Els càtars al llarg del temps han rebut multitud de noms: el més antic del
que tenim constància és el seu nom búlgar, bogomils, els «amics de Déu»;
després aparegueren els noms de katharer que significa «els purs»; el de
tisserands, perquè en terres franceses eren els teixidors els creients
particularment; a aquestes mateixes terres els anomenaran bougres,
deformació vulgar del nom búlgar; albigesos, el nom pel qual se’ls
coneix en les cròniques de la croada i que els ve donat perquè el primer bisbat
càtar fou creat a la població d’Albí, i el de Bons Homes, que era el nom
que rebien de la població occitana. Per la seva banda ells es deien cristians.
No podem concretar quan arribaren a Occitània, però si que, gràcies a alguns fets, tenim constància de la seva existència i arrelament. Els primers antecedents dels càtars ja establerts a Occident els trobem a Lieja, entorn de l’any 1144, on s’observava la presència d’uns nous heretges. Al concili de Reims del 1148 ja parlaven, sense donar-hi gaire importància, d’uns teixidors maniqueus que anaven acompanyats de dones i refusaven el matrimoni. Mentre, els càtars, ja havien fundat el primer bisbat a Albí. Poc a poc s’anaren consolidant al Llenguadoc, i no fou fins als anys 1163 i 1165 quan s’esdevingueren dos fets clau:
El primer fet fou el concili de Tours del 1163, presidit pel papa Alexandre III. El segon fou un col·loqui a Lombers del 1165 entre catòlics i càtars. Els representats catòlics eren l’arquebisbe de Narbona, els bisbes d’Albí, de Nimes, de Lodeva, de Tolosa, d’Adge, vuit abats i tots acompanyats de nombroses dignitats eclesiàstiques. Per part dels càtars no tenim cap nom. Aquest fou un debat de sords, ja que els càtars no es deixaven interrogar i els prelats no parlaven de la moral i contraatacaven amb el dogma, tema que eludien els càtars. L’única, però no poc important, resolució fou la clara declaració dels albigesos que afirmaren no creure en l’Antic Testament, i la decisió de la part catòlica de declarar-los heretges. Les posicions de catòlics i càtars demostraren ser irreconciliables.
En les terres del Nord era prohibida qualsevol forma de pensar dissident, al Llenguadoc, catòlics i càtars encaraven els problemes d’una manera diferent. El col·loqui, com tots els altres que es faran després, es duria a terme davant del poble, un assistent mut però que conferia al debat un caràcter democràtic.
Només dos anys més tard es produeix el fet més significatiu, el concili càtar de l’any 1167 a Sant Fèlix del Lauraguès, el que confirma que ja no hi havia solament petits grups. A Sant Fèlix presideix l’assemblea un bisbe, el pope Nicetas, vingut de Constantinoble per tal de donar un caràcter universal a l’acte. Es crearen nous bisbats: el bisbat de Tolosa, el de Carcassona i el d’Agen. Es formaren les noves esglésies càtares, que, com les primitives cristianes, foren totalment independents, no hi hagué cap que fos la central, diferenciant-se així de la que anomenaven «Església dels Llops».
No podem concretar quan arribaren a Occitània, però si que, gràcies a alguns fets, tenim constància de la seva existència i arrelament. Els primers antecedents dels càtars ja establerts a Occident els trobem a Lieja, entorn de l’any 1144, on s’observava la presència d’uns nous heretges. Al concili de Reims del 1148 ja parlaven, sense donar-hi gaire importància, d’uns teixidors maniqueus que anaven acompanyats de dones i refusaven el matrimoni. Mentre, els càtars, ja havien fundat el primer bisbat a Albí. Poc a poc s’anaren consolidant al Llenguadoc, i no fou fins als anys 1163 i 1165 quan s’esdevingueren dos fets clau:
El primer fet fou el concili de Tours del 1163, presidit pel papa Alexandre III. El segon fou un col·loqui a Lombers del 1165 entre catòlics i càtars. Els representats catòlics eren l’arquebisbe de Narbona, els bisbes d’Albí, de Nimes, de Lodeva, de Tolosa, d’Adge, vuit abats i tots acompanyats de nombroses dignitats eclesiàstiques. Per part dels càtars no tenim cap nom. Aquest fou un debat de sords, ja que els càtars no es deixaven interrogar i els prelats no parlaven de la moral i contraatacaven amb el dogma, tema que eludien els càtars. L’única, però no poc important, resolució fou la clara declaració dels albigesos que afirmaren no creure en l’Antic Testament, i la decisió de la part catòlica de declarar-los heretges. Les posicions de catòlics i càtars demostraren ser irreconciliables.
En les terres del Nord era prohibida qualsevol forma de pensar dissident, al Llenguadoc, catòlics i càtars encaraven els problemes d’una manera diferent. El col·loqui, com tots els altres que es faran després, es duria a terme davant del poble, un assistent mut però que conferia al debat un caràcter democràtic.
Només dos anys més tard es produeix el fet més significatiu, el concili càtar de l’any 1167 a Sant Fèlix del Lauraguès, el que confirma que ja no hi havia solament petits grups. A Sant Fèlix presideix l’assemblea un bisbe, el pope Nicetas, vingut de Constantinoble per tal de donar un caràcter universal a l’acte. Es crearen nous bisbats: el bisbat de Tolosa, el de Carcassona i el d’Agen. Es formaren les noves esglésies càtares, que, com les primitives cristianes, foren totalment independents, no hi hagué cap que fos la central, diferenciant-se així de la que anomenaven «Església dels Llops».
No hay comentarios:
Publicar un comentario