En el centre d’un
gran bosc hi havia un gran arbre, un magnífic arbre per als qui el veien. A la
seva ombra s’asseien a descansar els caminants i en les seves branques els
ocells construïen nius.
Però un dia les branques van dir:
- Veieu l'important que som? Causem l'admiració de tots els quals ens veuen i els ocells estan molt contents de viure amb nosaltres... A més, quin color tan meravellós tenen les nostres fulles! Què tenim nosaltres a veure amb aquest brut i gros tronc, tan lleig i horrible, i quant menys amb aquestes pudentes arrels que estan tot el dia sota terra?
I van decidir que des d’aquell dia viurien sense necessitar de ningú.
El tronc pel seu costat va dir:
- Què seria de l’arbre sense mi. Sóc qui sustenta a les branques i dono vigor a tot l’arbre. Si jo no estigués aquí, les branques no tindrien fonament ni saba que els donés color i vida… Sóc, certament, el més fort i important.
- Nosaltres sí que som ben importants, van dir les arrels. L’arbre no podria subsistir sense nosaltres que absorbim de la terra la substància amb la qual produïm l’aliment que sustenta al tronc i a les fulles. Per això, no tenim res a veure amb aquest tronc tan antipàtic i gros, i menys amb aquestes branques tan cregudes. Des d’avui ens alimentarem nosaltres soles i no donarem la nostra saba a ningú.
I així van fer. El gran arbre va començar a assecar-se. Les fulles van caure i el tronc es va quedar sense una gota de saba. Les arrels estaven més tristes que mai. Els ocells van abandonar els nius construïts en les branques i la gent, que passava pel bosc, ja no s’asseia a prendre l’ombra… Tot el bosc estava molt trist perquè el gran arbre s’estava morint.
Però a poc a poc les arrels, les branques i el tronc es van adonar que no podien viure separats, que estaven fets els uns per als altres i que la importància no era de cadascun, sinó de l’arbre que tots formaven… Així que les arrels van deixar de guardar-se la saba només per a elles i la hi van donar al tronc. Aquest, al principi, es negava a participar, però per fi també va col·laborar. Les branques es van alegrar al rebre la primera gota de saba i van demanar perdó al tronc i a les arrels per haver-los menyspreat. Tot va tornar a ser com abans. Els ocells van seguir niant en les branques i la gent segueix prenent l’ombra sota la seva copa. L’arbre ja està de nou feliç i el bosc s’alegra amb ell.
Però un dia les branques van dir:
- Veieu l'important que som? Causem l'admiració de tots els quals ens veuen i els ocells estan molt contents de viure amb nosaltres... A més, quin color tan meravellós tenen les nostres fulles! Què tenim nosaltres a veure amb aquest brut i gros tronc, tan lleig i horrible, i quant menys amb aquestes pudentes arrels que estan tot el dia sota terra?
I van decidir que des d’aquell dia viurien sense necessitar de ningú.
El tronc pel seu costat va dir:
- Què seria de l’arbre sense mi. Sóc qui sustenta a les branques i dono vigor a tot l’arbre. Si jo no estigués aquí, les branques no tindrien fonament ni saba que els donés color i vida… Sóc, certament, el més fort i important.
- Nosaltres sí que som ben importants, van dir les arrels. L’arbre no podria subsistir sense nosaltres que absorbim de la terra la substància amb la qual produïm l’aliment que sustenta al tronc i a les fulles. Per això, no tenim res a veure amb aquest tronc tan antipàtic i gros, i menys amb aquestes branques tan cregudes. Des d’avui ens alimentarem nosaltres soles i no donarem la nostra saba a ningú.
I així van fer. El gran arbre va començar a assecar-se. Les fulles van caure i el tronc es va quedar sense una gota de saba. Les arrels estaven més tristes que mai. Els ocells van abandonar els nius construïts en les branques i la gent, que passava pel bosc, ja no s’asseia a prendre l’ombra… Tot el bosc estava molt trist perquè el gran arbre s’estava morint.
Però a poc a poc les arrels, les branques i el tronc es van adonar que no podien viure separats, que estaven fets els uns per als altres i que la importància no era de cadascun, sinó de l’arbre que tots formaven… Així que les arrels van deixar de guardar-se la saba només per a elles i la hi van donar al tronc. Aquest, al principi, es negava a participar, però per fi també va col·laborar. Les branques es van alegrar al rebre la primera gota de saba i van demanar perdó al tronc i a les arrels per haver-los menyspreat. Tot va tornar a ser com abans. Els ocells van seguir niant en les branques i la gent segueix prenent l’ombra sota la seva copa. L’arbre ja està de nou feliç i el bosc s’alegra amb ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario