REFLEXIONS

 "La Fe no és esperar, no és sommiar, és molt més profund. Enterrem la nit, enterrem la por. Hem de Veure-hi clar. El Camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos".

"Qué fácil ens és tornar a oblidar que ets Nostre Pare, Ens cal apendre a sentir-nos a prop teu, a reconèixer que el teu amor és gran i dedicar-nos a ser tots més germans"

"Doneu-me la joia de viure i que sempre brilli la meva alegría".

Arrisca't a Sominar... Actua!!!

Què és un Risc?. Una de les definicions es "inceertesa derivada de totes les formes d'activitat emprenedora". Qui comneça quelcom no té associat una seguretat total en el que empren. El risc de somiar és el d'imaginar i desitjar nous projectes personals o del'entorn que no es donen en el moment actual i que poden ser possibles amb una implicació persona destacada.

El somni no és una il-lusió sense sentit. Sinó el desig de canviar la realitat, de millorar les condicions, les situacions sovint injustes, d'assolir fites més enllaà...
Somiar també és trascendir-se, és a dir sortir d'un mateix, per veure la realitat dels altres i de l'entorn.

Cal actuar, no esdevenir passius. No quedar-se bé després de pensar, sentir, cantar, expressar-se... Ans realitzar quelcom, intervenir, mobilitzar-se....

Pastoral Marista

REFLEXIÓ SOBRE LA VIDA

La vida és com un viatge en tren, amb les seves estacions, els canvis de vies, els seus accidents!!! Quan neixem pugem al tren i ens trobem amb els nostres pares, i creiem que sempre viatjaran amb nosaltres, però en alguna estació ells baixaran deixant-nos sols al viatge. De la mateixa manera pujaran altres persones, significatives: els nostres germans, amics, fills i fins i tot l'amor de la nostra vida. Molts baixaran i deixaran un buit permanent.. Altres podran passar tan desapercebuts que ni ens adonarem que han desocupat els seus seients!! Aquest viatge estarà ple d'alegries, tristors, fantasies, esperes i comiats. L'èxit consisteix en tenir una bona relació amb tots els passatgers, en donar el millor de nosaltres. El gran misteri per a tots, és que no sabem a quina estació baixarem, per això, hem de viure de la millor manera, estimar, perdonar, oferir el millor de nosaltres... Així, quan arribi el moment de desembarcar i el nostre seient quedi buit, deixem bons records als que segueixen viatjant en el tren de la vida!!!! Et desitjo que el viatge en el teu tren pel proper any i cada any, sigui millor cada dia, collint èxits i donant molt amor. Ah! Us dóno les gràcies per ser passatgers del meu tren. 



Nacho Padró

Aprendre i decidir

I així, després d’esperar tant, un dia com qualsevol altre vaig decidir triomfar...

Vaig decidir no esperar les oportunitats, sinó buscar-les, vaig decidir veure cada problema com l’oportunitat de trobar una solució, vaig decidir veure cada desert com l’oportunitat de trobar un oasi, vaig decidir veure cada nit com un misteri per resoldre, vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç.

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival no eren més que les meves pròpies debilitats, i que, en aquestes, hi ha l’única i millor forma de superar-nos, aquell dia vaig deixar de tenir por de perdre i vaig començar a tenir por de no guanyar, vaig descobrir que no era jo el millor i que potser mai no ho he estat, em va deixar de preocupar qui guanyés o perdés, ara m’importa simplement saber-me millor que ahir.

Vaig aprendre que el que és difícil no és arribar al cim, sinó no deixar de pujar mai.

Vaig aprendre que el millor triomf que puc tenir és tenir el dret de dir-li a algú «amic».

Vaig descobrir que l’amor és més que un simple estat d’enamorament, «l’amor és una filosofia de vida».

Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d’aquest present.

Vaig aprendre que de no serveix per a res ser llum si no has d’il·luminar el camí dels altres.

Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses...

Aquell dia vaig aprendre que els somnis són només perquè es facin realitat, des d’aquell dia ja no dormo per descansar...

Ara simplement dormo per somniar.

WALT DISNEY

L’ANCIANA AMABLE

Diuen que hi havia una família de cinc persones passant el dia a la platja. No hi havia molta gent, i els nois estaven jugant i fent castells de sorra al costat de l'aigua. De sobte van veure venir una dona de molta edat, amb els cabells blancs i un vestit vell i apedaçat. L'anciana anava dient coses entre dents mentre recollia coses del terra i les posava en una bossa.

Els pares van fer venir de seguida els nens al seu costat i els van dir que no s'acostessin a aquella senyora. Els tres fills així van fer-ho, i es van quedar al costat dels seus pares.

Quan la senyora gran va passar a prop d'ells, mentre continuava recollint coses del terra va dirigir un somriure a la família. Però cap dels cinc, ni pares ni fills, li van tornar la salutació.

Algunes setmanes més tard van saber que aquella persona, ja gran, es dedicava feia anys a anar recollint els vidres que hi havia a la platja. D'aquesta forma evitava que els nois es fessin cap ferida en els peus.

Cal saber apreciar les aportacions que es fan, ni que siguin petites, per contribuir a fer més agradable la vida dels altres. I no sempre sabem apreciar algunes senzilles actuacions de persones també senzilles.

Aquella estranya veu

Un dia, anava un nen passejant per la platja i va trobar una estrella de mar en la sorra. La va agafar d'una punta i la va llençar altra vegada al mar. Quan va caure a l'aigua, li va semblar escoltar alguna cosa, però no va poder saber el que era.

Més endavant, va veure que les ones arrossegaven cap a la riba una fusta en la qual anava un llangardaix. Es va ficar dintre de l'aigua, va agafar la fusta i la va dur fins a la sorra on va poder baixar el llangardaix i marxar-se. Mentre es marxava, li va semblar escoltar una veu, però no va distingir el que volia dir. Va suposar que seria el so del vent.

