El sembrador de dàtils

Tots els dies hem de sembrar alguna cosa, sense que ens importi si en veiem els fruits.
En un oasi amagat entre els més llunyans paisatges del desert, hi havia el vell Eliahu agenollat al costat d’algunes palmeres datileres.
El seu veí Hakim, el ric mercader, s’aturà a l’oasi per donar de beure els camells i veié Eliahu amarat de suor, mentre semblava cavar a la sorra.
- Com va tot, vell? La pau sigui amb tu.
- I amb tu -contestà Eliahu sense deixar la seva feina.
- Què fas aquí, amb aquesta temperatura i aquesta pala a les mans?
- Sembro -contestà el vell.
- Què hi sembres aquí, Eliahu?
- Dàtils -respongué Eliahu mentre assenyalava el palmar al seu voltant.
- Dàtils! -repetí el nouvingut, i tancà els ulls com qui sent la major estupidesa-. La calor t’ha fet malbé el cervell, estimat amic. Vine, deixa aquesta feina i entrem a la tenda a beure una copa de licor.
- No, he d’acabar de sembrar. Després, si vols, beurem...
- Digues-me, amic: quants anys tens?
- No ho sé... seixanta, setanta, vuitanta, no ho sé... ho he oblidat..., però què més dóna?
- Amic, els datilers triguen més de cinquanta anys a créixer i quan són palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Jo no estic desitjant-te cap mal i ho saps, tant de bo visquis fins als cent un anys, però saps que difícilment podràs arribar a collar res del que avui sembres. Deixa això que fas i vine amb mi.
- Hakim, vaig menjar els dàtils que un altre va sembrar, algú que tampoc somnià de tastar-los. Jo sembro avui perquè uns altres puguin menjar demà els dàtils que avui planto... i encara que només fos en honor d’aquell desconegut, val la pena que acabi la meva feina.
- M’has donat una gran lliçó, Eliahu, deixa’m que et pagui amb una bossa de monedes aquesta lliçó que avui m’has donat -i dient aquestes paraules, Hakim posà a la mà al vell una bossa de cuir.
- T’agraeixo les teves monedes, amic. De vegades passa això: tu em pronosticaves que no arribaria a collir el que sembrés. Semblava cert i, tanmateix, mira, encara no ha acabat de sembrar i ja he recollit una bossa de monedes i la gratitud d’un amic.
- La teva saviesa m’asombra, vell. Aquesta és la segona gran lliçó que em dónes avui i potser és més important que la primera. Deixa’m, doncs, que pagui també aquesta lliçó amb una altra bossa de monedes.
- I, de vegades, passa això -seguí l’ancià i estengué la mà mirant les dues bosses de monedes-: vaig sembrar per no recol·lectar i abans d’acabar ja vaig collir no només una, sinó dues vegades.
- Ja n’hi ha prou, vell, no continuïs parlant. Si segueixes ensenyant-me coses tinc por que tota la meva fortuna sigui insuficient per pagar-te...

Jorge Bucay