LES HERETGIES MEDIEVALS

Les heretgies que s’expandiren per l’Occident en el segle XII naixeren com a resposta d’un desig de viure la pietat, que bona part del clero no podia satisfer. Començaren manifestant-se com una crítica contra la jerarquia religiosa i llavors oposaren la seva pròpia interpretació doctrinal a l’ensenyament teològic de l’Església, convertint-se en heretgies dogmàtiques.

L’abundància de diner contribuïa a la degradació de la vida moral de l’Església. Davant de les vides luxoses, laics i monjos aspiraven a viure la pobresa evangèlica i volien reformar els costums excessivament mundans del clero.

Aquest desig feu que mitjançant la venda de béns propis, la fundació d’institucions per a pobres o malalts i la lectura i estudi de les sagrades escriptures en llengua vulgar, naixessin agrupacions de laics suspectes a l’Església. No trigaren en arribar les primeres condemnes. Els caps d’aquests moviments populars es sublevaren contra les condemnes i es convertiren així en heretges. On major intensitat tingué el moviment fou en el Sud de França i en el Nord d’Itàlia.

- Arnaldo da Brèscia

Arnaldo da Brèscia fou un llombard nascut a finals del segle XI i mort a Roma, l'any 1155. Arnaldo es pot considerar que fou una mescla de reformista eclesial i agitador popular. Tingué una formació intel·lectual bona a Paris, lliçons que li permeteren una visió humanista de la societat alhora que un respecte per l’individu.

Un cop va haver tornat a Llombardia, fou ordenat sacerdot, agafà fama per la seva austeritat i ben aviat fou nomenat superior d'una comunitat de canonges regulars. S'enfrontà al bisbe de Brèscia, fent costat al comú municipal. Aquests exigien del bisbe que es despullés de tots els seus béns a favor dels laics i que deixés el poder civil - el bisbe era el senyor de la ciutat - a mans del comú.

Igual que ell mogué el poble, el bisbe va moure les jerarquies fent retornar a Paris a Arnaldo. Allí es dedicà a explicar: «ens cal una Església pobra, apostòlica i errabunda». L'Església va opinar que anava massa lluny, se'l va prendre seriosament i se’l va condemnar, primer al Concili Laterà II, de 1138, condemna ratificada en el concili de Sens, de 1140. De França passà a Suïssa i a Bohèmia, per recalar a Roma. Fou aquí on barrejà la seva obsessió per l'austeritat eclesial amb la política: parlava de la necessitat de la pobresa de l'Església als romans, els quals volien deslliurar-se del poder eclesiàstic que dominava la ciutat. Ben aviat formà un grup que combaté en dos fronts: un afirmant la vida austera i senzilla, l'altre fent oposició absoluta al Papat i al clergat. Els romans el feren cap del comú de Roma i llavors la política va ensorrar els seus principis. Enfrontat al papa Adrià IV, va buscar un aliat en Frederic Barbaroja, l'emperador germànic. Ben aviat els del poder pactaren la pau. Arnaldo fou reclamat per herètic per Adrià IV, i l'emperador, perquè li interessava ser-ne amic, li va lliurar. El cremaren viu i les seves cendres foren escampades pel Tíber.

Arnaldo da Brèscia va deixar seguidors, creadors dels Pobres de Llombardia, dels Humiliats, molts dels quals, després, en ple segle Xiii i en el moment de l'aparició dels ordes mendicants, entraren en l’ortodòxia de l'Església, reconeguts com a orde religiós.

- El valdesisme

D’aquests moviments herètics, el que tingué una major ressonància fou el dels valdesos o pobres de Lió.

El valdesisme té els seus orígens en la figura d'un ric comerciant de Lió, anomenat per la tradició valdesa Pere Valdès. Aquest l’any 1170 prengué una dràstica decisió: va repartir la seva fortuna als pobres de la ciutat, davant del mateix arquebisbe de Lió, després d’assegurar uns diners per la seva dona i les seves dues filles, i va començar a predicar. Abans d’això havia fet una altra cosa sorprenent: s’havia fet traduir, per un amic seu el Nou Testament i alguns llibres de l’Antic al provençal.

Diuen que el motiu d'aquest desarrelament fou la lectura i la reflexió sobre el passatge de l'evangeli de sant Mateu: «Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i  tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me».

L’arquebisbe de Lió, Joan de Bellesmains, que havia beneit el repartiment de la fortuna, aviat començà a preocupar-se. Pere havia fet seguidors, i l'arquebisbe estava neguitós davant del creixement d'aquest moviment popular. En efecte, era quasi un escàndol veure aquests simples laics, poc instruïts, sense cap mandat d'autoritat eclesiàstica, comentar les escriptures, al seu aire. Els Pobres de Lió, cada vegada amb més adeptes, van rebre la primera advertència eclesial: «si voleu fer vot de pobresa, endavant; però us prohibim de predicar». La resposta dels valdesos també va ser categòrica: «És millor obeir Déu que els homes. Seguirem predicant i si s'insisteix en la prohibició apel·larem al Sant Pare, a Roma». Ho feren així, amb un resultat millor del que calia esperar: Alexandre III els va acollir paternalment, però els va recomanar que seguissin les indicacions del seu arquebisbe. El papa havia rebut una carta d'un sacerdot, Walter Map, que l’il·lustrava de la manera de ser dels valdesos: «no tenen cap lloc estable per estar, caminen de dos en dos, els peus nus, vestits d'una túnica de llana. No posseint res, ho posen tot en comú, com els apòstols. Nus serveixen un Crist nu».

La situació davant la pressió eclesial va fer que Pere Valdès acceptés al març de 1180 una professió de fe que li imposaren l'arquebisbe i el legat del papa, Enric de Claravall. La va acceptar, però no va renunciar a la predicació.

Aleshores varen començar les hores baixes. Dos anys després, el 1182, els Pobres de Lió foren excomunicats, i en el concili de Verona de 1184 foren declarats herètics. Des d'aquest moment la radicalització de les prèdiques valdeses fou evident: començaren a condemnar l'autoritat doctrinal de l'Església, a impugnar la jerarquia, la tradició, els sagraments, el culte dels sants, de les imatges i de les relíquies. En canvi, continuaven amb el seu estil de vida, rigorosament regit per l'evangeli, i això els féu guanyar cada vegada més adeptes. Van crear la seva pròpia jerarquia i Valdès va ordenar pel seu compte bisbes, sacerdots i diaques. S'estengueren per arreu: la vall del Rin, al llarg del Danubi, Flandes, el nord de França, i, naturalment, al Llenguadoc. Hi ha notícies de la seva existència a Catalunya, pel manament d'expulsió de Pere I, el Catòlic.

L’organització dels valdesos era molt semblant a la dels càtars, fins i tot en els noms. Es trobaven més valdesos entre la gent senzilla que entre les classes dominants, i per això se’ls mirava amb més benevolència que als càtars. A la mort de Pere Valdès, el moviment es va anar diluint dins el catarisme, molt més gran, fort i organitzat.