De camí cap a la seva casa, es va trobar amb un ocell que s'havia embullat entre les branques d'una planta. El nen el va treure d'allí amb cura i el va deixar volar. Fent això, va tornar a escoltar una mica. Seria el vent? Ja no n’estava segur. Semblava una veu que deia alguna cosa, però no acabava d'escoltar-la bé. Serien imaginacions seves?

El nen va continuar caminant. Pel mig del camí, creuava una filera de centenars de formigues que es dirigirien al formiguer. El nen, en comptes de trepitjar-les, va donar un salt i va continuar caminant. Mentre s'allunyava, va tornar a escoltar aquella veu. Era com un murmuri. Aquesta vegada va separar i va mirar en totes direccions. No va veure ningú. Ni va tornar a escoltar res. Començava a estar preocupat.

Entrant pel jardí de casa seva, va veure que el vent havia llençat un test al terra. Les flors del test estaven mig aixafades. El nen les va agafar amb tota cura i va intentar arreglar-les perquè poguessin salvar-se. Fet això, va anar cap a la porta de casa. Però quan anava a obrir-la, va escoltar clarament aquesta veu que havia estat escoltant tota la tarda. Ara sí que va poder escoltar el que deia. Només era una paraula: “Gràcies”.

La naturalesa li havia estat donant les gràcies cada vegada que havia fet alguna cosa per cuidar-la.

Reflexió:

La terra és la nostra llar, però també ho és de la resta d’éssers vius que hi habiten. Realment som conscients que compartim la nostra llar amb altres éssers vius? Creu que cuidar la Terra també consisteix a cuidar aquests éssers? 

EGOISME AL LÍMIT

Un home s’estava ofegant. No sabia nedar, havia caigut a l’aigua i feia esforços per sortir-se’n. Va passar un altre pel seu costat, i des de fora de l’aigua li va dir: “Doni’m la mà, i el trauré fora”. Però el de dintre de l’aigua no li feia cas. L’altre insistia: “Doni’m la mà, li estic dient, i el salvaré”. Però res. El que s’estava ofegant només feia que gestos de negació amb el cap. Al final, el qui volia salvar-lo es va adonar de la situació i li va dir: “D’acord. No em doni la seva mà. Aquí té la meva, i agafi-la”. Aleshores sí; aleshores el bon home sí que va allargar la mà, va agafar la que l’altre li donava i va poder sortir de l’aigua.
És exagerat, d’acord. I segur que entre nosaltres no hi ha ningú que tingui una actitud tan increïblement egoista. Però, ¿voleu dir que a vegades no preferim passar-ho una mica malament abans que cedir, abans que canviar d’opinió, o abans que haver de deixar una cosa que és nostra? Penseu si realment esteu disposats a col•laborar, a participar, a fer que tots s’ho passin bé, a cedir, a pensar en els altres... No esperem que ens donin la mà. Donem abans la nostra. També nosaltres hi sortirem guanyant, perquè la nostra convivència encara serà millor del que és. I tots n’estarem més satisfets. 

Autenticitat

Davant els miratges i les mentides, davant les màscares i les façanes, davant les convencions sense ànima, davant els silencis còmplices, davant la perfecció impossible, davant la negació de les pròpies capacitats, davant l'aïllament innecessari, davant les falses seguretats,... toca despullar-se de capes i deixar que apunti la veritat nua. Atrevir-se a ser un mateix (sí, una frase que pot no significar gens, però també pot significar tant).
De vegades, hi ha succedanis de vida, de fe, de riscos, de somnis, que apaguen la Vida veritable que podem dur dins nostre. Hi ha petits tresors que semblen anunciar respostes, però en realitat s'acaben convertint en pols. Hi ha un afany d'emocions, aromes, sentiments, intensitats, que poden entretenir-nos sense deixar-nos assaborir de debò els dies. Hi ha ideals que necessiten una mica de realitat, per a no convertir la nostra història en ficció impossible. Un crit s'alça avui, incontestable: Viu!
És curiós, quantes convencions hi ha en el nostre món, façanes, una certa hipocresia (sé que és paraula dura). Quanta negació o silenci hi ha sobre el que veritablement ens importa. I no obstant, la veritat humil és tan tranquil·litzadora!
Tots tenim ferides, idees, anhels, pors. Tots atresorem esperances. Tots guardem memòria d'errors. Tots tenim la nostra dosi de nostàlgia i el nostre espai de festa. Per què no relacionar-nos des d'aquesta veritat nua, vulnerable, però honesta, encara que de vegades espanti. 

Pastoralsj 

CARTA D’UN AMIC

Llegir a poc a poc

Estimat amic/ga

Avui t’escric a tu... desitjo fer-lo com un amic que li obre el cor a l’altre. Veuràs... estàs començant a viure i n’hi ha alguns temes que m’agradaria compartir amb tu. Són petites coses que he anat descobrint al llarg de la vida

Tens una única vida, la teva, pren-la a les teves mans i viu-la...

La finalitat de la teva vida és ser feliç, això no vol dir ser més o arribar primer...

Qualsevol que sigui el teu problema, no et desanimis: tu pots!

Aprèn a ser FELIÇ amb el que tens...

Ets responsable de tu mateix de tot allò que fas...

Viure et pot semblar difícil. Estàs aprenent i això significa córrer alguns riscs...

Recorda que no estàs sol en la lluita de la vida

I no oblidis mai aquestes paraules que ens diu Jesús:

“Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor” Mt 6, 21

“Fa més feliç donar que rebre." Ac 20, 35

Estimat amic/ga: Dona’t als altres... aquesta és la font de la FELICITAT