Pregaria a Maria

Dichosa eres María, tú nos enseñas a perdonar y a querer 

¿Por qué no pensamos en ti, María, 

cuando meditamos en la fuerza de la debilidad? 

Eres el prototipo de la poca cosa 

convertida en magnificencia de Dios

Eres la mujer débil que puede decir: «Soy fuerte». 

La esclava pobre que puede cantar: «Soy rica». 

La mujer sin ciencia que puede exclamar: 

«La sabiduría de Dios se manifiesta en mí». 

La hermana sin dominio que puede gritar: 

«Derriba al poderoso y levanta a los que no podemos». 

La doncella desconocida que puede proclamar: 

«Todas las generaciones me llamarán bienaventurada». 

En ti está concentrada, Madre, la sustancia de la Iglesia: 

eres el icono de la Iglesia. 

En ti está plasmado el misterio invertido de Dios. 

En ti está el símbolo de su debilidad fuerte 

y de su locura sabia. 

Porque tu fuerza y tu poder es el Señor. 

¿Será también el Señor de mi fuerza y mi poder? 

Pastoral

La Mercè recorda amb freqüència 

les seves confessions antigues:

les preguntes sobre el mateix, 

la vergonya, la intimitat forçada...

Jesús, Bon Pastor, diu ara, no podia voler allò.

 

En Julio ha trencat el seu matrimoni i està divorciat.

La seva esposa s’ha casat de nou.

Ell té por d’apropar-se a una altra dona.

Beneirà Déu un nou amor?, pregunta.

Els pastors de l’Església li diuen que no.

 

Al poble de la Teresa ocorre una cosa curiosa:

governa l’esquerra àmpliament;

van a missa majoritàriament els més pobres;

el rector nou no comprèn la situació;

com votar a qui defensen el divorci, l’amor lliure, l’avortament?, els

predica.

"Cal "celebrar el "Corpus" quan ho mana l’Església; 

Una comunitat cristiana no pot elegir el dia.

Fa anys que se’ls demana d’atenir-se a la llei. " 

El poble, sempre ambigu, persegueix el Pastor.

Què faria el "Bon Pastor"?, es pregunten molts. 

Jesús:

Aquí tens petites històries de pasturatge difícil:

Mercès i Julios que no troben el teu rostre, 

i dos pobles desconcertats

pels seus propis pastors. 

El teu Evangeli és Esperit que dóna vida;

no descendeix a concrecions legalistes;

inspira, impulsa, encoratja el cor.

"El que entra per la porta és pastor de les ovelles", ens dius avui.

I afegeixes: "Jo sóc la porta".

"Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin abundant".

Avui, Pare, et demanem pels pastors de l’Església: Ho fem amb unes paraules del Concili Ciutat del Vaticà|Vaticà II, la veu més autoritzada de l’Església del segle vint:

"Que els preveres i els bisbes, guiats per l’Esperit del Senyor evitin tot el que pugui apartar-los dels pobres; apartant de les seves coses tota aparença de vanitat.

Disposin la seva casa de manera que no sembli inaccessible a ningú, i que ningú, fins i tot el més humil, no temi freqüentar-la".

 

Rufo González Pérez 

Suport a la recerca contra les malalties

Els científics de l'IRB Barcelona ubicats al Parc Científic de Barcelona ballen en aquest vídeo amb l'objectiu de donar a conèixer i aconseguir suport per la recerca de malalties com el càncer i la metàstasi, l'Alzheimer o la diabetis.

Aqui us deixo el link:

http://youtu.be/hNOqgHTtvH8

 Per cada visita que el vídeo rebi a YouTube els nostres sponsors faran un donatiu a la recerca de l'IRB Barcelona. 

​També pots enviar IRBBARCELONA al 28014 per donar 1,20euros (només a Espanya*). 

Donacions directes a través de http://www.irbbarcelona.org/ca/collabora.

 

Si us plau, mira i comparteix. Junts podem trobar la cura.

 

 

Miriam Martínez Vivo

Difusió de la Ciència

Parc Científic de Barcelona

c/ Baldiri Reixac, 4 Torre R, planta 5a

08028 Barcelona

CONFIA I MANTÉ ALTA LA TEVA AUTOESTIMA, L’ESPERANÇA I LA FE

És possible que t’hagis sentit alguna vegada en una situació d’abatiment, frustració i cansament de lluitar per les mateixes dificultats que ens desgasten en el dia a dia. Podríem afegir a aquest quadre una autoestima una mica baixa, poca fe en les nostres possibilitats i poques esperances en el futur. Si a tot això li afegim que estem contínuament malpensant de les intencions dels que ens envolten, se’ns encendran totes les alarmes. Necessitem agafar aire i, si ens hem fet totes aquestes reflexions de cop, tindrem unes ganes tremendes de parlar amb algú, necessitem aferrar-nos a alguna cosa, confiar en algú. Però el nostre món és incrèdul, racional, desconfia de tot el que no es pot demostrar o no sostingui el convenciment ferm de la raó.

