CAMÍ DE LA MEVA VIDA, CAMÍ DE COMPROMÍS

Des de 2014 els Maristes caminen vers el bicentenari de 2017, per celebrar les 200 anys de la fundació dels Germans Maristes pel Pare Champagnat, el 2 de gener de 1817. L’animació proposta fa esment d’alguns esdeveniments i llocs importants de la vida marista. Sabem que el període que va de juliol de 2015 a juliol de 2016 ha estat declarat Any FOURVIÈRE. En efecte, va ser el 23 de juliol de 1816 (per conseqüent en l’antic santuari marià) quan alguns sacerdots joves van pujar a Fourvière. Són dotze, vuit dels quals havien estat ordenats capellans la vigília. Vénen a posar als peus de Maria un projecte que ha madurat entre ells durant els anys de seminari. Ja han firmat un compromís pel qual s’han lligat més o menys estretament amb la Societat de Maria que somien fundar. Per tant, és important que se celebri el 23 de juliol de manera significativa com esdeveniment de família.

SÓC MARISTA
Per què mirar cap a Fourvière? Perquè els primers maristes ja ens porten en el seu projecte i consagració mariana. Som presents molt concretament en aquest somni marista que es desplegarà fins avui. Sóc marista amb ells perquè m’inscric en el corrent de la tradició marista educativa i missionera. No hi ha cap casualitat, perquè d’alguna manera hi ha un consentiment a un compromís en la meva missió de professor, d’educador. Sóc marista perquè això coincideix amb tot el que m’habita, allò que m’inspira en el fons de mi mateix, l’alè de la meva vida. Projecte marista de Fourvière que té la seva dimensió per a cada persona i la seva dimensió comunitària d’un equip que es compromet. És, doncs, una bonica invitació a mirar el que em projecta vers la vida, el que jo vull viure, i veure l’articulació del projecte de vida personal i del projecte de l’escola de la qual formo part. El projecte de l’escola no em pertany, es troba en la visió dels primers maristes. L’acullo, l’accepto i em poso al seu servei per als joves, amb tota la meva creativitat.
Mirar enrere, vers el juliol del 1816, no és suficient i podria tancar-nos en una nostàlgia del passat. Mirar per tal de sensibilitzar-nos a allò que han fet; admirar la seva audàcia, contemplar els ses èxits i les seves dificultats. Remarcar els seus èxits i el seu esperit d’aventura. Van atreure joves, van desenvolupar obres i missions. Van arriscar-se, recolzats en la seva solidesa interior, malgrat la pobresa dels seus mitjans i de les seves persones. El que destaquem com dinàmica de tota la seva vida és la riquesa de la seva fe.u 

EN UNA HISTÒRIA
La consagració de Fourvière és el fil conductor d’aquesta història marista al qual estic lligat avui. El fil no ha estat tallat perquè jo sóc aquí. M’imagino de bon grat aquest sacerdots joves (entre 25 i 30 anys) que parlen entre ells de la realitat de la seva vida, de la realitat de la societat del seu temps, de les necessitats de tanta gent ferida per la Revolució. Necessitats econòmiques, educatives, culturals, religioses... Per tant, necessitat de fer projectes per reconstruir, com ho fan joves estudiants al voltant d’un cafè o d’una coca-cola. Refer el món, tenir una visió nova de la societat. Penso avui en aquests joves emprenedors que creen la seva pròpia societat o la seva petita empresa. Prenen riscos a tots els nivells per entrar en un món nou. Aquest esperit emprenedor, el duc en mi per tal de ser un actor creatiu en la meva escola o centre marista? Esperit emprenedor que cal conciliar amb esperit d’equip. Per tant, desenvolupament de l’esperit comunitari i fratern.
Recordem que el que fa perseverar aquests pioners (els primers maristes), el que justifica el do que fan d’ells mateixos, és l’amor i la confiança que dóna l’amor. Amor a Déu i amor a la vida... Hi ha una forta similitud entre aquest compromís i el que un home i una dóna poden prendre l’un envers l’altre sense saber el que esdevindran. Hi trobem la mateixa bogeria, donen, es donen l’un a l’altre el que encara no tenen, el que encara no són. Per al present i per al futur. Sense garantia de tornada, únicament en la confiança. “La glòria de Déu i l’honor de Maria” semblen a aquests pioners garanties suficients per arriscar la seva vida. Al cap i a la fi, coneixen com nosaltres aquestes paraules de Jesús: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10). Estimen i creuen en la vida: aparentment en tenen prou amb això per començar l’aventura. Potser el que fa possible la seva aposta és la certesa d’una relació forta amb aquest Déu en el qual creuen. Ho poden tot en aquell que els enforteix.

