Fa 27 anys que em vaig fer germà marista, i mai m’he penedit o m’ha passat pel cap que pogués fer una altra cosa que estar amb nens i joves, i ajudar als qui més ho necessiten. Donant classe, fent catequesi, gaudint de l’esport i la muntanya, a prop dels més desatesos, amb festes i pregàries… En fi, que aquesta “primera part” l’he disfrutada intensament com a germà marista. I ara sento que tot just he començat la segona part de la meva vida, a l’altra banda del món. A Catalunya ja era missioner. Qui que m’estigui llegint, si és cristià i s’ho pren seriosament, tingui 18 o 81 anys, també ha de col·laborar en la Missió, allà on estigui. Era el meu lloc de missió, amb la comunitat i la família marista de Lleida, de Mataró, de Badalona… I allà sempre, a classe i a la catequesi, a les convivències i als recessos, al cole i al carrer, he intentat transmetre als nens i joves aquesta important missió que tots, com a humans, tenim: la terra pot ser i l’hem de convertir en un lloc meravellós, la gent és bona i la vida és bella, la justícia i la pau per a tothom és mil vegades més important que els diners o el nostre benestar occidental… I parlava –fins a fer-me “cansino”- del Tercer Món, dels països i la gent que pateix, de la nostra responsabilitat respecte a tot el què passa a la Terra... Doncs ja estava bé de parlar i fer “alguna coseta”. Ara em tocava fer una passa més gran, concretament de 10.000 km si parlem d’espai físic -molt més en el psicològic,. cultural, familiar…- i he arribat amb la meva motxilla a Tailàndia. No sé per quant temps, però tant de bo sigui capaç d’estar-m’hi molt i molt. Això del clima tropical, el menjar “spicy”, les comoditats mínimes, la llengua indesxifrable de moment, el shock cultural i tot allò ha tingut una mínima importància en aquests primers mesos, i espero que continuï així d’ara endavant. El que de veritat m’importa és la gent, els nens, especialment els pobres. Ni tan sols poso en primer lloc el parlar de Jesucrist o treballar per estendre l’Església. En primer lloc està treballar pel Regne de Déu, que és justícia, pau, fraternitat universal, joia, Natura, festa… Després ja venen les altres coses. Els maristes de Ad Gentes, germans i laics, estem anant allà on ningú hi vol anar en aquests països. Pot sonar pedant, però és ben bé així: els germans s’han presentat als bisbes de cada país i s’han ofert per anar allà on no hi vol anar ningú, pel que sigui. Això vol dir que molts estan lluny dels carrers asfaltats, l’aire condicionat o la connexió d’Internet, i fins i tot pot ser que et passi un elefant pel costat de casa… però s’hi està més a prop del Cel!
G. Andrés Barrera -
No hay comentarios:
Publicar un comentario