L'ESTRUCTURA DE LA INQUISICIÓ

- Personal

Els inquisidors, eren un tribunal exclusivament eclesiàstic, jutges per delegació papal escollits pels seus provincials de forma totalment lliure. L'autoritat civil intervenia únicament al final del procés a l'hora d'executar la sentència capital contra els convictes d'heretgia.

L'inquisidor era a qui pertocava incoar, desenvolupar i sentenciar el procés, però li quedava la possibilitat d'usar l'ajut de vicaris, lloctinents i consellers - juristes, clergues o laics -, per complir millor i més rectament tot el procés. L'inquisidor anava acompanyat d’un membre del propi orde que li aportava suport espiritual i moral.

Del personal del Tribunal destacava, per la seva importància, el notari, encarregat d'aixecar les actes de tot el procés sota la direcció de l'inquisidor. Homes d'armes, nuncis, observadors i carcellers eren els altres membres d'aquest personal auxiliar, anomenats de vegades jurats, perquè prestaven jurament a l'hora de prendre possessió del càrrec.

Pere de Castellnou, cistercenc, havia estat el primer inquisidor assassinat, l'any 1208, al qual en seguirien d'altres; no és, doncs, estranya la presència d'homes d'armes entre el personal, amb missió de protecció, a l'ensems que en funció de policia, per capturar i vigilar els acusats. La plantilla determinada pel papa, el 2 de maig de 1282, pel tribunal d'una demarcació era: dos notaris, dos carcellers i dotze auxiliars com a màxim.

- Camp de competència

Altres moviments, herètics o dissidents en major o menor grau, foren sotmesos, fruit de l’evolució històrica, al Tribunal inquisitorial. Paral·lelament a aquesta ampliació el Tribunal inquisitorial aconseguí eixamplar a d'altres matèries, la seva competència judicial. La seva competència s’estenia a tot tipus de delicte - religiós o civil - que d'una o altra manera pogués comportar elements assimilables al concepte d'heretgia, que havia estat, en primer terme, el motiu de l’erecció del Tribunal.

- Procediment judicial

Un cop arribaven els inquisidors a una vila convocaven a clergues, prelats i al poble per a dirigir-los un sermó. Aquest obligava als fidels a denunciar els heretges i els sospitosos, sota pena d’excomunió en cas de no fer-ho. Citat o capturat, el sospitós d'heretgia era portat davant del tribunal per respondre, sota jurament, dels càrrecs que se li feien. La Inquisició varià el concepte d’acusació els delators no eren acusadors pròpiament dits, ja que actuaven per un bé superior, i per tant no havien de demostrar l’acusació, sinó que eren els acusats s’havien de demostrar innocents. D'altra banda, tothom era admès per testimoniar en contra, i no pas, per fer-ho a favor.

El procés inquisitorial s'encaminà a fer conscient de la seva heretgia l'acusat, perquè pogués convertir-se. El paper d'advocat lògicament no podrà ser mai el de defensar l'heretge, perquè això seria defensar l'heretgia, sinó el d'ajudar-lo per tal que reconegui el bon fonament que tenen les acusacions. Per tal d'aconseguir aquesta declaració de culpabilitat es feia ús tant de la presó preventiva com de la tortura.

La tortura era una pràctica comuna en els tribunals seculars, i alguns d'inquisitorials van començar a aplicar-la fins i tot abans que el papa Innocenci IV, el 1252, n'autoritzés el seu ús. Sempre, això si, amb dues limitacions: que no produís amputació de cap membre i que no comportés perill de mort. La tortura no començava pas sense haver demanat prèviament la confessió, s'esglaonava començant per les menys doloroses i, de tant en tant, es parava per demanar la confessió. Malgrat les indicacions papals restrictives, sembla que hi hagué abusos i el concili de Viena (Delfinat), l'any 1311, establí que la tortura no es podia aplicar sense acord previ entre els bisbes i els inquisidors.

La magnitud de les penes era aplicada segons la gravetat del delicte i de la seva reincidència. La pena de mort fou aplicada per cremació des de finals del segle XII i quedà definitivament establerta. La presó, acompanyada d'una dieta de pa i aigua, presenta formes ben diverses, tant pel que fa a la seva durada - temporal, perpètua - com a la seva duresa - estricta, ampla - i podia ser commutada per la peregrinació o per portar la creu en el vestit, que era una altra de les penes imposades. La peregrinació, a Terra Santa en un primer moment, comportava assumir la lluita armada de defensa dels llocs sants. Altres penes anaven des de la confiscació de béns a l'almoina. L'enderrocament de la casa, aplicada sobretot en el Llenguadoc, contra nobles i burgesos, volia ser simultàniament una pena simbòlica i infamant. Finalment, en els casos de processos contra persones ja difuntes, la pena era l’única possible: exhumar les restes del lloc sagrat i enterrar-les fora.