Potser la raó ha de sostenir les regnes de la nostra vida però el timó el podem deixar a càrrec del cor. Déu ens ha donat un cervell, però també un sisè sentit més enllà d’allò purament racional: fe, intuïció, intel·ligència emocional… constantment prenem decisions, però de vegades fa falta escoltar el nostre cor, que no és estúpid; sap el que ens convé, no és tan cec com creiem. Es tracta de tenir fe en nosaltres mateixos, en la vida en l’amor, en Déu.

Confiar és necessari per construir el futur, crear, il·lusionar-se amb nous projectes, encarar situacions aparentment sense sortida… No estem sols. Sempre hi ha algú en qui confiar. Confiar és donar sense esperar res a canvi, ser un mateix sense por. Confiar és voler comprendre i ser comprès, estimar i ser estimat. Deixar-se acollir per les mans amoroses de qui ens cuida.

Pot ser que en ocasions confiïs a Déu les teves pors, les teves esperances o cerquis en Ell consol. Conèixer el misteri del teu cor, la bellesa de la teva ànima pot ajudar a trobar-te a tu mateix/a. La fe és confiar i es confia quan estem en mans de quelcom superior quer se’ns escapa i supera les nostres limitacions. Quan dubtem, la raó no arriba, però la intuïció sí. Confiar, dubtar, reflexionar sobre el que no toquem ens fa humils, senzills, acceptem la realitat sense entendre-la intentant aprendre d’ella i dels altres. “No temis, confia”, diu una cita cristiana. El desig més íntim és estimar, estimar dóna sentit a la vida, és una crida a donar-nos com a persones, un impuls que ens diu: tira endavant.

Deia el germà Roger de Taizé que “una vida feliç és possible, fins i tot en hores de foscor, si es confia”. Confia…

SED Lleida engega Motors

El passat diumenge 7 de setembre, el grup local SED-Lleida, va donar el tret de sortida al curs 2014-2015 tot realitzant una “jornada de creixement” al refugi de quatre vents (monestir de les Avellanes). Es va començar al jornada amb una xerrada, a càrrec del delegat de l’entitat, sobre com entenem SED a Catalunya i què pot fer un grup local i, seguidament, es va fer una activitat de reflexió per grups. Després de compartir el dinar, els voluntaris del grup que enguany han marxat de camp de treball van compartir el seu testimoni amb la resta. Per acabar la trobada van organitzar i planificar el curs al qual donaven el tret de sortida.

Des d’aquí volem agrair la dedicació, les ganes i la il·lusió de tots els membres del grup en les tasques que realitza. Endavant SED- 

Nou Curs, Nou Lema

Un curs més, us donem la benvinguda i renovem el desig que aquest mitjà sigui un canal  ’informació habitual de la vida solidària que es genera entorn de SED Catalunya.
Com veureu, el curs comença amb moltes novetats i la primera és la nova campanya, anomenada “El menjar no es llença. Per un consum responsable que es preocupi per les persones”. Així doncs, la campanya del curs 2014-2015 ens convida a reflexionar i actuar entorn al consum responsable.
El consum responsable és un concepte que sostè que els éssers humans han d’ajustar els seus hàbits de consum a les seves necessitats reals, a les de la resta de les persones i les del planeta, tot escollint opcions de consum que afavoreixin la igualtat social, la justicia i el mediambient. Consumir de manera responsable significa, en primer lloc, qüestionar-se a l’hora de comprar què és prescindible i què no, quines son les nostres disponibilitats econòmiques reals i, després, escollir els productes, no només pel seu preu o qualitat sinó també per la seva història que han viscut abans d’arribar a la tenda i la que l’espera després de concluir la seva vida útil.
Podeu accedir al material de la campanya a http://www.aulased.org/ on trobareu disponibles les unitats didàctiques. Esperem, un cop més, la vostra participació en les diverses propostes i iniciatives, i us convidem que ens feu arribar les vostres. 

CUIDO EL MEU COR

Pare, dóna’m un cor enamorat 

com el cor de Maria; 

un cor generós 

com el cor de Maria; 

un cor obert a la teva Paraula 

com el cor de Maria.

Fes que descobreixi cada cop més 

la riquesa insondable que ets tu, 

i que ningú com tu Mare coneix. 