CONTEMPLAR LA ICONA DE FOURVIÈRE
No hi ha cap foto de l’esdeveniment del 23 de juliol de 1816. Però ens podem imaginar fàcilment els elements d’aquesta imatge. El camí personal de cadascú, i després, la integració en l’equip dels dotze per caminar com a grup... Hi ha la decisió comuna d’anar a Fourvière. Obren un camí per anar cap a Maria. Es una peregrinació al santuari marià de la Verge negra. Sortir, sortir de casa i sortir d’un mateix. Comprendre aquest desig de veure el rostre de Maria per estar amb ella, parlar-li, llençar-se als seus braços. Finalment hi ha una proclamació pública, un compromís formal escrit, una promesa, una consagració. Donen la seva paraula!
Veiem en aquesta icona de Fourvière que els primers maristes van decidir cap on volien anar. No ens han marcat el camí anticipadament: ens conviden a inventar-lo, a continuar una història començada. Hem de començar. No només repetir, actualitzar, posar al gust del dia. Hi ha la frescor en el començament. Però nosaltres correm el risc de veure només al voltant nostre el desgast, la incertesa, el cansament. Els companys de Fourvière van decidir prendre el nom de Maria i donar- nos-el: ens pertoca veure com hem comprès aquesta opció, com en fem la nostra prioritat i com la posem en pràctica. El nom que portem diu quelcom d’essencial sobre la persona i el grup al qual ella s’uneix. Copsem bé el que s’amaga darrere el nom de la petita Maria, filla de Galilea, mare de Jesús, deixeble de Jesús, la primera que surt a caminar. Dur el nom de Maria és alhora una referència a un origen i la responsabilitat personal i col·lectiva de justificar aquesta opció amb la nostra manera de viure. 

D’alguna manera la promesa de Fourvière és davant nostre, no darrere. Ens cal fer-la amb les nostres pròpies paraules. Ens pertoca descobrir-ne la veritat, la fecunditat per a nosaltres avui. No sabem el que ens reserva el futur: els primers maristes tampoc. No sabem el que cadascú de nosaltres esdevindrà més endavant. Els primers maristes tampoc ho sabien. El que sabem, el que creiem, és que ens cal, com ells, deixar-nos configurar per Maria. Que hem d’anar cap als altres estimant-los, estimant la Vida. El nostre compromís, junts, amb totes les nostres forces, serà la millor manera d’honorar la promesa de Fourvière. No es tracta d’arribar sinó de sortir!
RESPONSABLE DE LA VITALITAT DEL CARISMA
Els primers maristes, a Fourvière, obren un camí amb una consagració a Jesús per Maria. Consagrar-se és comprometre’s. Fourvière inspira el camí del do personal, el futur de la nostra existència, el nou començament de la fundació marista. Consagrar-se a Jesús per Maria vol dir actualitzar el compromís del nostre baptisme o de la nostra professió religiosa per acollir l’aurora dels temps nous. Consagració baptismal i consagració religiosa. Fourvière convida a fer de la nostra vida una marxa com totalment consagrats, totalment donats, que remet als orígens per
anar cap a les terres noves de la missió. Els dotze primers maristes, anant a consagrar-se a Maria a Fourvière, van viure un nou naixement que podem comparar amb el del baptisme per l’aigua i la paraula. És el capbussó en la nostra humanitat que espera el nostre amor.
La consagració de Champagnat i dels seus companys a Fourvière és un signe de resurrecció i de vida nova. És un acte d’opció per Jesucrist, guiats per Maria, i de compromís envers l’Església, per sempre. La consagració a Maria és una denúncia profètica del mal i de la mentida que dominen tantes consciències i tantes conductes humanes, i que impedeixen la vinguda del Regne de Déu.
Consagrar-se a l’obra de Maria és comprometre’s en l’Església per tal de construir una Església de comunió tot prenent Maria com a model. Consagrar-se a Maria és escollir un servei de qualitat en l’Església per mitjà de l’educació de la fe dels infants i dels joves. Consagrar-se a Maria és posar-se al costat dels petits i dels marginats.
Els participants de la promesa de Fourvière afirmen: “Ens comprometem amb tot el que tenim”. Champagnat ho explicita clarament amb un matís molt personal: “Us ofereixo, us dono i us consagro la meva persona, els meus treballs i la meva vida entera”. La promesa de Fourvière és una conseqüència pràctica de la promesa del baptisme; amb ella comença la Societat de Maria.

Sí, avui, en el seu lloc de missió, cadascú és responsable de la vitalitat marista. La meva presència, permet continuar el somni de Marcel·lí? Per què formem part de la Xarxa marista? Vivim un temps de

renovacions. Com Champagnat, cadascú s’arromanga i es posa el davantal per servir... per acompanyar una persona o un jove que ho necessiten, per estimar els altres, per manifestar compassió. Formem part d’aquesta Xarxa perquè creiem en l’esperit marista, perquè volem transmetre’l i fer-lo fructificar. Hem rebut un regal, una herència, i en volem donar testimoni. La Xarxa és una gran família. La disponibilitat de tots els maristes és necessària per a la vida i la missió maristes. Cal que continuem construint el carisma per tal d’assegurar la perennitat de la missió marista, per avançar amb el somni de Marcel.li enmig dels joves.” (Linda Corbeil, laica marista de Canadà)