ESPIRITUALITAT DEL SEGLE XIII

Sant Domènec de Guzmán (1172-1221) i sant Francesc d’Assís (1182-1226), buscaren solucions paral·leles en la creació de les dos grans Ordes Mendicants.

- Sant Francesc d’Assís

Sant Francesc d’Assís (ANNEX 8) es llançà a la transformació del seu present. Una síntesi de la seva predicació seria: «Temeu i honreu, alabeu i beneïu, agraïu i honreu a Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Feu penitència perquè heu de saber que aviat morireu. Doneu i seus donarà; perdoneu i sereu perdonats; confesseu tots els vostres pecats… guardeu-vos de tot mal i persevereu en el bé fins al final.»

La pobresa de sant Francesc d’Assís i dels franciscans o frares Menors, que confiaven la seva subsistència a la caritat dels fidels, fou una lliçó per a clergues i laics, que acumulaven riqueses i no paraven de fer-ne ostentació. La Nova Orde, aprovada al 1209 per Innocenci III, i seguida de l’Orde Segona (Clarises o monges franciscanes), per a dones, màxima representant de la qual fou santa Clara. Encara es creà una Orde Tercera, l’any 1221, que propugnava l’evangeli per a tothom i permetia als seglars d’ambdós sexes (terciaris i terciàries franciscans) portar una vida conforme amb l’esperit franciscà.

Els franciscans optaren dur per vestimenta una casaca de llana de color castany amb una corda a la cintura, com a símbol extern de la seva pobresa.

Els franciscans, superada la seva primera crisis interna per la pugna entre les tendències dels conventuals i dels espirituals, que veien en la possessió d’alguns béns el germen destructor de la pobresa absoluta i per tant de l’esperit franciscà, ingressaren en les universitats i crearen la seva pròpia escola filosòfica.

- Sant Domènec de Guzmán

Coetània de les dos Ordes conventuals franciscanes, masculina i femenina, mendicant com elles, i basada també en la pobresa i l’estudi de la fe, fou l’Orde dels frares Predicadors o Dominics. El seu fundador, el canònic regular espanyol sant Domènec de Guzmán, inicià la seva feina, com ja hem explicat abans, entre els càtars. Aviat el seguiren altres canònics, amb el suport del bisbe de Tolosa, procedint a evangelitzar als albigesos. El papa Honori III aprovà (1216) la nova Orde, que aconseguia, al poc temps, iniciar una fecunda activitat cultural en les Universitats i contribuir a extirpar els moviments herètics urbans mitjançant la Inquisició (1231) i la predicació, en la qual es conjugaven el saber i l’exemple d’una vida personal austera.

Els dominics adoptaren un hàbit blanc i capa negra amb caputxa, que era el dels canònics regulars.

Els dominics que consideraven la predicació als fidels com objectiu essencial, sense que aquesta impliqués la cura de les ànimes, donaren gran impuls a l’estudi de les ciències sagrades, donant origen a una escola dominicana.

- Les ordes mendicants: franciscans i dominics

Els frares de les ordes mendicants, franciscans i dominics, es convertiren ben aviat en educadors i guies de la societat urbana baixmedieval. Aixecaven grans convents i austers temples d’estil gòtic, patrocinats i costejats per les almoines de reis, nobles, burgesos i gent humil.

Es reservà, al principi, als dominics la predicació del dogma i s’autoritzà als franciscans per a predicar la moral, exhortant al poble a la penitència. Uns i altres aconseguiren l’afecte i l’admiració de les gents. Els franciscans recorrien als exemples o relats edificants, per a commoure al seu auditori.

Franciscans i dominics, en el desenvolupament de la seva missió evangelitzadora com predicadors ambulants, no sempre trobaren facilitats per part del clergat secular, gelós dels seus èxits.

LES HERETGIES MEDIEVALS

Les heretgies que s’expandiren per l’Occident en el segle XII naixeren com a resposta d’un desig de viure la pietat, que bona part del clero no podia satisfer. Començaren manifestant-se com una crítica contra la jerarquia religiosa i llavors oposaren la seva pròpia interpretació doctrinal a l’ensenyament teològic de l’Església, convertint-se en heretgies dogmàtiques.

L’abundància de diner contribuïa a la degradació de la vida moral de l’Església. Davant de les vides luxoses, laics i monjos aspiraven a viure la pobresa evangèlica i volien reformar els costums excessivament mundans del clero.