Que descobreixi que només des d’un cor desprès 

arribaré a posar la meva confiança en tu, 

com la posà la teva Mare

Fes, finalment, Pare, 

que igual que Maria 

tu siguis la meva única riquesa, el meu únic tresor; 

la meva única sabia, la meva única vida; 

el meu suport i aliment; 

el meu bé i la meva alegria.

Los Funerales en el Antiguo Egipto

Los egipcios lloraban a sus muertos y así se hicieron representar en relieves: llorando desesperados. No se contentaban tan sólo con momificar a sus muertos más dignos para que tuvieran en la muerte el aspecto más parecido posible que en vida, sino que además le dedicaban todo un cortejo fúnebre con numerosos detalles rituales que no podían pasar por alto, ya que afectaba directamente a la vida en el Más Allá del difunto.Sabemos por los relieves hallados en numerosas tumbas cómo se desarrollaba todo el evento.

El enterramiento comenzaba con el traslado desde la casa hasta el lugar de enterramiento.  Este traslado era pomposo, en forma de procesión. Para ella, la momia había sido colocada en su correspondiente ataúd o bien en el sarcófago. En este cortejo participaban muchas personas. No debemos olvidar qué tipo de familias podían costearse esta clase de enterramientos –realeza y alta nobleza-, y son las únicas que estudiamos debido a que son las que nos han dejado huella. Es por ello que participaban en él tanto familiares como miembros de la administración del Estado.

Para una mayor facilidad en el traslado, el ataúd iba colocado sobre un trineo que era arrastrado por familiares y sacerdotes. En casos de mayor importancia del personaje, como por ejemplo Faraón, del trineo tiraban bueyes sagrados. También formaban parte de este cortejo fúnebre dos trineos más: uno de ellos trasladaba la caja que contenía los vasos canopos, que contenían los órganos seleccionados del difunto; en el otro trineo se nos muestra aparentemente que traslada a un hombre envuelto en tela. Se trata del Tekenu. No se sabe a ciencia cierta qué o quién podría ser este tekenu, pero los investigadores barajan varias teorías: los restos no usados en la momificación, un sacerdote, o hasta la representación de un feto.

Lo que sí sabemos con seguridad es que estas procesiones se dirigían todas a un sitio en concreto, la necrópolis, que se encuentra en la orilla izquierda del río (al Occidente), y para lo cual debían cruzar con el difundo el Nilo. Todas las necrópolis egipcias se encuentran en ésta orilla del río debido al sentido metafórico de la puesta del sol relacionada con la muerte (recordemos que además los egipcios pensaban que el difunto bajaba al inframundo en la barca de Ra, subiéndose a ella en el atardecer). Otro dato curiosos es que cuando el difunto cruza el río, en la otra orilla había otra procesión esperándole.

La entrada en la necrópolis debía de ser un momento muy especial, ya que su llegada era celebrada con bailes. Estos bailarines son especiales; eran llamados muu y tenían una forma muy particular de bailar: chasqueando los dedos (o eso es lo que parece en las representaciones), e iban ataviados con un gorro alargado muy característico.

El rito fúnebre continuaba dentro de la tumba, en la que se procede al enterramiento propiamente dicho. Hablaremos de ellas con más profundidad en el siguiente artículo, pero podemos adelantar que toda tumba que se preciara en el Antiguo Egipto debía tener un patio, el cual era muy importante, pero que desgraciadamente están muy poco estudiados. Este patio es posiblemente el lugar en el que se llevaban a cabo los últimos rituales, de los que destaca el ritual de “la apertura de la boca”. En dicho rito el sacerdote se encargaba devolverle los sentidos al difunto tocando  el ataúd con una azadilla de bronce u oro en las representaciones físicas de esos sentidos –ojos, nariz, boca y oídos-, es decir, el sacerdote tenía la labor de volver a convertirlo en un ser vivo antes de entrar en su casa eterna y que así pudieran volver a comer, beber o hablar.

Una vez concluido el último y más importante ritual, el cuerpo era introducido en la tumba por un pozo. Junto al ataúd con el cuerpo se introducen todas las ofrendas (mobiliario, alimentos, objetos prácticos, figuras de dioses, flores…). Además por lo general, los rituales fúnebres del Antiguo Egipto terminaban con una celebración, en honor a que el fallecido habría podido iniciar su periplo hacia su otra vida correctamente.

Cabe destacar que todas estas costumbres y rituales estaban, en un principio, reservadas a Faraón, y después la acogen los nobles también. Sin embargo, de la población pobre no tenemos noticias. Lo más lógico es pensar que no tendrían ningún tipo de ritual funerario ya que no podrían costear sus alto coste, y simplemente se enterrasen en un simple agujero en el suelo. Así que, como en tantos otros casos, sólo conocemos lo que ocurre con entre el 1 y 5% de la población egipcia.

