EL PAÍS DELS POUS

Hi havia un país ple de pous. Qualsevol que visites aquell país no veia més que pous: grans, petis, lletjos,  bonics,  rics,  pobres ...Tanmateix no hi havia vegetació entorn d'ells;  tota la terra estava  resseca.

Els pous parlaven entre ells, però a distància;  sempre hi havia terra pel mig.  En realitat, l'únic que parlava era el brocal,  que es veu a ran de terra.

Donava la sensació que al parlar, retronava tot. Perquè, es clar, tots eren buits. En els pous es generava una sensació de vertigen, d'ansietat, de desencís, de buidor…

I cadascú intentava omplir-lo com podia: objectes, sorolls, sensacions estranyes, fins i tot amb llibres i  saviesa. Uns tenien un brocal molt gran on hi cabien moltes coses. Uns altres el tenien molt més petit, però també se n'hi embotien de coses!.

Les coses passaven de moda; aleshores els pous les canviaven, i contínuament estaven omplint el brocal de coses noves, diferents… I el que  més tenia era el més respectat i admirat…

Però, en  el fons,  no estaven a gust . El brocal estava ressec i assedegat…

He dit «en el fons»? Bé, sí: la majoria,  a través de les escletxes que deixaven les coses,  van percebre quelcom de misteriós en el seu interior… els seus dits fregaven l'aigua del fons.

Aquella sensació era tan rara! Uns van tenir por i van evitar de sentir-la una altra vegada. Altres, van trobar  tanta dificultat per causa de les coses que omplien el brocal, que es van rendir ben aviat, i van optar per oblidar «què hi havia en el fons».…

A la superfície també se’n parlava d'aquelles «experiències profundes» que molts havien sentit… Però també  molts se’n reien, i deien que tot eren il·lusions…; que no hi havia més realitat que el brocal i les coses que entraven pel forat.

Però  algun d'ells va començar  a mirar endins… i, entusiasmat per aquella sensació que experimentava en la seva profunditat, intentà d’anar més al fons.

Les coses que havia acumulat li feien nosa, s' alliberà d'elles,  i les abocà fora. Va eliminar el soroll fins a restar en silenci.

Aleshores, en el silenci del brocal, va sentir bombollejar l'aigua del fons… i experimentà una pau molt gran, una pau viva,  que venia de la profunditat.

Ja no eren tan sols les mans, també els braços, i… tot el pou, el que es refrescava i sadollava la seva set.

En aquell moment el pou experimentà que «allò» justament era  la seva raó de ser; allà, en el fons, se sentia ell mateix. Fins aquest moment havien cregut que el "ser pou" era tenir un gran  brocal, molt ric  i ornamentat, ben ple de coses.

I així,  mentre altres pous intentaven engrandir el seu brocal,  perquè el forat fos més gros i hi cabessin més coses,  explorant en el seu interior, descobria que el millor de si mateix era a les profunditats, i que era «més pou»  en la mesura que era més profund.

Era tan feliç amb la seva descoberta, que va  intentar comunicar-ho, i començà  a pouar aigua  del seu interior, i l'aigua , al sortir fora, refrescava la terra resseca i la feia fèrtil. I ben aviat brotaren les flors entorn del pou.

La notícia es va estendre molt de  pressa. Les reaccions foren molt diverses: uns es mostraren escèptics; altres sentiren la nostàlgia de quelcom  que, en el fons, també ells havien percebut. Molts altres  menysprearen   aquell «fer gala de poesia», com li varen dir. Per a molts era una pèrdua de temps el pouar per tal de treure aigua del seu interior.…

I la majoria optà per no fer-hi cas, la veritat és que estaven molt ocupats  reomplint de coses el brocal, i ja s'havien habituat  a la satisfacció  que  el tenir produïa. I es trobaven  molt a gust enmig del soroll, i amb les sensacions que experimentaven des de fora.…

Tanmateix, hom va intentar l'experiència. Després d'alliberar-se de les coses que l'omplien, va trobar també l'aigua del seu interior.

A partir d'aleshores les sorpreses foren augmentant: varen comprovar que, com més aigua pouaven del seu interior per vessar-la al seu voltant, més frescos i renovellats es trobaven.

I, s'adonaren que tots els pous estaven units per allò que era la seva raó  d'existir: l'aigua. Així  es  va   encetar una comunicació «a fons» entre tots ells i  les parets dels pous deixaren de ser uns límits infranquejables.

Es comunicaven en «profunditat», sense donar importància al brocal de cadascú. Això era superficial i no influenciava  res del fons.

Això sí:  l'aigua tenia un sabor particular, unes propietats diferents en cada pou, era el que identificava a cadascú.

Però  la descoberta més sensacional arribà més tard. Després de viure un temps en profunditat arribaren a la conclusió que l'aigua que els donava la vida no naixia  en si mateixos, sinó que arribava per a tots d'un mateix lloc… I exploraren seguint la corrent d'aigua…

I descobriren… la font !  La font era allà lluny: a la gran Muntanya que dominava el País dels Pous. Quasi  bé ningú no havia percebut la seva presència, però restava allà, majestuosa, asserenada, pacífica… i amb el secret de la vida en el seu interior.

La muntanya havia estat sempre en aqueix lloc; alguns cops poc visible, enmig de boires; altres radiant i sempre vigilant, adonant-se de tot el que passava al seu entorn…

Però els pous havien estat molt ocupats ornamentant el seu brocal i no  s'havien preocupat  mai per mirar la muntanya.

La muntanya també havia estat sempre aquí, en la profunditat de cada pou, perquè la seva font arribava fins a ells fent que "fossin pous".

D'aleshores ençà, els pous que havien fet  la descoberta del seu ésser, s'esforçaven en engrandir el seu interior i augmentar la seva profunditat, i així l'aigua de la font podia arribar fins a ells amb més facilitat…

I l'aigua que pouaven d'ells mateixos feia que la terra fos més bella, i transformaven el paisatge…

I mentrestant, allà fora, a la superfície, la majoria estaven ocupats fent el forat del brocal més gros i en tenir cada vegada més coses.