Aquest desig feu que mitjançant la venda de béns propis, la fundació d’institucions per a pobres o malalts i la lectura i estudi de les sagrades escriptures en llengua vulgar, naixessin agrupacions de laics suspectes a l’Església. No trigaren en arribar les primeres condemnes. Els caps d’aquests moviments populars es sublevaren contra les condemnes i es convertiren així en heretges. On major intensitat tingué el moviment fou en el Sud de França i en el Nord d’Itàlia.

- Arnaldo da Brèscia

Arnaldo da Brèscia fou un llombard nascut a finals del segle XI i mort a Roma, l'any 1155. Arnaldo es pot considerar que fou una mescla de reformista eclesial i agitador popular. Tingué una formació intel·lectual bona a Paris, lliçons que li permeteren una visió humanista de la societat alhora que un respecte per l’individu.

Un cop va haver tornat a Llombardia, fou ordenat sacerdot, agafà fama per la seva austeritat i ben aviat fou nomenat superior d'una comunitat de canonges regulars. S'enfrontà al bisbe de Brèscia, fent costat al comú municipal. Aquests exigien del bisbe que es despullés de tots els seus béns a favor dels laics i que deixés el poder civil - el bisbe era el senyor de la ciutat - a mans del comú.

Igual que ell mogué el poble, el bisbe va moure les jerarquies fent retornar a Paris a Arnaldo. Allí es dedicà a explicar: «ens cal una Església pobra, apostòlica i errabunda». L'Església va opinar que anava massa lluny, se'l va prendre seriosament i se’l va condemnar, primer al Concili Laterà II, de 1138, condemna ratificada en el concili de Sens, de 1140. De França passà a Suïssa i a Bohèmia, per recalar a Roma. Fou aquí on barrejà la seva obsessió per l'austeritat eclesial amb la política: parlava de la necessitat de la pobresa de l'Església als romans, els quals volien deslliurar-se del poder eclesiàstic que dominava la ciutat. Ben aviat formà un grup que combaté en dos fronts: un afirmant la vida austera i senzilla, l'altre fent oposició absoluta al Papat i al clergat. Els romans el feren cap del comú de Roma i llavors la política va ensorrar els seus principis. Enfrontat al papa Adrià IV, va buscar un aliat en Frederic Barbaroja, l'emperador germànic. Ben aviat els del poder pactaren la pau. Arnaldo fou reclamat per herètic per Adrià IV, i l'emperador, perquè li interessava ser-ne amic, li va lliurar. El cremaren viu i les seves cendres foren escampades pel Tíber.

Arnaldo da Brèscia va deixar seguidors, creadors dels Pobres de Llombardia, dels Humiliats, molts dels quals, després, en ple segle Xiii i en el moment de l'aparició dels ordes mendicants, entraren en l’ortodòxia de l'Església, reconeguts com a orde religiós.

- El valdesisme

D’aquests moviments herètics, el que tingué una major ressonància fou el dels valdesos o pobres de Lió.

El valdesisme té els seus orígens en la figura d'un ric comerciant de Lió, anomenat per la tradició valdesa Pere Valdès. Aquest l’any 1170 prengué una dràstica decisió: va repartir la seva fortuna als pobres de la ciutat, davant del mateix arquebisbe de Lió, després d’assegurar uns diners per la seva dona i les seves dues filles, i va començar a predicar. Abans d’això havia fet una altra cosa sorprenent: s’havia fet traduir, per un amic seu el Nou Testament i alguns llibres de l’Antic al provençal.

Diuen que el motiu d'aquest desarrelament fou la lectura i la reflexió sobre el passatge de l'evangeli de sant Mateu: «Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i  tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me».

L’arquebisbe de Lió, Joan de Bellesmains, que havia beneit el repartiment de la fortuna, aviat començà a preocupar-se. Pere havia fet seguidors, i l'arquebisbe estava neguitós davant del creixement d'aquest moviment popular. En efecte, era quasi un escàndol veure aquests simples laics, poc instruïts, sense cap mandat d'autoritat eclesiàstica, comentar les escriptures, al seu aire. Els Pobres de Lió, cada vegada amb més adeptes, van rebre la primera advertència eclesial: «si voleu fer vot de pobresa, endavant; però us prohibim de predicar». La resposta dels valdesos també va ser categòrica: «És millor obeir Déu que els homes. Seguirem predicant i si s'insisteix en la prohibició apel·larem al Sant Pare, a Roma». Ho feren així, amb un resultat millor del que calia esperar: Alexandre III els va acollir paternalment, però els va recomanar que seguissin les indicacions del seu arquebisbe. El papa havia rebut una carta d'un sacerdot, Walter Map, que l’il·lustrava de la manera de ser dels valdesos: «no tenen cap lloc estable per estar, caminen de dos en dos, els peus nus, vestits d'una túnica de llana. No posseint res, ho posen tot en comú, com els apòstols. Nus serveixen un Crist nu».