Vía| J. Sanmartín y J. M. Serrano, Historia Antigua del Próximo Oriente, ed. Cátedra, 1993.

CREU, CREU EN TU, EN ELS TEUS COMPANYS

8 de maig, itinerari Les Palais

El G. Allan va marxar de pressa pel camí de Le Bessat; ens va dir que hi havia urgència! I ha calgut seguir-lo; per als de més edat entre nosaltres la marxa s’ha fet dura, però Marcel·lí no ens diu que el nostre camí de futur, que la nostra missió marista serà senzilla i fàcil, ell ens diu:

“Creu, creu en tu, en els teus companys, abans de començar pren-te el temps necessari per confiar-ho tot al Senyor. No esperis a demà, vés-hi, tingues confiança, supera’t a tu mateix. Tu ets marista, tens en tu aquesta bona terra, obre bé els ulls, mira el sofriment, pensa en Maria al peu de la creu, demana-li ajuda i ella serà sempre al teu costat.”

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Nosaltres, els laics de més edat, tenim l’experiència i la saviesa que dóna l’edat. Vosaltres els germans de més grans, teniu el deure de la transmissió.

Però vosaltres, els laics i germans més joves, teniu el dinamisme i l’audàcia del Pare Champagnat, ajuntant les mans, anem junts amb allò que som cap a aquests joves que el Senyor posa en el nostre camí, siguin quines siguin les seves pobreses, avui ells tenen necessitat de TU, de MI, de NOSALTRES, germans i laics. Siguem tots junts Maristes nous en missió.

Maryvonne Donnart

RESSONS DE LA II ASSEMBLEA INTERNACIONAL DE LA MISSIÓ MARISTA (II)

Al llarg de la nostra vida hi ha moments, de tant en tant, en què ens sentim particularment afortunats i feliços gràcies a diverses experiències úniques i excepcionals que vivim i que hem viscut. 

Al mateix temps, prenem consciència que aquestes experiències suposen una gran responsabilitat, ja que no s’han pas de limitar en un ús personal, sinó que haurien de ser transmeses com una llum santa (el Foc sagrat) a l’ànima d’altres persones. Aquest és el fruit dels meus primers pensaments desprès d’haver participat activament de la 2a. Assemblea Internacional de la Missió Marista. Un esdeveniment important de la nostra vida no es viu només en el moment en què es realitza, sinó que es pot eventualment reviure’l cada vegada que el fem renéixer en el nostre esperit quan provem de portar-hi un judici de valor, de comparar i de treure’n les nostres conclusions. Aquesta assemblea va ser per a mi com una llavor plantada en terreny fèrtil. I ara, ha arribat el moment de cuidar aquesta llavor: cal regar-la per tal que creixi i doni els seus fruits. Cada cosa ha de madurar al seu temps. Ara és el moment on les reflexions, les experiències, les paraules, les imatges treballen dintre de l’esperit de tots els participants. 

Algú podria preguntar-se perquè considero aquesta experiència com tant única. La resposta és senzilla i evident: la 2a. Assemblea Internacional ha estat un esdeveniment on un gran nombre de persones vingudes de tot el món han participat i cadascú d’ells ha portat dintre del seu equipatge la seva pròpia mentalitat, la seva pròpia forma de viure, la seva pròpia cultura, les seves pròpies arrels. Però tots miraven a través del prisma marista, tots han experimentat la sensació de formar part d’una mateixa comunitat de creients, de maristes amb punts de vista i objectius comuns. La particularitat d’aquest esdeveniment reposa sobre el fet que no pot ésser organitzat regularment; per això cada participant es mostra acollidor, amb els ulls i les orelles ben oberts, absorbint tot com una esponja. 

La 2a. Assemblea Internacional de la Missió Marista té molt per oferir a la vida i a l’evolució de l’Institut: 

