LA VIDA

 Res no em distreu i m’afeixuga tot.

Potser mai un dolor tan persistent 

No m’havia colpit.

I què puc fer?

No espero cap prodigi,

cap canvi inesperat i sorprenent.

Del pou se’n surt fent-se malbé les mans 

i potser els sentiments.

Només vivint,

amb tot el risc i tota l’esperança, 

reconduïm la vida.

Quan et pares a pensar qui ets, no li trobes mai resposta. Som simples números o estris creats per ser usats? Des de molt petits ens  ensenyen a escollir, a tenir criteri propi i a  poder opinar del que vulguem, i amb això no estic d’acord. Personalment parlant, jo encara no he après a escollir basant-me en els meus criteris. Opinar del que vulguem no està be, ens han d’ensenyar a parlar del que saben i del que podem defendre. La vida no es justa. 

Per mil cops que intentis sortir pujant del pou, si no et fas ferides a les mans, no aprendràs res. Quedaràs com a ignorant pels segles dels segles... i sincerament parlant jo visc per aprendre, aprendre tot allò que em farà créixer i saber com tractar-me les ferides de les mans. Créixer es un procés biològic, però saber fer-ho com es degut es causa de l’aprenentatge. 

Dels errors s’aprèn em deien. L’únic que he après dels errors es a fer-me mal, a aprendre a sanar aquestes doloroses ferides que per sort o per desgracia he hagut de passar. Mai mentiré sobre la meva vida, ni del meu passat ni del meu present. No m’avergonyeixo de res, estic orgullós de ser qui soc. I això es únicament gracies a la meva vida.

Viure per ser un més no te gracia, la gracia la poses quan de veritat comença la teva de vida. I no, no em refereixo el primer com que l’aire envaeix els teus pulmons o per primera vegada deixes anar un crit agut per la boca, em refereixo quan comences a caure i aixecar-te mentre et poses mil i una venes. Tu ets l’única persona capaç de posar-te límits. No et posis reptes que no puguis superar perquè  si no les caigudes al pou seran mes dures. Quan mes practiques mes ràpid vas.