ESPIRITUALITAT DEL SEGLE XIII

Sant Domènec de Guzmán (1172-1221) i sant Francesc d’Assís (1182-1226), buscaren solucions paral·leles en la creació de les dos grans Ordes Mendicants.

- Sant Francesc d’Assís

Sant Francesc d’Assís (ANNEX 8) es llançà a la transformació del seu present. Una síntesi de la seva predicació seria: «Temeu i honreu, alabeu i beneïu, agraïu i honreu a Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Feu penitència perquè heu de saber que aviat morireu. Doneu i seus donarà; perdoneu i sereu perdonats; confesseu tots els vostres pecats… guardeu-vos de tot mal i persevereu en el bé fins al final.»

La pobresa de sant Francesc d’Assís i dels franciscans o frares Menors, que confiaven la seva subsistència a la caritat dels fidels, fou una lliçó per a clergues i laics, que acumulaven riqueses i no paraven de fer-ne ostentació. La Nova Orde, aprovada al 1209 per Innocenci III, i seguida de l’Orde Segona (Clarises o monges franciscanes), per a dones, màxima representant de la qual fou santa Clara. Encara es creà una Orde Tercera, l’any 1221, que propugnava l’evangeli per a tothom i permetia als seglars d’ambdós sexes (terciaris i terciàries franciscans) portar una vida conforme amb l’esperit franciscà.

Els franciscans optaren dur per vestimenta una casaca de llana de color castany amb una corda a la cintura, com a símbol extern de la seva pobresa.

Els franciscans, superada la seva primera crisis interna per la pugna entre les tendències dels conventuals i dels espirituals, que veien en la possessió d’alguns béns el germen destructor de la pobresa absoluta i per tant de l’esperit franciscà, ingressaren en les universitats i crearen la seva pròpia escola filosòfica.

- Sant Domènec de Guzmán

Coetània de les dos Ordes conventuals franciscanes, masculina i femenina, mendicant com elles, i basada també en la pobresa i l’estudi de la fe, fou l’Orde dels frares Predicadors o Dominics. El seu fundador, el canònic regular espanyol sant Domènec de Guzmán, inicià la seva feina, com ja hem explicat abans, entre els càtars. Aviat el seguiren altres canònics, amb el suport del bisbe de Tolosa, procedint a evangelitzar als albigesos. El papa Honori III aprovà (1216) la nova Orde, que aconseguia, al poc temps, iniciar una fecunda activitat cultural en les Universitats i contribuir a extirpar els moviments herètics urbans mitjançant la Inquisició (1231) i la predicació, en la qual es conjugaven el saber i l’exemple d’una vida personal austera.

Els dominics adoptaren un hàbit blanc i capa negra amb caputxa, que era el dels canònics regulars.

Els dominics que consideraven la predicació als fidels com objectiu essencial, sense que aquesta impliqués la cura de les ànimes, donaren gran impuls a l’estudi de les ciències sagrades, donant origen a una escola dominicana.

- Les ordes mendicants: franciscans i dominics

Els frares de les ordes mendicants, franciscans i dominics, es convertiren ben aviat en educadors i guies de la societat urbana baixmedieval. Aixecaven grans convents i austers temples d’estil gòtic, patrocinats i costejats per les almoines de reis, nobles, burgesos i gent humil.

Es reservà, al principi, als dominics la predicació del dogma i s’autoritzà als franciscans per a predicar la moral, exhortant al poble a la penitència. Uns i altres aconseguiren l’afecte i l’admiració de les gents. Els franciscans recorrien als exemples o relats edificants, per a commoure al seu auditori.

Franciscans i dominics, en el desenvolupament de la seva missió evangelitzadora com predicadors ambulants, no sempre trobaren facilitats per part del clergat secular, gelós dels seus èxits.