1. La renovació i l’apertura cap al món sencer. Això és el que caracteritza el creient i, per conseqüència, l’esperit marista també te el seu caràcter ecumènic. 
2. La crítica sí, però també l’autocrítica. 
3. Trobar l’origen dels problemes i mirar de portar-hi solucions. 
4. Tornar a les fonts de Marcel·lí Champagnat per tal de prendre consciència dels nostres orígens. 
5. El coratge d’arriscar i d’afrontar les pròpies responsabilitats. 
6. La sensació per a cada marista que no està pas sol, sinó que forma part d’una gran família, d’una xarxa d’envergadura internacional i dotada d’un valor universal.
7. La nova vitalitat de la disponibilitat. 
8. La promoció del desenvolupament del món interior i de l’espiritualitat de tots els maristes mitjançant el diàleg, la vida comunitària i l’intercanvi d’experiències. 
9. La noció de la realitat de la regió (província) 
10. La presa de consciència de la diversitat i de l’especificitat. 
11. La relació harmoniosa entre els germans i els laics (la missió marista s’assembla a un talent d’or, on a un costat hi ha els germans i a l’altre, els laics. Cap dels costats és superior a l’altre, i cap costat no pot estar dissociat de l’altre. 
12. El fet de reconèixer que tots tenim necessitat d’una formació; ningú no té el coneixement absolut, sigui quina sigui la seva edat o la seva funció. 
13. El reajustament, la remodelació i la renovació de la comunitat marista constitueix el nucli de la vida cristiana. 
14. La trobada i selecció d’exemples vivents i de testimonis essencials de la missió marista. 
15. Trobar, també, els “Montagne” d’avui.

L’obra marista està dotada d’un passat, d’un present i d’un futur, ja que es tracta d’una realitat (veritat) eterna, d’un testimoniatge d’amor als altres, de l’obra de Déu.

Si Marcel·lí Champagnat representa un far per a la joventut, Jesucrist n’és, doncs, la llum. 

“Jesús ens parla una altra vegada dient-nos: Jo sóc la llum del món. Aquell que em segueixi no caminarà en la tenebra, sinó que tindrà la llum de la vida”. (Jn 8,12).

Nikos Noulas

Vull

Jesús, jo vull un sentit per la meva vida,

vull créixer en la recerca de raons per la meva existència; 

trobar l’ideal, la norma, el model de ser home.

Vull, Jesús, orientar la meva vida, donar-li rumb;

saber la raó del meu origen, d’on vinc.

Vull que el riu de la meva vida tingui en tu el seu deu

Vull saber la raó del que faci en la vida;

saber si la meva vida val la pena viure-la.

Vull que el sentit de la meva vida siguis Tu.

Vull saber cap a on camino, saber quin és el destí i la meta de la meva vida.

Vull que tu, Jesús, siguis el final del meu camí.

Pregaria

Si tingués una mirada profunda descobriria…

que tots som obra de Déu, portem quelcom bo en el cor.

Que tots valem la pena, i que ens queda una mica de la imatge de Déu.

Que a tothom se li ha de donar una altra oportunitat.

Que tots som dignes d’amor, justícia, llibertat, perdó.

Que tots som dignes de compassió, respecte i de molts drets.

Que totes les criatures són les meves germanes.

Que la creació és obra meravellosa de Déu.

Que no hi ha raó per aixecar les barreres, crear fronteres.

Que no hi ha raó per cap classe de discriminació.

Que no hi ha raó pel fanatisme i per no dialogar amb algú.

Que no hi ha raó per maleir, jutjar i condemnar ningú.

Que no hi ha raó per matar, ni pel racisme.

Que tots els ancians tenen un cabal de saviesa, i els joves, d’ideals.

Que els adolescents tenen un cabal de plans, i els nens, d’amor.

Que les dones tenen un cabal de fortalesa, i els malalts, de paciència.

Que els pobres tenen un cabal de riquesa i els discapacitats, de capacitats.

Que hi ha raó per crear ponts, donar a tots la pau, treballar per la pau,

estimar i defensar la creació.

Que hi ha raó per ser germans i seguir sent amics.

Que hi ha raó per somriure a tothom.

Que hi ha raó per dir a tothom bon dia, donar a tots la mà,

intentar de nou fer-ho tot millor.

Que hi ha raó per seguir vivint, per viure en comunitat.

Que hi ha raó per escoltar el que diuen els altres.

Que hi ha raó per servir, estimar, patir.

Que hi ha raó per moltes coses més.

RESSONS DE LA II ASSEMBLEA INTERNACIONAL DE LA MISSIÓ MARISTA (I)

Del 17 al 27 de setembre ha tingut lloc a Nairobi (Kenya, Àfrica) la II Assemblea Internacional de la Missió Marista. La primera es va celebrar a Mendes (Brasil) on germans i laics maristes van reflexionar i donar línies d’actuació sobre la missió marista del futur. Set anys després algunes d’aquelles línies s’estan concretant a diferents parts del món marista.