La situació davant la pressió eclesial va fer que Pere Valdès acceptés al març de 1180 una professió de fe que li imposaren l'arquebisbe i el legat del papa, Enric de Claravall. La va acceptar, però no va renunciar a la predicació.

Aleshores varen començar les hores baixes. Dos anys després, el 1182, els Pobres de Lió foren excomunicats, i en el concili de Verona de 1184 foren declarats herètics. Des d'aquest moment la radicalització de les prèdiques valdeses fou evident: començaren a condemnar l'autoritat doctrinal de l'Església, a impugnar la jerarquia, la tradició, els sagraments, el culte dels sants, de les imatges i de les relíquies. En canvi, continuaven amb el seu estil de vida, rigorosament regit per l'evangeli, i això els féu guanyar cada vegada més adeptes. Van crear la seva pròpia jerarquia i Valdès va ordenar pel seu compte bisbes, sacerdots i diaques. S'estengueren per arreu: la vall del Rin, al llarg del Danubi, Flandes, el nord de França, i, naturalment, al Llenguadoc. Hi ha notícies de la seva existència a Catalunya, pel manament d'expulsió de Pere I, el Catòlic.

L’organització dels valdesos era molt semblant a la dels càtars, fins i tot en els noms. Es trobaven més valdesos entre la gent senzilla que entre les classes dominants, i per això se’ls mirava amb més benevolència que als càtars. A la mort de Pere Valdès, el moviment es va anar diluint dins el catarisme, molt més gran, fort i organitzat.

ELS PROBLEMES DE LA RELIGIÓ CATÒLICA AL SEGLE IV

El segle IV simbolitzà una nova era per a l'Església, passà de ser perseguida a ser la perseguidora. Esdevingué la religió de l’Estat impregnant així la legislació romana d'idees cristianes, mentre s'organitzava creant una jerarquia similar a l’estatal.

El clergat rural, les parròquies, les esglésies, els oratoris, tot fou creat en aquest segle. Sorgiren també les esglésies «privades» dels grans senyors rurals, punts d’origen d'un dels problemes de l'Església del segle XI. A l'acabament del segle VI l’Església ja havia «convertit» al cristianisme a francs, visigots, llombards,… els bàrbars, consolidant el món eclesial.

Les activitats polítiques causaren la desorganització clerical i la negligència del missatge cristià. És en aquest moment que aparegueren unes noves heretgies. No les heretgies dels primers segles del cristianisme, quan tot quedava reduït a una controvèrsia entre estudiosos i que podia acabar, com a problema màxim, en la separació d'uns dissidents del si de l'Església, i sempre en l'ordre de les idees. Ara era diferent: els heretges no combatien un punt teològic, sinó que atacaven la mateixa raó de ser de l'Església, acusant-la de no saber transmetre el missatge cristià. El poble començà a escoltar noves veus, que li parlaven amb humilitat, amb simplicitat, amb austeritat, com els primers cristians.

Aquesta situació es donà arreu d’occident, però hi hagueren àrees més conflictives com el Llenguadoc.

La reforma de Gregori VII, ens indica els problemes més evidents de la situació de l'Església. Destacaven: el nicolaisme i la simonia.

- El nicolaisme afectava la major part del món clerical. Aquest mot designa el fet que els clergues visquessin com a laics, portessin armes com qualsevol soldat o senyor i no respectessin la regla del celibat.

- La simonia és el comerç de les coses sagrades, l'esperit de lucre, el tràfic dels sagraments, càrrecs eclesiàstics i funcions religioses.

En ambdues desviacions, els protagonistes eren els laics, els que explotaven santuaris, nomenaven les jerarquies, fins i tot els bisbes.

