La patent o la vida. El conflicte entre les regles de propietat intel·lectual i la salut pública

John, un pescador ugandès que viu a prop de Kampala, se sent molt millor des que té accés a la teràpia antiretrovírica contra la sida. Pot treballar i alimentar la seva família. A l’esposa de John també li han comunicat fa poc que pateix la sida. «No tinc diners per pagar els medicaments de tots dos», diu John. Si paga els de la seva dona, els seus fills no podran anar a l’escola i «no tindran un futur». Si deixa el seu propi tractament per permetre que la seva dona accedeixi als antiretrovírics, sap que morirà. «Què passarà amb la meva família?», es pregunta. Com molts altres, John diu que perquè un tractament sigui accessible ha de tenir un cost d’un 10% dels seus ingressos. Això permetria que tant ell com la seva dona es tractessin. John creu que el Govern ha d’ajudar aquells que necessiten pagar menys pels medicaments.

El cas de la família de John és el cas de milions de famílies als països en vies de desenvolupament. Les pràctiques comercials dels gegants de la indústria farmacèutica, emparats per la regulació de l’OMC⁴ sobre propietat intel·lectual (ADPIC⁵), estan impedint l’accés d’aquestes persones a tractaments eficaços contra les seves malalties. Aquest va ser el missatge que va entendre l’opinió pública la primavera de 2001, quan les companyies farmacèutiques van demandar al govern sud-africà que abaratís el cost dels medicaments a través de la introducció de productes genèrics al mercat. La indignació ciutadana va obligar les empreses a retirar la seva demanda, però la pressió internacional per canviar les regles de l’OMC es va fer imparable.

Potser el resultat més positiu de la cimera de l’OMC a Doha —que va tenir lloc el novembre de 2001, pocs mesos després del cas de Sud-àfrica— va ser la Declaració⁶ sobre ADPIC i salut pública, una afirmació molt clara per part de 142 governs que els drets dels pacients havien de tenir prioritat sobre els drets corporatius derivats de les patents. Els governs dels països en vies de desenvolupament van celebrar aquesta declaració com una victòria històrica. Semblava que els EUA i altres països industrialitzats, que havien defensat amb resolució els interessos de les seves grans companyies farmacèutiques, s’havien vist forçats per la pressió pública a reconsiderar les seves prioritats.

Lamentablement, aquests països no van respectar els compromisos de Doha, la qual cosa ha provocat una profunda frustració entre els països en vies de desenvolupament i ha avivat les crítiques contra l’OMC perquè no servien l’interès general. I el que és més important, les promeses trencades estan reduint les possibilitats de tractament dels malalts dels països pobres i reforçant la relació entre pobresa i salut precària.

Promeses trencades

Els ministres van acordar a Doha que els països menys avançats (PMA) podrien no respectar les patents de medicaments com a mínim fins a l’any 2016, mantenint així uns preus baixos gràcies a la competència amb els medicaments genèrics. Desgraciadament, aquests països estan subjectes a fortes pressions polítiques per part dels EUA perquè no utilitzin aquesta exempció. Cambodja, per exemple, que és el primer PMA que va entrar a l’OMC des de la seva fundació, el 1995, s’ha vist forçada, com a part del seu acord d’entrada, a introduir les patents el 2007.

En segon lloc, la cimera de Doha va tornar a afirmar que qualsevol país podia anul·lar una patent en bé de l'interès públic (utilitzant un mecanisme conegut com a «llicència obligatòria» per a la compra o producció de genèrics) i demanar a un fabricant de genèrics que produís el medicament a un cost més baix. Això és important perquè, encara que un país no vulgui utilitzar la llicència obligatòria, el fet de poder fer-ho li atorga força a l’hora de negociar preus amb els gegants farmacèutics com Pfizer i Glaxo Smith-Kline. El Brasil ho ha demostrat obtenint a un cost molt reduït antiretrovírics patentats per tractar la sida.

La importància política de la Declaració de Doha per defensar aquesta opció no ha disminuït. El problema és que els EUA ha intentat soscavar de manera sistemàtica l’esperit de la Declaració. Encara que accepta el principi del dret en cas d’anul·lar patents, s’oposa a tots els països que exerceixen l’opció d’emetre llicències obligatòries. I tot això malgrat que els EUA va amenaçar d’emetre llicències obligatòries quan les vides dels nord-americans es van veure afectades fa alguns anys per la tramesa de cartes amb àntrax que van provocar la mort de quatre persones. Els EUA també intenta burlar qualsevol acord de l’OMC reduint l’abast de les llicències obligatòries mitjançant els seus acords comercials bilaterals i regionals. Per exemple, les seves propostes per a l’acord de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (GAVOT) i els termes dels seus pactes bilaterals amb Xile i Singapur van més enllà de l’OMC a l’hora de defensar les patents corporatives.

El tercer problema que planteja la implementació de la Declaració de Doha fa referència a la qüestió de com obtenir els subministraments. Un dels problemes amb l’ADPIC és que, malgrat que als països en vies de desenvolupament se’ls permet comprar una versió genèrica més barata d’una nova medecina, encara que sembli increïble, es va impedir als productors de genèrics la venda a aquests mateixos països. Això significa que els Estats que no disposen d’una indústria de genèrics efectiva —un grup que inclou la gran majoria de països en vies de desenvolupament, bàsicament a l’Àfrica— no poden accedir fàcilment als genèrics. Per solucionar aquest problema, només són necessàries unes normes senzilles que permetin exportar als proveïdors de genèrics —i als altres importar— sense haver de passar per complexos processos legals que poden ser recusats a l’OMC.