El XXIè Capítol General (celebrat el setembre del 2009) va proposar una segona assemblea. Des de setembre de 2013 fins a juny de 2014 cada província del món marista ha celebrat la seva assemblea provincial, després de finalitzar la fase local. A Nairobi ens hem reunit més de 150 persones de 45 països dels cinc continents per a reflexionar sobre el futur de la missió marista al món, sota el lema “ Maristes Nous en Missió”. En una reunió d’aquest estil és fàcil imaginar-se que la comunicació i la diferència de cultures pot significar un problema... però res més allunyat de la realitat. El compromís de tothom amb el carisma marista i la dinàmica del primer dia van ajudar ràpidament a conèixer-nos i van facilitar un clima de comunicació, tot creant així un esperit de família i de cordialitat.

Els participants eren tres representants de cada província i tots ells compromesos amb la missió marista. Érem joves, laics i germans vivint i treballant junts.

El logo de la trobada era una acàcia africana i un foc, tot significant que estem asseguts al voltant de la mateixa foguera que ens il·lumina i escalfa, a la vegada que ens permet conversar i explicar experiències com fan les tribus africanes.

Els germans africans ens van acollir amb una gran afabilitat, amb la salutació “Karibú” (benvinguts), especialment els germans del MIC (Marist Internacional Center) que estudien teologia al Marist International University College.

Tant a les cases on residíem, com a la casa on es va celebrar l’Assemblea ens van proporcionar les condicions necessàries per fruir de l’estada i de la feina. En cap moment es van fer realitat les pors que tots havíem sentit sobre les malalties o el terrorisme.

La dinàmica dels dies ens anava portant a una reflexió i aprofundiment sobre la missió marista i els reptes i oportunitats que ens planteja el futur. Els moments diaris de pregària i celebració ens van ajudar a no oblidar que és Jesús qui ens convoca a treballar en la missió, com ho faria Champagnat.

Cada dia obria el treball una xerrada (normalment preparada per un germà conseller general) i després amb diferents dinàmiques entràvem en matèria. Molt important va ser el treball en petits grups de la mateixa llengua, que ens permetia compartir, escoltar i aprofundir amb molta agilitat. Altres activitats com tallers, moments de silenci, etc. ens ajudaven a centrar-nos en el tema.

L’ambient de l’Assemblea va ser des del primer dia familiar i fratern. Tant els diàlegs en petits grups, com les assemblees o les estones festives van se acompanyats per un gran esperit d’unió i fraternitat. Totes les activitats i moments van estar plens d’una joia que surt de la fe en Jesús i un optimisme evangèlic que ens va permetre mirar al futur amb esperança.

Els dies just abans de començar i al finalitzar l’Assemblea, així com el diumenge, ens van permetre un petit “relax” que vam fer servir per a visitar i conèixer la cultura i fauna africanes. També una tarda vam visitar en petits grups diferents institucions que treballen amb nens i joves necessitats.

Les nits festives, on vam poder conèixer les cultures dels diferents països, van vivificar els ànims i van donar l’alegria necessària a tota la trobada. Cada dues nits es presentava un continent amb les seves tradicions, gastronomia i danses.

Els temes que més van ressonar van ser la comunió entre germans i laics, el compromís en una mateixa missió, la vitalitat del carisma marista a tot el món, la necessitat d’una espiritualitat arrelada en Crist, ser el rostre marià de l’Església, la internacionalitat i mobilitat de germans i laics que pot aportar riquesa i varietat a la missió. Hi ha una comissió que està acabant de redactar i traduir el document final de l’Assemblea. Probablement ens arribi al voltat del mes de desembre.

Demanem al Bon Déu que conservi la flama que va encendre a Nairobi i que siguem capaços de portar-la arreu per poder parla al voltant del foc a cada un dels nostres llocs de procedència. Amb l’ajuda de la Bona Mare no ens serà difícil. 

G. Pau Tristany

Creiem

Creiem que està viva la causa de Jesús.

Creiem que segueix vigent la seva concepció de la persona, de la vida i de la història.

Creiem que la resurrecció de Jesús significa la resurrecció de l’ésser humà.

Per això el sepulcre no està totalment buit.

Hi ha moltes persones encara sota la fossa.

Creiem que la resurrecció significa

que la vida ha triomfat definitivament sobre la mort,

malgrat tanta guerra, fam,

desastres i egoismes que acompanyen la vida.

Creiem que afirmar la resurrecció és viure com persones ressuscitades,

forma de situar-se en el món, viure amb un estil de vida diferent,

apuntar-se a acollir i construir el Regne

d’assumir les pròpies capacitats i les pròpies limitacions

d’escollir sempre la llibertat, la veritat, la germanor.

Creiem que la resurrecció de Jesús significa que està viu

i podem trobar-nos amb Ell

i tenir una experiència alliberadora 

i seguir sent una persona, una amalgama de blat i de zitzània.