La reforma gregoriana creà les disposicions canòniques per acabar amb aquestes formes. En alguns llocs tingué bona acollida i els anys feren notar el canvi de costums en clergues i nobles, però no pas en el Llenguadoc.

Al Llenguadoc gairebé totes les esglésies i parròquies rurals eren sotmeses al poder de seglars. Les parròquies solien ser propietat de famílies nobles que les heretaven junt amb el poble i que es consideraven amb dret d’explotació, quedant-se amb la contribució per al sosteniment del culte.

Tampoc els bisbes se salvaven de la crítica dels seus contemporanis. El mateix concili d'Avinyó, celebrat l'any 1209, arribà a la conclusió que eren els bisbes els responsables de la difusió de les heretgies. Es feu, fins i tot, una llista de coses prohibides, com: la riquesa de l'arnés de les muntures, el contractar músics per a distreure'ls mentre mengen, assistir a maitines des del llit, xerrar de frivolitats durant els oficis, autoritzar matrimonis il·legals, tolerar el concubinat dels seus sacerdots,… que ens mostra indirectament fins a on arribaven les seves excentricitats.

Un dels motius dels problemes religiosos del Llenguadoc era la mala organització de les poques fundacions religioses que s’hi havien implantat. L’orde cistercenc, que podia aportar una espiritualitat nova, s’instal·là en terres de la vall de la Garona i de l'Arieja, on hi havia poca població. Hi havia un altre problema amb els cistercencs: les abadies que havien fundat en terres del Llenguadoc, les de Granselva, Fontfreda (ANNEX 5), Bulbona,… havien estat aixecades i dirigides per monjos de Borgonya, de Lorena, de Xampanya, gent aliena al tarannà occità. Amb el temps, gent del país s’incorporà a les grans comunitats, però l'esperit continuava essent del Nord. Els monjos cistercencs empraven el llatí únicament, allunyant-se encara més del poble, i allunyant inclòs als cistercencs d'origen occità.

Hi havia altres nuclis, igualment eclesials, que s'adonaven del problema i de les derivacions que comportava; ens referim als heretges, sobretot als càtars. Hi havia que protestaven per la situació religiosa al Midi, i foren escoltats a Roma. Les primeres reaccions vaticanes són importants de veure, sobretot la del tercer concili Laterà.

Aquest concili va tenir lloc a Roma, al mes de març de 1179. Fou un concili ecumènic, on hi hagueren vint-i-set capítols. La part més important de la discussió se l'endugué el catarisme. Els mitjans que empraren contra el catarisme volgueren ser contundents: després de l'acció religiosa (l'excomunió) hi hagué la clara acció ofensiva paramilitar (la benedicció als qui persegueixin els heretges, amb la força de les armes).

Innocenci III l’any 1215 convocà un quart concili Laterà. Convocà bisbes d'occident i «d'orient», superiors dels grans monestirs i reis cristians. Els grecs, però, no hi anaren. Hi anaren gairebé 500 bisbes, 800 abats i els reis de tots els països importants. En tres sessions, 11, 20 i 30 de novembre, s'acordaren 70 capítols. El primer tema que es tractà fou el dels càtars - es feu en temps de la croada albigesa -. Es donà, en capítol, tot el que hi feia referència amb una satisfacció evident sobre la marxa de la Croada, però també planà una impressió: es guanyaven batalles però l’heretgia no s’acabava. És més, romania estable, es parlà llavors sobre sistemes paral·lels que podien ajudar a l’extermini: procediments inquisitorials.

- Innocenci III

Farem ara esment a la persona d’Innocenci III (ANNEX 6), l’home que lluità per la renovació de l’Església, incloent el desmembrament de l’heretgia càtara.

Celestí III morí l’any 1198 i recomanà al Sacre Col·legi que elegissin un vell cardenal. Però el conclave es va decantar per un home encara jove, el cardenal Lotario de Segni, de trenta-set anys. Giovanni Lotario de Segni, comte de Segni, nascut el 1160 a Anagni, Frosinone, al sud-est de Roma, fou papa amb el nom d'Innocenci III. Als trenta anys, el seu oncle, el papa Climent III, el va nomenar cardenal. Era un home de caràcter, intel·ligent, gens amic de les riqueses, d'una gran capacitat de treball. Es creu que els cardenals varen escollir un gran jurista, un home d’acció i d’iniciativa. Era, un home pessimista però lluitador.