Els ministres van fixar el termini de finals de 2002 per acordar el text d’una esmena que acabaria amb aquest atzucac. La decisió es va retardar fins a l’agost de 2003, pocs dies abans de la Conferència de Cancún i tan sols es va oferir una solució a mitges per al problema.

Aquest incompliment es deu a les coaccions exercides pels grups de pressió farmacèutics i els països industrialitzats, principalment els EUA, que restringeixen l’abast del canvi proposat i l’embolcallen amb tants requisits formals que s’ha convertit en una cosa impracticable. L’acord actual, que corregeix una clàusula de només vint paraules, té vuit pàgines. Després d’enfrontar-se a més d’un any d’intransigència per part del món ric, els països en vies de desenvolupament van decidir acceptar aquest esborrany com el resultat menys dolent. Els EUA, per ordre de Pfizer i altres companyies, buscava aconseguir més. Desitjava limitar l’ús de les normes més flexibles per a les patents a un nombre restringit de malalties (les grans epidèmies) i països (els més pobres). Afortunadament, els països en vies de desenvolupament han mantingut una posició ferma davant les pressions.

Els Estats Units s’ha fet enrere en les seves exigències més inacceptables, però va aconseguir que prosperés un pacte cosmètic que tant ells com la Unió Europea vendran en una campanya concertada per convèncer el món que hi ha hagut canvis molt importants en les normes, i que la qüestió de les patents i la salut pública ja està definitivament fora de l’agenda. No obstant això, la realitat és que l’acord ADPIC, que ha ampliat els privilegis de les grans empreses farmacèutiques a tot el món en vies de desenvolupament, continuarà apujant el preu dels medicaments, una realitat que cap campanya no pot ocultar.

Què s’hi pot fer?

Els Estats membres de l’OMC haurien de revisar el text de l’esmena actual per aixecar realment les restriccions a la importació de medicaments genèrics als països pobres. A termini més llarg, l’OMC hauria d’atorgar als països en vies de desenvolupament una major llibertat per decidir si i quan introduir alts nivells de protecció mitjançant patents per als medicaments, segons les seves necessitats de salut pública. En aquest moment, tots els països estan obligats a permetre patents sobre medicaments durant un mínim de vint anys.

El procés de reformes més àmplies hauria de començar analitzant amb profunditat l’efecte de l’ADPIC sobre la salut pública, amb l’ajuda de l’Organització Mundial de la Salut. Si no s’adopten aquestes mesures, milions de persones pobres es veuran condemnades a unes malalties i a un sofriment innecessaris, i l’opinió pública es qüestionarà encara més la manera en la qual les nacions més poderoses dirigeixen les seves polítiques comercials. Les mesures següents són vitals si els països rics volen complir els seus compromisos sobre salut pública i patents:

·       L’OMC ha d’aixecar les restriccions sobre les exportacions de les versions genèriques més econòmiques dels nous medicaments als països en vies de desenvolupament, d’acord amb els compromisos de Doha.

·       Les normes sobre patents de l’OMC s’han de reformar per donar als països en vies de desenvolupament una major llibertat per decidir quan introduir alts nivells de protecció per als medicaments mitjançant patents, segons les seves necessitats de salut pública i desenvolupament.

·       Els països en vies de desenvolupament han d’assegurar que les seves lleis nacionals sobre patents aprofitaran al màxim totes les possibilitats de la Declaració de Doha.

·       Els Estats Units i les grans companyies farmacèutiques han de deixar de pressionar els països en vies de desenvolupament perquè introdueixin (o mantinguin) normes sobre patents que vagin més enllà de les obligacions actuals de l’ADPIC.

 Gonzalo Fanjul² i Ignasi Carreras³

NOTES

1 Font: http://www.archipielago-ed.com/64/fanjul-carreras.html

2 Gonzalo Fanjul és coordinador d’investigacions d’Intermón Oxfam.

3 Ignasi Carreras és president d’Intermón Oxfam.

4 Organització Mundial del Comerç.

5 Acord sobre els Drets de la Propietat Intel·lectual vinculats al Comerç.

6 La Declaració de Doha (Qatar) de 2001 modificà, gràcies a fortes mobilitzacions internacionals, l’escandalós acord de l’OMC sobre l’obligatorietat de les patents de 1994 (ADPIC). Algunes de les clàusules més abusives de l’ADPIC són: obligació per part del laboratori que vulgui produir genèrics d’un medicament patentat de comprar al propietari no solament el dret de patent d’aquell medicament, sinó també altres productes que aquest vulgui imposar-los (vendes vinculades); dret del propietari de la patent a determinar la forma sota la qual el laboratori comprador ha de produir genèric; obligació del comprador a informar el propietari de la patent de totes les millores realitzades en el producte; limitació o prohibició de les exportacions ( cf. LECOURIEUX, A.: Patentes que matan, a: Le Monde Diplomatique. Desembre 2005).