Creiem que per experimentar aquesta resurrecció en mi

i en tota la humanitat, no tenim més sortida 

que revelar-nos i assumir la insurrecció.

MARCEL·LÍ, UNA MIRADA PASQUAL

Es diu que, una vegada, es demanà a tres picapedrers que descriguessin la feina que realitzaven.

- Jo estic tallant pedra –digué el primer.

Una estona després, respongué el seu company: “Jo aixeco parets”.

Però el tercer, després de pensar-s’ho, digué a continuació, amb orgull: 

- Jo estic contribuint a alçar catedrals per glòria de Déu.

Tres homes. 

Tres respostes singulars

Tres maneres diferents d’entendre la vida.

I quina relació té aquesta història amb la resurrecció de Jesús?

El relat dels tres picapedrers ens recorda que per trobar una meta i el sentit de la vida hem de mirar dins de nosaltres mateixos. Els tres realitzaven pràcticament la mateixa tasca, però el que experimentava cadascun era quelcom propi.

Com a cristians, vosaltres i jo, proclamem que Jesús ha ressuscitat i que ens ha salvat. Però la vida d’alguns de nosaltres, reflecteix amb prous feines això que afirmem creure. En realitat, ens assemblem més a aquella gent de Divendres Sant que a la munió del Diumenge de Pasqua.

I quina és la raó d’aquesta diferència? Com en els picapedrers, depèn de la visió que tinguem. Ens costa creure que Déu hagi estimat primer, i no només primer, sinó a més incondicionalment. És cert: Déu ens ha estimat primer i incondicionalment. No hem de fer res per guanyar l’amor de Déu; se’ns dóna totalment, Déu malbarata el seu amor amb nosaltres.

Recordeu, per uns instants, aquella època de la vostra vida en què us sentíeu enamorats. Havia de fer alguna cosa especial la persona objecte del vostre afecte per guanyar-se’l? O més bé us sentíeu contents només per poder gaudir de la seva presència? Doncs bé, amb Déu succeeix el mateix. 

Marcel·lí també fou un home pasqual. Com hauria pogut repetir tan insistentment allò de “Estimeu a Déu, sí, estimeu a Déu i feu-lo conèixer i estimar: aquesta ha de ser la vida del germà?” És senzill, oi? També  li agradava repetir. “No puc veure un sen sense dir-li quant l’arriba a estimar Déu”.

Jesús ho expressà d’una manera senzilla: -“Estima a Déu i estima el proïsme com a tu mateix”.  Canviem la nostra mirada i contemplem el nostre món amb els ulls del tercer picapedrer. Sí, mirem el nostre món amb una mirada pasqual. Serà, de debò, una Bona Nova que tots sentiran. 

D’una circular del Gmà. Sean Sammon, Superior General dels Maristes

Joan 14,15-21: Jo pregaré al Pare, que us donarà un altre Defensor

"Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell."

Pregària de la donació

Et dono, Senyor, la meva vida, fes-la fecunda.

Et dono la meva voluntat; fes-la semblant a la teva.

Pren les meves mans; fes-les acollidores.

Pren el meu cor; fes-lo ardent.

Pren els meus peus; fes-los incansables.

Pren els meus ulls; fes-los transparents.

Pren les meves hores grises; fes-les novetat.

Pren la meva vida de cada dia; fes-la senzilla.

Pren els meus cansaments; fes-los teus.

Pren els meus viaranys; fes-los el teu camí.

Pren les meves mentides; fes-les veritat.

Pren les meves morts; fes-les vida.

Pren la meva pobresa; fes-la la teva riquesa.

Pren la meva obediència; fes-la la teva joia.

Pren el meu no-res; fes-ne el que vulguis.

Pren la meva família; fes-la teva.

Pren els meus amics; són teus.

Pren els meus pecats; perdona’ls.

Pren les meves faltes d’amor,

les meves eternes omissions,

les meves permanents desil·lusions,

les meves hores d’amargor.

Transforma-ho tot,

com l’avella, en dolça mel.

Pren les meves creus, i deixa’m volar.

Pren les meves flors marcides, i deixa’m ser lliure.

Fes-me nou en la donació, 

alegria en l’entrega, 

joia desbordant en donar la vida, 

en gastar-se en servei teu.

No té mans

Jesús, no tens mans.

Tens només les nostres mans per construir 

un món on habiti la justícia.

Jesús, no tens peus.

Tens només els nostres peus per 

posar en marxa la llibertat i l’amor.

Jesús, no tens llavis. 

Tens només els nostres llavis 

per anunciar pel món 

la Bona Nova dels pobres.

Jesús, no tens mitjans.

Tens només la nostra acció per aconseguir 

que tots els homes siguin germans.

Jesús, nosaltres som el teu evangeli.

L’únic Evangeli que la gent pot llegir, 

si les nostres vides són obres i paraules eficaces.

Jesús, dóna’ns la teva força moral per dur a terme 

els nostres talents i fer bé totes les coses.

La responsabilitat és de tots

Aquest és un conte sobre Gent anomenada Tots, Algú, Qualsevol i Ningú. 

S’havia de fer un treball important i Tots estaven segurs que Algú el faria. 

Qualsevol l’hauria pogut fer, però Ningú el va fer. 

Algú es va enfadar per això, perquè era feina de Tots. 

Cadascú pensà que Qualsevol el podria fer, però Ningú es va enterar que Tots no el farien. 

Tots van culpar Algú, quan Ningú va fer el que Qualsevol podia haver fet.

Monasterio de Santa Maria de Carredo

El cenobio fue fundado hacia el año 990 por Bermudo II, rey de León y de Galicia, con el objetivo principal de brindar refugio a monjes huidos de las incursiones y conquistas del caudillo musulmán Almanzor en tierras leonesas.^[1] El monarca donó unos terrenos de su villa de Carracedo, al paso del río Cúa, a los monjes benedictinos para que edificaran allí un monasterio bajo la advocación de San Salvador.

Panorámica del Monasterio.

En 997 el Monasterio de San Salvador corrió la misma suerte que otros lugares de la provincia, siendo prácticamente destruido por Almanzor en el curso de la gran aceifa que tenía como objetivo devastar Santiago de Compostela. Al quedar arruinado, el monasterio no pudo acoger los restos de Bermudo II tras su muerte en 999, tal como éste había dejado dispuesto en su testamento. Pese a todo, el lugar recibió la consideración de panteón real, de hecho el primero de España. El primitivo cenobio se sumió en una penumbra de más de un siglo de duración, a caballo entre el abandono y una precaria actividad monástica. Este período, del que apenas se tienen noticias, se prolongó hasta bien entrado el siglo XII.

En 1138 la infanta-reina Sancha Raimúndez, hermana de Alfonso VII el Emperador, dispuso la restauración del Monasterio de San Salvador, haciendo venir para tal fin a los monjes del vecino Monasterio de Santa María de Valverde, en las inmediaciones de Corullón, encabezados por el abad Florencio. Al vivir en él durante largas temporadas, la infanta Sancha Raimúndez convirtió el Monasterio en Palacio Real.

Platos pertenecientes a la vajilla del Monasterio.

Objeto de sucesivos privilegios y donaciones de concesión regia, San Salvador fue prosperando, hasta convertirse en una abadía con autoridad jurisdiccional sobre una decena de monasterios benedictinos en tierras de León, Galicia, Asturias y Zamora, y con control económico sobre decenas de granjas, viñedos, molinos y otros centros de producción agropecuaria. En 1203 la comunidad abandonó los hábitos negros benedictinos y tomó los blancos de la Orden del Císter, pasando a ser, junto con todos los monasterios españoles que regentaba, una filiación de la abadía francesa de Cîteaux, primera casa madre de la orden. También, cambió de advocación, pasando a llamarse Monasterio de Santa María de Carracedo.

En el siglo XIV Carracedo entró en una crisis material y espiritual, a la que puso término en 1505 su adhesión a la Congregación Cisterciense de Castilla. Esta mudanza supuso la recuperación del verdadero espíritu monacal, perdido en los años en que el monasterio estuvo gestionado por abades comendatarios y sometido al arbitrio de nobles laicos en régimen de encomienda.

A principios del siglo XIX comenzaron unas obras de ampliación que quedaron detenidas con el estallido de la Guerra de la Independencia en 1808. Desamortizado en 1835, entró en una etapa de abandono, pillaje y ruina que no se detuvo hasta 1988, momento en que la Diputación Provincial de León, propietaria con el obispado astorgano del monasterio, emprendió la restauración y consolidación de las partes del edificio que se mantenían en pie, labor que concluyó en 1991. En 1929 fue declarado monumento histórico-artístico nacional y está catalogado en la actualidad como Bien de Interés Cultural (BIC).

Entre los principales abades a destacar de la larga historia tenemos al ya nombrado San Florencio, el abad Pedro Cristiano y san Gil Casayo. El monasterio no llegó a ser panteón Bermudo II aunque ese era el origen deseado en su fundación. Para una mejor comprensión e idea del complejo, actualmente reducido a visita turística, se puede leer la descripción que hay en la novela romantica de el señor de Bembibre de Gil y Carrasco

Nacho Padró a partir de wikipedia e Historia 16 n°232