Pel seu origen noble creia en les virtuts de les armes quan són guiades per Déu i creia, també, en l’eficàcia de les croades per la reconquesta dels llocs sagrats. Innocenci III deia sovint que: «La Santa Seu està situada entre Déu i l'home; per sota de Déu, però per sobre de l’home».

Volem saber, però, quina fou la seva actitud vers l'heretgia càtara. Innocenci III s’adonà que no comptaria amb el suport del poder civil, malgrat els esforços diplomàtics directes. Llavors aparegueren els legats papals. Aquests, gent de confiança i amb plens poders, començaren per exhortar els bisbes i acabaren per enfrontar-se als nobles occitans. Els primers legats feren poca feina, llavors Innocenci III pensà en els cistercencs.

Començà amb dos germans de l’abadia de Fontfreda, Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, i s'hi afegí Arnau Almaric, l'abat de Citeaux, qui acabà sent el cap de legació per combatre l’heretgia. En un principi optaren per la predicació, conscients que l'arma més efectiva dels càtars era anar de casa en casa predicant el seu evangeli.

Passà el temps i tot seguia igual. Tingueren una reunió el 1204 a Besiers amb Pere I de Catalunya-Aragó, però no en tragueren cap resolució positiva. L'any 1206 es trobaren a Montpeller per discutir què s'havia de fer. Els cistercencs de la Fontfreda aconsellaren plegar, quan aparegué el segon personatge catòlic decisiu dins l'ordre de la repressió de l'heretgia càtara: Domènec de Guzmán (ANNEX 7)..

- Domènec de Guzmán

Domènec de Guzmán arribava a Montpeller amb el seu bisbe Dídac d'Osma, ja de tornada després d'un viatge per Europa de dos anys. Allí el bisbe i el sots-prior d'Osma es trobaren amb els legats apunt de retirar-se del seu intent. Aquesta trobada provocà un gir en l'acció contra l'arrelament de l'heretgia, ja que es procedirà a la predicació. Això complagué a Innocenci III, ja que aquest si aquest darrer intent fos fallit i malgrat l'esforç de Domènec, podria convocar la croada, el seu afany.

L'abat del Cister, davant les protestes dels monjos, acceptà que algú autoritzat els precedís i guiés en aquest camí. Així doncs, Dídac i Domènec, els prelats castellans, iniciaren una nova predicació. Dotze monjos de Citeaux s'hi ajuntaren, anant pels camins, el cap descobert, els peus nus, el bastó a la mà, avançant lentament pels camins occitans. Aviat Domènec i uns quants cistercencs van haver d’afrontar sols la predicació, ja que Dídac havia de tornar a Osma i els legats tenien la seva pròpia feina. No obtingueren grans resultats malgrat la seva gran predicació, ja que el Llenguadoc era per a Domènec un territori hostil, desconegut, una civilització diferent de la que coneixia a Castella. Un altre aspecte interessant de la manera com pretén Domènec eradicar el catarisme és que no defugia el contacte i que organitzava trobades i conferències amb perfectes càtars, per tal de convèncer pels raonaments. Així l'any 1207 es reuní amb la flor i nata del catarisme a Montreal: hi assistí Gilabert de Castres llavors bisbe càtar de Tolosa, Pons Jordà, diaca, Ot, predicador de la Muntanya Negra, Benet de Termes, evangelitzador del Rasès. Dos nobles i dos burgesos de Montreal formaren el jurat. S'hi estigueren quinze dies i els resultats foren nuls. No es convenceren i els jutges es negaren a emetre sentència. A Servian, més tard i en un altre col·loqui, Domènec aconseguí que cent cinquanta càtars abjuressin.

Domènec s’instal·là al bell mig de l'heretgia, a Fanjeaux, al Lauraguès, en un humil santuari de Pruïlla, originàriament una casa de dones càtares, però Domènec ho convertí en el primer convent de dominics, en aquest cas dominiques. Malgrat tot l'esforç de Domènec hi havia massa feina per a uns pocs homes, els seus resultats, tot i que bons, quedaven massa diluïts dins la gran extensió càtara. Domènec infatigable continuà la seva predicació.

