Els inicis de la tradició dualista es troben en la Pèrsia sasànida i perdurà
al llarg de tota l’Edat Mitjana. Els paulicians, secta maniquea del regne d’Armènia,
deportats pels bizantins als Balcans, introduïren la ideologia dualista entre búlgars
i eslaus. En els Balcans aquesta ideologia es denominà Bogomilisme i es
subdividí entre dualistes mitigats i dualistes absoluts, segons el diferent
grau d’acceptació del principi bàsic, estenent-se per Iugoslàvia, Bòsnia, Dalmàcia
i Sèrbia, on perdurà fins a mitjans del segle XV, en que la islamització acabà
amb ella.
Els bogomils foren el primer coneixement que tenim dels càtars. Un sacerdot
cristià, de nom Cosmas, explicà en una carta, l’any 1000, que hi havia una
heretgia dualista a Bizanci i a Bulgària. En aquest país el pope Bogomil -
d’aquí el nom que reberen els seus seguidors - la convertirà en la religió
d’estat búlgar. Cosmas diu sobre ells: «posen
en pràctica una existència d’humilitat i penitència, revestits de roba
senzilla, alimentats frugalment, amb una vida marcada pel caminar incessant i
la mendicitat».
Aquesta descripció coincideix amb la dels càtars del Llenguadoc, però no
sabem exactament com van arribar de Bulgària a Occitània. Probablement els
mercaders que comerciaven pel Rin, inculcarien aquestes idees a les gents dels
ports de destí, formant els primers nuclis. Des de el segle XI els bogomils de
les costes de Dalmàcia s’infiltraren, gràcies a les relacions comercials, en
les ciutats del Nord d’Itàlia, el Sud de França, Espanya i Alemanya, començant
a ser coneguts amb el nom de càtars.
Tenim constància d’una sèrie de fogueres on eren cremats els heretges. La
primera fou a Orleans, on deu predicadors maniqueus foren cremats per ordre de
Robert el Piadós. Després trobem fogueres a Lieja, l’any 1144, a Colònia i ja
tot un arc que va des de l’Alemanya actual fins als Països Baixos i el nord de
França; seguint les fogueres reconeixerem el primers nuclis càtars.
La base de la doctrina neomaniquea es trobava en el problema del Mal i es
resumia en la confessió de fe: «En un principi existien dos principis, el del Bé
i el del Mal, i en ells existien, des de tota l’eternitat, la Llum i les
Tenebres; del principi del Bé ve tot el que és Llum i Esperit; del principi del
Mal, tot el que és Matèria i Tenebres. Si el que és visible i material és diabòlic,
per ser obra del Déu del Mal, per atrapar al Déu bo, convé destruir allò que és
dolent.» Segons aquesta doctrina, doncs, el suïcidi no és un pecat, sinó una
alliberació.
Menyspreaven de l’Església Romana: la jerarquia i el sacerdoci, els
sagraments, el signe de la creu, el culte i els temples. Distingien entre els
seus adeptes, dos categories: els iniciats i els perfectes.
Aquests portaven l’escepticisme al màxim, eren vegetarians i s’abstenien de
menjar carn i qualsevol altre producte animal, utilitzaven vestit negre i alguns
arribaven a practicar l’endura (dejuni prolongat fins a la mort). Els seus
rituals eren molt simples: oracions i pregaries, i un sacrament anomenat
consolamentum, acte principal del qual era la imposició de mans. Al front de
cada comunitat hi havia un diaca i al de varies un bisbe, acompanyat del fill
gran, el seu successor; aquests constituïen la jerarquia o clero.
No hay comentarios:
Publicar un comentario