Ja als inicis del segle IX, per les terres del Llenguadoc, s’havia iniciat
la renovació del monacat benedictí. Un monjo visigot, Witiza, més conegut per
Benet d’Aniano, inicià llavors la restauració del monacat pels Pirineus.
- El monestir de Cluny
Tingué més rellevància una altra reforma, iniciada casi un segle després
pel duc d’Aquitània, Guillem el Piadós, qui, al fundar el monestir de Cluny
en el 910 va voler assegurar la seva independència.
Es realitzà, doncs, la renovació del monacat benedictí pels monjos negres,
anomenats així pels seus hàbits negres, pertanyent fins aleshores al domini
patrimonial del comte i que aquest cedia a perpetuïtat als monjos. D’acord amb
la carta fundacional d’aquell monestir quedava independitzat de l’autoritat del
bisbe i posat sota la directa protecció del papa, a qui se li abonaria un cens
quinquennal de deu sous. Cap autoritat temporal podria intervenir en els seus
dominis. Els monjos escollirien lliurement al seu abat i aquest tindria poders
sobirans.
Molts monestirs, benedictins o no, advertiren els avantatges que la nova
situació comportava, i volgueren reformar-se seguint el seu exemple, i prenent
com abat el del Cluny. Molt aviat l’abat del Cluny es convertí en l’anomenat
«papa negre», constituint una força important dins l’Església.
Es construí una gran abadia i començaren ha arribar les grans donacions.
L’esperit renovador de Cluny acabà sucumbint davant les riqueses atresorades en
poques generacions. D’allí hi sortiren savis i músics que oblidaren l’ideal de
la pobresa evangèlica. L’esperit de la reforma i el desig de cercar la pobresa
evangèlica i practicar-la, però, encara perduraven.
- El monestir de Citeaux
Sant Robert, abat del monestir benedictí de Molesmes, intentant restablir
la regla de sant Benet, fundà cap al 1097-1098, a Citeaux, els monjos
cistercencs. Aquests adoptaren, amb el seu successor l’abat Alberic
(1099-1109), l’hàbit blanc, distingint-se així dels clunicencs en la seva
recerca d’una major puresa.
Al principi la nova orde seguí el règim abacial-monàrquic tradicional de
Cluny sense possibilitat d’obtenir tributs materials i senyalant-se la reunió,
a Citeaux, tots els anys, per a examinar conductes i decretar càstigs. Però
aviat esdevingueren els encarregats de legislar i jutjar, convertint-se en un
tribunal d’apel·lació, i junt amb la casa mare de Citeaux sorgiren les «quatre
filles grans», les abadies de La Ferté, Pontigny, Clairvaux i Morimond, que
formaren una gran obra expansiva creant filials per tot l’Occident.
L’Orde del Cister aconseguí una gran empenta gràcies a Sant Bernat
(1090-1153), abat de la fundació cistercenca de Claravall, i al grup de
postulants que ell aportà. Amb Sant Bernat, el Cister influencià molt en
l’espiritualitat del segle XII, estenent el fervor i el culte popular a la Mare
de Déu.
Mitjançant abstinències severes, recolliment constant, gran austeritat, dur
règim de vida, treball corporal, pregàries en comú, es guanyaren l’estima del
poble. Des del 1119 la Carta Caritatis fou la seva constitució.
A més de monjos, novicis i familiars (persones que
vivien en els monestirs sense fer els vots), s’establí una categoria de conversos,
encarregant-los-hi la direcció dels treballs exteriors i de les granges
monàstiques, cultivades per camperols contractats. Aquestes granges permeteren
al Cister comercialitzar productes agrícoles i ramaders.
Al finalitzar el segle XII sumaven 525 els monestirs cistercencs. A Aragó
s’havien fundat les abadies de Veruela (1146) i La Oliva (1148), entre altres.
A Catalunya, Poblet (1151) i Santes Creus (1159).
No hay comentarios:
Publicar un comentario