Retornà, llavors, Pere de Castellnou, per fer política amb els nobles, forçant un jurament de pau que ben bé sabia que no podria obtenir. El primer que s'hi negà fou el comte de Tolosa, i l'excomunicaren. Es causà una lluita d’esforços d'una banda i de l'altra: uns perquè jurés, els altres perquè li aixequessin l'excomunió. Es trobaren en terres provençals, a Sant Gèli, Ramon de Tolosa i Pere de Castellnou, tampoc s'entengueren. El 15 de gener de 1208, quan el legat es preparava a travessar el riu, caigué ferit de mort per una llança, brandada per un home tolosà. Aquest incident serví com a pretext a Innocenci iii per declarar la Croada contra els albigesos.

LA REFORMA MONÀSTICA: CLUNY I EL CISTER

Ja als inicis del segle IX, per les terres del Llenguadoc, s’havia iniciat la renovació del monacat benedictí. Un monjo visigot, Witiza, més conegut per Benet d’Aniano, inicià llavors la restauració del monacat pels Pirineus.

- El monestir de Cluny

Tingué més rellevància una altra reforma, iniciada casi un segle després pel duc d’Aquitània, Guillem el Piadós, qui, al fundar el monestir de Cluny en el 910 va voler assegurar la seva independència.

Es realitzà, doncs, la renovació del monacat benedictí pels monjos negres, anomenats així pels seus hàbits negres, pertanyent fins aleshores al domini patrimonial del comte i que aquest cedia a perpetuïtat als monjos. D’acord amb la carta fundacional d’aquell monestir quedava independitzat de l’autoritat del bisbe i posat sota la directa protecció del papa, a qui se li abonaria un cens quinquennal de deu sous. Cap autoritat temporal podria intervenir en els seus dominis. Els monjos escollirien lliurement al seu abat i aquest tindria poders sobirans.

Molts monestirs, benedictins o no, advertiren els avantatges que la nova situació comportava, i volgueren reformar-se seguint el seu exemple, i prenent com abat el del Cluny. Molt aviat l’abat del Cluny es convertí en l’anomenat «papa negre», constituint una força important dins l’Església.

Es construí una gran abadia i començaren ha arribar les grans donacions. L’esperit renovador de Cluny acabà sucumbint davant les riqueses atresorades en poques generacions. D’allí hi sortiren savis i músics que oblidaren l’ideal de la pobresa evangèlica. L’esperit de la reforma i el desig de cercar la pobresa evangèlica i practicar-la, però, encara perduraven.

- El monestir de Citeaux

Sant Robert, abat del monestir benedictí de Molesmes, intentant restablir la regla de sant Benet, fundà cap al 1097-1098, a Citeaux, els monjos cistercencs. Aquests adoptaren, amb el seu successor l’abat Alberic (1099-1109), l’hàbit blanc, distingint-se així dels clunicencs en la seva recerca d’una major puresa.

Al principi la nova orde seguí el règim abacial-monàrquic tradicional de Cluny sense possibilitat d’obtenir tributs materials i senyalant-se la reunió, a Citeaux, tots els anys, per a examinar conductes i decretar càstigs. Però aviat esdevingueren els encarregats de legislar i jutjar, convertint-se en un tribunal d’apel·lació, i junt amb la casa mare de Citeaux sorgiren les «quatre filles grans», les abadies de La Ferté, Pontigny, Clairvaux i Morimond, que formaren una gran obra expansiva creant filials per tot l’Occident.

L’Orde del Cister aconseguí una gran empenta gràcies a Sant Bernat (1090-1153), abat de la fundació cistercenca de Claravall, i al grup de postulants que ell aportà. Amb Sant Bernat, el Cister influencià molt en l’espiritualitat del segle XII, estenent el fervor i el culte popular a la Mare de Déu.

Mitjançant abstinències severes, recolliment constant, gran austeritat, dur règim de vida, treball corporal, pregàries en comú, es guanyaren l’estima del poble. Des del 1119 la Carta Caritatis fou la seva constitució.

A més de monjos, novicis i familiars (persones que vivien en els monestirs sense fer els vots), s’establí una categoria de conversos, encarregant-los-hi la direcció dels treballs exteriors i de les granges monàstiques, cultivades per camperols contractats. Aquestes granges permeteren al Cister comercialitzar productes agrícoles i ramaders.

Al finalitzar el segle XII sumaven 525 els monestirs cistercencs. A Aragó s’havien fundat les abadies de Veruela (1146) i La Oliva (1148), entre altres. A Catalunya, Poblet (1151) i Santes Creus (1159).