ELS PROBLEMES DE LA RELIGIÓ CATÒLICA AL SEGLE IV

El segle IV simbolitzà una nova era per a l'Església, passà de ser perseguida a ser la perseguidora. Esdevingué la religió de l’Estat impregnant així la legislació romana d'idees cristianes, mentre s'organitzava creant una jerarquia similar a l’estatal.

El clergat rural, les parròquies, les esglésies, els oratoris, tot fou creat en aquest segle. Sorgiren també les esglésies «privades» dels grans senyors rurals, punts d’origen d'un dels problemes de l'Església del segle XI. A l'acabament del segle VI l’Església ja havia «convertit» al cristianisme a francs, visigots, llombards,… els bàrbars, consolidant el món eclesial.

Les activitats polítiques causaren la desorganització clerical i la negligència del missatge cristià. És en aquest moment que aparegueren unes noves heretgies. No les heretgies dels primers segles del cristianisme, quan tot quedava reduït a una controvèrsia entre estudiosos i que podia acabar, com a problema màxim, en la separació d'uns dissidents del si de l'Església, i sempre en l'ordre de les idees. Ara era diferent: els heretges no combatien un punt teològic, sinó que atacaven la mateixa raó de ser de l'Església, acusant-la de no saber transmetre el missatge cristià. El poble començà a escoltar noves veus, que li parlaven amb humilitat, amb simplicitat, amb austeritat, com els primers cristians.

Aquesta situació es donà arreu d’occident, però hi hagueren àrees més conflictives com el Llenguadoc.

La reforma de Gregori VII, ens indica els problemes més evidents de la situació de l'Església. Destacaven: el nicolaisme i la simonia.

- El nicolaisme afectava la major part del món clerical. Aquest mot designa el fet que els clergues visquessin com a laics, portessin armes com qualsevol soldat o senyor i no respectessin la regla del celibat.

- La simonia és el comerç de les coses sagrades, l'esperit de lucre, el tràfic dels sagraments, càrrecs eclesiàstics i funcions religioses.

En ambdues desviacions, els protagonistes eren els laics, els que explotaven santuaris, nomenaven les jerarquies, fins i tot els bisbes.

La reforma gregoriana creà les disposicions canòniques per acabar amb aquestes formes. En alguns llocs tingué bona acollida i els anys feren notar el canvi de costums en clergues i nobles, però no pas en el Llenguadoc.

Al Llenguadoc gairebé totes les esglésies i parròquies rurals eren sotmeses al poder de seglars. Les parròquies solien ser propietat de famílies nobles que les heretaven junt amb el poble i que es consideraven amb dret d’explotació, quedant-se amb la contribució per al sosteniment del culte.

Tampoc els bisbes se salvaven de la crítica dels seus contemporanis. El mateix concili d'Avinyó, celebrat l'any 1209, arribà a la conclusió que eren els bisbes els responsables de la difusió de les heretgies. Es feu, fins i tot, una llista de coses prohibides, com: la riquesa de l'arnés de les muntures, el contractar músics per a distreure'ls mentre mengen, assistir a maitines des del llit, xerrar de frivolitats durant els oficis, autoritzar matrimonis il·legals, tolerar el concubinat dels seus sacerdots,… que ens mostra indirectament fins a on arribaven les seves excentricitats.

Un dels motius dels problemes religiosos del Llenguadoc era la mala organització de les poques fundacions religioses que s’hi havien implantat. L’orde cistercenc, que podia aportar una espiritualitat nova, s’instal·là en terres de la vall de la Garona i de l'Arieja, on hi havia poca població. Hi havia un altre problema amb els cistercencs: les abadies que havien fundat en terres del Llenguadoc, les de Granselva, Fontfreda (ANNEX 5), Bulbona,… havien estat aixecades i dirigides per monjos de Borgonya, de Lorena, de Xampanya, gent aliena al tarannà occità. Amb el temps, gent del país s’incorporà a les grans comunitats, però l'esperit continuava essent del Nord. Els monjos cistercencs empraven el llatí únicament, allunyant-se encara més del poble, i allunyant inclòs als cistercencs d'origen occità.

Hi havia altres nuclis, igualment eclesials, que s'adonaven del problema i de les derivacions que comportava; ens referim als heretges, sobretot als càtars. Hi havia que protestaven per la situació religiosa al Midi, i foren escoltats a Roma. Les primeres reaccions vaticanes són importants de veure, sobretot la del tercer concili Laterà.

Aquest concili va tenir lloc a Roma, al mes de març de 1179. Fou un concili ecumènic, on hi hagueren vint-i-set capítols. La part més important de la discussió se l'endugué el catarisme. Els mitjans que empraren contra el catarisme volgueren ser contundents: després de l'acció religiosa (l'excomunió) hi hagué la clara acció ofensiva paramilitar (la benedicció als qui persegueixin els heretges, amb la força de les armes).

Innocenci III l’any 1215 convocà un quart concili Laterà. Convocà bisbes d'occident i «d'orient», superiors dels grans monestirs i reis cristians. Els grecs, però, no hi anaren. Hi anaren gairebé 500 bisbes, 800 abats i els reis de tots els països importants. En tres sessions, 11, 20 i 30 de novembre, s'acordaren 70 capítols. El primer tema que es tractà fou el dels càtars - es feu en temps de la croada albigesa -. Es donà, en capítol, tot el que hi feia referència amb una satisfacció evident sobre la marxa de la Croada, però també planà una impressió: es guanyaven batalles però l’heretgia no s’acabava. És més, romania estable, es parlà llavors sobre sistemes paral·lels que podien ajudar a l’extermini: procediments inquisitorials.

- Innocenci III

Farem ara esment a la persona d’Innocenci III (ANNEX 6), l’home que lluità per la renovació de l’Església, incloent el desmembrament de l’heretgia càtara.

Celestí III morí l’any 1198 i recomanà al Sacre Col·legi que elegissin un vell cardenal. Però el conclave es va decantar per un home encara jove, el cardenal Lotario de Segni, de trenta-set anys. Giovanni Lotario de Segni, comte de Segni, nascut el 1160 a Anagni, Frosinone, al sud-est de Roma, fou papa amb el nom d'Innocenci III. Als trenta anys, el seu oncle, el papa Climent III, el va nomenar cardenal. Era un home de caràcter, intel·ligent, gens amic de les riqueses, d'una gran capacitat de treball. Es creu que els cardenals varen escollir un gran jurista, un home d’acció i d’iniciativa. Era, un home pessimista però lluitador.

Pel seu origen noble creia en les virtuts de les armes quan són guiades per Déu i creia, també, en l’eficàcia de les croades per la reconquesta dels llocs sagrats. Innocenci III deia sovint que: «La Santa Seu està situada entre Déu i l'home; per sota de Déu, però per sobre de l’home».

Volem saber, però, quina fou la seva actitud vers l'heretgia càtara. Innocenci III s’adonà que no comptaria amb el suport del poder civil, malgrat els esforços diplomàtics directes. Llavors aparegueren els legats papals. Aquests, gent de confiança i amb plens poders, començaren per exhortar els bisbes i acabaren per enfrontar-se als nobles occitans. Els primers legats feren poca feina, llavors Innocenci III pensà en els cistercencs.

Començà amb dos germans de l’abadia de Fontfreda, Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, i s'hi afegí Arnau Almaric, l'abat de Citeaux, qui acabà sent el cap de legació per combatre l’heretgia. En un principi optaren per la predicació, conscients que l'arma més efectiva dels càtars era anar de casa en casa predicant el seu evangeli.

Passà el temps i tot seguia igual. Tingueren una reunió el 1204 a Besiers amb Pere I de Catalunya-Aragó, però no en tragueren cap resolució positiva. L'any 1206 es trobaren a Montpeller per discutir què s'havia de fer. Els cistercencs de la Fontfreda aconsellaren plegar, quan aparegué el segon personatge catòlic decisiu dins l'ordre de la repressió de l'heretgia càtara: Domènec de Guzmán (ANNEX 7)..

- Domènec de Guzmán

Domènec de Guzmán arribava a Montpeller amb el seu bisbe Dídac d'Osma, ja de tornada després d'un viatge per Europa de dos anys. Allí el bisbe i el sots-prior d'Osma es trobaren amb els legats apunt de retirar-se del seu intent. Aquesta trobada provocà un gir en l'acció contra l'arrelament de l'heretgia, ja que es procedirà a la predicació. Això complagué a Innocenci III, ja que aquest si aquest darrer intent fos fallit i malgrat l'esforç de Domènec, podria convocar la croada, el seu afany.

L'abat del Cister, davant les protestes dels monjos, acceptà que algú autoritzat els precedís i guiés en aquest camí. Així doncs, Dídac i Domènec, els prelats castellans, iniciaren una nova predicació. Dotze monjos de Citeaux s'hi ajuntaren, anant pels camins, el cap descobert, els peus nus, el bastó a la mà, avançant lentament pels camins occitans. Aviat Domènec i uns quants cistercencs van haver d’afrontar sols la predicació, ja que Dídac havia de tornar a Osma i els legats tenien la seva pròpia feina. No obtingueren grans resultats malgrat la seva gran predicació, ja que el Llenguadoc era per a Domènec un territori hostil, desconegut, una civilització diferent de la que coneixia a Castella. Un altre aspecte interessant de la manera com pretén Domènec eradicar el catarisme és que no defugia el contacte i que organitzava trobades i conferències amb perfectes càtars, per tal de convèncer pels raonaments. Així l'any 1207 es reuní amb la flor i nata del catarisme a Montreal: hi assistí Gilabert de Castres llavors bisbe càtar de Tolosa, Pons Jordà, diaca, Ot, predicador de la Muntanya Negra, Benet de Termes, evangelitzador del Rasès. Dos nobles i dos burgesos de Montreal formaren el jurat. S'hi estigueren quinze dies i els resultats foren nuls. No es convenceren i els jutges es negaren a emetre sentència. A Servian, més tard i en un altre col·loqui, Domènec aconseguí que cent cinquanta càtars abjuressin.

Domènec s’instal·là al bell mig de l'heretgia, a Fanjeaux, al Lauraguès, en un humil santuari de Pruïlla, originàriament una casa de dones càtares, però Domènec ho convertí en el primer convent de dominics, en aquest cas dominiques. Malgrat tot l'esforç de Domènec hi havia massa feina per a uns pocs homes, els seus resultats, tot i que bons, quedaven massa diluïts dins la gran extensió càtara. Domènec infatigable continuà la seva predicació.

Retornà, llavors, Pere de Castellnou, per fer política amb els nobles, forçant un jurament de pau que ben bé sabia que no podria obtenir. El primer que s'hi negà fou el comte de Tolosa, i l'excomunicaren. Es causà una lluita d’esforços d'una banda i de l'altra: uns perquè jurés, els altres perquè li aixequessin l'excomunió. Es trobaren en terres provençals, a Sant Gèli, Ramon de Tolosa i Pere de Castellnou, tampoc s'entengueren. El 15 de gener de 1208, quan el legat es preparava a travessar el riu, caigué ferit de mort per una llança, brandada per un home tolosà. Aquest incident serví com a pretext a Innocenci iii per declarar la Croada contra els albigesos.