1. Quan les nostres mans s’acostin al pobre, al que pateix i espera, quan el toquin, que ho facin amb respecte, perquè no toquen una cosa, sinó un lloc sagrat, un sagrament dolgut, dotat d’eminent dignitat.
2. Les mans han de manifestar humilitat i agraïment, perquè no se senten dignes de prestar aquest servei. I han de demanar perdó per no haver-ho fet abans i perquè no saben fer-ho bé. Naturalment, mai demanaran res a canvi, cap avantatge material ni afectiu, ni tan sols espiritual. Seria una profanació de l’amor, l’única recompensa del qual és poder estimar.
3. Si vols guarir el pobre, deixa’t també guarir per ell, i així la caritat és compartida, amb viatge d’anada i tornada. “Els pobres són metges de les nostres nafres, i les mans que ens estenen són remeis que ens donen” (Fra Luis de Granada).
4. Que les teves mans tinguin oïda i ulls perquè puguin veure-hi i sentir-hi; que puguin veure i sentir tot el que pateixen, el que esperen, i el que vertaderament necessiten les persones a les quals serveixen. No facis un servei que no servirà per a res. Potser el millor servei serà el de la presència i el de ser proper. I millor que donar coses, donar capacitats i oportunitats.
5. Estén les teves mans al que cau i aixeca del terra el marginat, que no s’acontenti amb el que deixes a taula, sinó que pugui seure amb dignitat en la taula de la creació; però rentant-li abans els peus i les mans: sempre així, de baix a dalt, la mà forta i amiga.
6. Dóna la mà al pobre per acompanyar-lo en el seu camí alliberador, fins que deixi de ser pobre i depenent, fins que sigui una persona participativa i creativa. És un camí llarg, i que passa sempre per la creu. Perquè “sense el nostre patiment, la nostra tasca no diferiria de l’assistència social” (M TERESA de Calcuta).
7. No endarrereixin les teves mans l’ajuda, perquè fa molt que t’esperen, perquè “l’hora de l’acció ha sonat ja” (PAU VI). De pressa, “com qui corre a apagar un incendi” (St. VICENÇ DE PAÜL). “Les obres de caritat són les úniques que no admeten demora. Que res no s’interposi entre el teu propòsit i la seva realització” (St. GREGORI NACIANCÈ)
8. Que les teves mans es converteixin en pregària i profecia. Pregària, perquè el patiment és excessiu, ens supera. El voluntari cristià “escolta els gemecs sense paraules dels qui han estat silenciats, i suma el seu clamor al lament apagat dels qui pateixen” (Reflexions identitat Càritas). Però hi ha també profecia. Hem de “denunciar de manera profètica tota forma de pobresa i opressió” (Sínode extraordinari de Bisbes). Cada denúncia ens ha de comprometre i ens ha de doldre.
9. Ofereix les teves mans adolorides i accepta que puguin ser traspassades, com las de nostre Senyor Jesucrist. La millor resposta al dolor és compartir-lo, com féu nostre Senyor Jesucrist (2Cor 8, 9). Que fàcilment es fa pobre el qui estima!
10. Les teves mans sempre unides, que no treballin pel seu compte. És el valor de la col·laboració i la coordinació, és el sagrament de la comunitat i la comunió. Treballant junts, amb les mans ben unides, els seus dits ben coordinats, és així com podem obrir-nos als somnis i l’esperança, que “hem estat salvats, però només en esperança” (Rm 8, 24). El que és nostre és sempre sembra, però amb llavors de Pasqua.
RAFAEL PRIETO
No hay comentarios:
Publicar un comentario