també a amonestar-me i a criticar-me -mai a condemnar-me-); però d'aquí a dir que fora d'aquest cercle nostre no hi ha salvació possible..., doncs, la veritat, no casa bé amb el Déu de Jesús («Ja no hi ha grec ni jueu, ni home ni dona...»). Abbà, el Déu de Jesús, no deixaria que apartessin d’Ell ningú que se li apropés amb cor de nen.