- El llibre dels dos principis
El llibre dels dos principis, retrobat per un dominic a Florència i
publicat l’any 1939, fou concebut per a ser un manual d’ensenyament de la
religió. El seu contingut, tot i ser el més important i extens que disposem, és
molt simple, per a facilitar l’enteniment. Es creu que fou escrit a l’entorn
del Llac de Garda, al nord de la Itàlia actual, l’any 1250. El seu autor és
desconegut, però se li atribueix a un deixeble de Joan Lugio, perfecte
llombard.
L’obra està dividida en set parts i sembla que cadascuna d’elles hagués
estat escrita per separat i després afegida al manuscrit. L’ordre de col·locació
no es gaire lògic, per això s’ha creat un nou ordre:
1. Resum per a servir d’instrucció als ignorants, tracta dels dos
principis, incidint més en el del Mal i de l’antiga aliança. Correspon al capítol
quart.
2. La creació, també el segon
capítol en el llibre.
3. Signes Universals, també el tercer capítol del llibre.
4. Tractat del Lliure Albir, referent als problemes del lliure albir
i agafant com a exemple als àngels. En el llibre encapçala l’obra.
5. Del Lliure Albir, tracta del mateix tema que l’anterior. En el
llibre va com a capítol sisè.
6. Contra els «Garatenses». És una refutació d’un desviament dins la
visió càtara, sustentada per l’autor, que diu pertànyer als «albanenses». És el
capítol cinquè.
7. De les persecucions, vol demostrar que els veritables cristians
estan cridats a sofrir les persecucions del món. Igualment setè, en el llibre.
- La doctrina dualista càtara
És en el llibre dels dos principis on trobarem la teoria dualista càtara:
la del Bé i el del Mal. El Déu bo crea el Bé, Satanàs el Mal. Constantment
lluiten entre ells ja que tots dos són eterns. Déu va crear els àngels, el
Maligne ha creat el món i per això al món no hi ha res de bo. Déu no és tot
poderós i només regna en el Bé que existeix en les criatures. Satanàs és fill
de Déu i la història de l’univers comença amb la seva caiguda. Jesús, fet a la imatge de Déu, esdevé el seu
fill enviat, junt amb bons esperits, al món. El Crist és instituït
senyor dels bons, però serà temptat per Satanàs, ja que es nat de Maria. La
seva mort a la creu és una victòria més de Satanàs, que Déu ha permès com a
instrucció del poble. Gràcies al Crist els àngels caiguts podran retornar al
Cel. Hi ha tres estadis de la Creació:
- la caiguda de Satanàs i els àngels, la missió de Crist i el retorn al Cel
-.
Ara tot està en ordre: els esperits celests reuneixen les seves ànimes
caigudes en l’apòstol Pau i els seus successors, els càtars. Finalment els
malvats acabaran sent castigats per tota l’eternitat i aquest món serà destruït
pel foc. Sols la creació de Déu continuarà en la seva eternitat; i així
s’acabaran els dos principis. Els àngels caiguts són les ànimes humanes; no
tots els homes responen a aquesta condició, però aquells l’ésser espiritual
dels quals participa de la naturalesa angèlica seran necessàriament salvats.
Crist és un àngel que ha estat enviat a la terra. La seva mort a la creu ja
estava concertada, i ja que el Crist ha estat crucificat, Satanàs acabarà els
seus dies de la mateixa manera.
Els càtars entenen que després de la mort l’ànima alliberada vola
immediatament cap al cel: en el cas del perfecte; l’ànima del no perfecte ha de
transmigrar fins que hagi fet la penitència necessària per esdevenir la d’un
perfecte.
El pecat és la subjecció al món, el principi de la seva moral, doncs, estava
basat en la conducta a tenir cara al món. Hi havia dos preceptes estretament
lligats a l’idea del pecat: la prohibició del jurament i no mataràs. El primer
perquè el creien inspirat per Satanàs, el segon perquè tant el cos d’un home
com el d’un animal podria ser la presó en la carn d’alguna ànima caiguda.
Aquest manament s’anà suavitzant fins al punt que en temps de la croada els càtars
van arribar a fer matances com la que després explicarem que ocorregué a
Avinyonet.
La doctrina càtara també va tenir la seva evolució i així podem contrastar
diferents idees. En un principi creien que la humanitat es troba separada en
dos grups: o àngel o dimoni, no hi havia lliure albir. El ser consagrat al mal,
no podia fer res més que el mal; el penediment era absurd. Aquesta idea, pel
contacte amb el cristianisme, canviarà, i s’incorporaran altres valors. Així es
creu que cadascú estarà recompensat segons el seu comportament personal. També
trobem altres diferències en la conducta. En una conducta més primitiva pels creients
càtars tot acte sexual era un pecat, qualsevol matrimoni, les dones encintes no
eren admeses,… al cap dels anys aquesta norma només serà imposada als
perfectes. Va passar quelcom semblant amb el precepte que prohibia tot aliment
procedent de la generació, com la carn, els ous, la llet, el formatge, però no
pas el peix, que entenien que era un producte espontani de l’aigua. Els dies de
dejuni, els dilluns, dijous i divendres de cada setmana, sols es podien
alimentar amb pa i aigua, i s’obligaven a fer-ho, a més a més, en tres períodes
de l’any: abans de Nadal, abans de Pasqua i després de Pentecosta. Més endavant
tant l’abstinència com el dejuni quedà solament per als perfectes.
L’Església dels Bons Homes
L’Església dels Bons Homes era la suma d’un cert nombre d’esglésies autònomes
- setze en el 1167 -. En el moment que una comunitat esdevenia suficient
nombrosa i preparada, s’organitzava en Església, elegia com a cap de la
comunitat un bisbe, a qui s’envoltava d’un cert nombre de diaques
per assegurar la predicació i la vida religiosa de les cases càtares. Amb el
pas del temps s’incorporaren entre els diaques i el bisbe un Fill Major
i un Fill Menor. El primer és el successor del bisbe, i el segon és el
que esdevindria Fill Major. El bisbe càtar, no tenia res a veure amb un bisbe
catòlic, continuava pobre, se’l cridava per a les cerimònies i ocasions
solemnes i gestionava els assumptes temporals i financers de l’Església. Els
bons homes solien predicar i caminar en parelles, els bisbes anaven acompanyats
dels diaques, normalment d’un de jove. Cada més practicaven el servei de l’aparellament
en cada casa càtara: organitzaven les missions de predicació, l’itinerari dels
Bons Homes.
Les cases càtares eren el nucli del catarisme, i hi havien sovint diverses
en cada poble. Hi vivien perfectes sota l’autoritat d’un ancià,
que portava la casa, rebia als hostes, principalment als perfectes d’altres
comunitats en camí, i també simples creients que desitjaven ensenyament. La
casa era el lloc de ritu on qualsevol creient podia anar per sentir parlar de Déu.
Els perfectes no hi residien ja que feien de predicadors, les perfectes, que no
predicaven, vivien més en la casa. Les cases càtares portades per dones estaven
destinades a l’hostatge i ensenyament d’infants i dones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario