Tal com van ser els dies de Noè, Aixa serà la vinguda del Fill de l’home. Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
I tu…, estàs preparat? Pensa quines coses pots millorar en el teu dia a dia… Pensa que Jesús està cada moment amb tu, ofereix-li el millor de tu.
Pastoral Marista
lunes, 29 de abril de 2013
viernes, 26 de abril de 2013
Envians bojos, envians boges.
Oh Déu! Envia’ns bojos i boges,
dels que es comprometen a fons,
dels que s’obliden de si mateixos,
dels que estimen
amb més que paraules,
dels que entreguen
la seva vida de veritat i fins al final.
Dóna’ns bojos,
sonats,
apassionats,
homes i dones capaços
de donar el salt cap a la inseguretat,
cap a la incertesa
sorprenent de la pobresa.
Dóna’ns bojos,
que acceptin diluir-se en la massa
sense pretensions d’erigir-se un escambell,
que no utilitzin
la seva superioritat en profit seu.
Dóna’ns boges,
boges del present,
enamorades d’una forma de vida senzilla,
alliberadores eficients del proletariat,
amants de la pau,
pures de consciència,
resoltes a no trair mai,
capaces d’acceptar qualsevol tasca,
d’anar on sigui,
lliures i obedients,
espontànies i tenaces,
dolces i fortes.
Dóna’ns bojos, Senyor, dóna’ns boges.
dels que es comprometen a fons,
dels que s’obliden de si mateixos,
dels que estimen
amb més que paraules,
dels que entreguen
la seva vida de veritat i fins al final.
Dóna’ns bojos,
sonats,
apassionats,
homes i dones capaços
de donar el salt cap a la inseguretat,
cap a la incertesa
sorprenent de la pobresa.
Dóna’ns bojos,
que acceptin diluir-se en la massa
sense pretensions d’erigir-se un escambell,
que no utilitzin
la seva superioritat en profit seu.
Dóna’ns boges,
boges del present,
enamorades d’una forma de vida senzilla,
alliberadores eficients del proletariat,
amants de la pau,
pures de consciència,
resoltes a no trair mai,
capaces d’acceptar qualsevol tasca,
d’anar on sigui,
lliures i obedients,
espontànies i tenaces,
dolces i fortes.
Dóna’ns bojos, Senyor, dóna’ns boges.
miércoles, 24 de abril de 2013
Somia
Somia amb un demà,
un món nou ha d’arribar.
Tingues fe, és molt possible si hi estàs decidit.
Somia que no existeixen fronteres
ni amor sense barreres, ni miris enrere.
Viu amb l’emoció de tornar
a sentir, a viure la pau.
Senda, en el teu camí, nou destí,
i el sol lluirà.
On les ànimes s’uneixin en llum,
la bondat i l’amor renaixeran.
I el dia que trobem
aquest somni canviarà
i no hi haurà ningú que destrueixi
de la teva ànima la veritat.
Somia que no existeixen fronteres
ni amor sense barreres, ni miris enrere.
Tingues fe, és molt possible
si hi estàs decidit.
Somia amb un món diferent
on tots els dies el sol lluirà,
on les ànimes s’uneixin en llum,
la bondat i l’amor renaixeran.
Somia, somia tu.
un món nou ha d’arribar.
Tingues fe, és molt possible si hi estàs decidit.
Somia que no existeixen fronteres
ni amor sense barreres, ni miris enrere.
Viu amb l’emoció de tornar
a sentir, a viure la pau.
Senda, en el teu camí, nou destí,
i el sol lluirà.
On les ànimes s’uneixin en llum,
la bondat i l’amor renaixeran.
I el dia que trobem
aquest somni canviarà
i no hi haurà ningú que destrueixi
de la teva ànima la veritat.
Somia que no existeixen fronteres
ni amor sense barreres, ni miris enrere.
Tingues fe, és molt possible
si hi estàs decidit.
Somia amb un món diferent
on tots els dies el sol lluirà,
on les ànimes s’uneixin en llum,
la bondat i l’amor renaixeran.
Somia, somia tu.
martes, 23 de abril de 2013
La vasija agrietada
Un cargador de agua de la India, tenía dos grandes vasijas que colgaban a los extremos de un palo que él llevaba encima de los hombros. Una de las vasijas tenía una grieta, mientras que la otra era perfecta y entregaba el agua completa al final del largo camino a pie: desde el arroyo hasta la casa de su patrón.
Cuando llegaba, la vasija rota sólo contenía la mitad del agua. Por dos años completos esto fue así diariamente. Desde luego, la vasija perfecta estaba muy orgullosa de sus logros, perfecta para los fines para la cual fue creada.
Pero la pobre vasija agrietada estaba muy avergonzada de su imperfección y se sentía miserable porque sólo podía conseguir la mitad de lo que se suponía debería hacer. Al cabo de esos dos años, la vasija le habló al aguador diciéndole: «Estoy avergonzada de mí misma y me quiero disculpar contigo «.
¿Por qué?, le preguntó el aguador.
Porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga. Debido a mis grietas sólo obtienes la mitad del valor de lo que deberías.
El aguador se sintió muy apesadumbrado por la vasija y con gran compasión le dijo: «Cuando regresemos a la casa del patrón quiero que notes las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino».
Así lo hizo y, en efecto, vio muchísimas flores hermosas a todo lo largo del camino; pero de todos modos se sintió muy apenada porque al final sólo llevaba la mitad de su carga. El aguador le dijo:
«¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Siempre he sabido de tus grietas y quise obtener ventaja de ello. Sembré semillas de flores a todo lo largo del camino por donde tú vas y todos los días tú las has regado. Por dos años yo he podido recoger estas flores para decorar la mesa de mi patrón. Sin ser exactamente como eres, él no hubiera tenido esa belleza sobre su mesa...»
Cada uno de nosotros tiene sus propias grietas. Todos somos vasijas agrietadas. Pero si le permitimos a Dios utilizar nuestras grietas para decorar la mesa de su Padre... «En los maravillosos planes de Dios, nada se desperdicia».
Cuando llegaba, la vasija rota sólo contenía la mitad del agua. Por dos años completos esto fue así diariamente. Desde luego, la vasija perfecta estaba muy orgullosa de sus logros, perfecta para los fines para la cual fue creada.
Pero la pobre vasija agrietada estaba muy avergonzada de su imperfección y se sentía miserable porque sólo podía conseguir la mitad de lo que se suponía debería hacer. Al cabo de esos dos años, la vasija le habló al aguador diciéndole: «Estoy avergonzada de mí misma y me quiero disculpar contigo «.
¿Por qué?, le preguntó el aguador.
Porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga. Debido a mis grietas sólo obtienes la mitad del valor de lo que deberías.
El aguador se sintió muy apesadumbrado por la vasija y con gran compasión le dijo: «Cuando regresemos a la casa del patrón quiero que notes las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino».
Así lo hizo y, en efecto, vio muchísimas flores hermosas a todo lo largo del camino; pero de todos modos se sintió muy apenada porque al final sólo llevaba la mitad de su carga. El aguador le dijo:
«¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Siempre he sabido de tus grietas y quise obtener ventaja de ello. Sembré semillas de flores a todo lo largo del camino por donde tú vas y todos los días tú las has regado. Por dos años yo he podido recoger estas flores para decorar la mesa de mi patrón. Sin ser exactamente como eres, él no hubiera tenido esa belleza sobre su mesa...»
Cada uno de nosotros tiene sus propias grietas. Todos somos vasijas agrietadas. Pero si le permitimos a Dios utilizar nuestras grietas para decorar la mesa de su Padre... «En los maravillosos planes de Dios, nada se desperdicia».
domingo, 21 de abril de 2013
Lluc 23,35-43: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne
El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: "Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit!" També els soldats l’escarnien: se li acostaven a oferir-lli vinagre i deien: "Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!" Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: "Aquest és el rei dels jueus." Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: "¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!" Però l’altre, renyant-lo, li respongué: "¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofrieses la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els postres actes, però aquest no ha fet res de mal." I deia: "Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne." Jesús li digué: "T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís."
Un cop més, a punt de morir a la creu, Jesús es compadeix i perdona qui s’arrepenteix.
Pastoral Marista
Un cop més, a punt de morir a la creu, Jesús es compadeix i perdona qui s’arrepenteix.
Pastoral Marista
Falta Amor
Hoy ya la libró de comer, pobre niño de la
calle pero hoy no la libró de dormir, bajo la
banca de un parque, no tiene padres ni
tutores, ni nadie que lo quiera hormigas,
moscas y ratones, únicas compañeras es que
falta amor mucho amor falta amor
amor.
Un pequeño de apenas ocho años, va colgado
en el tranvía a nadie le importa, a nadie le
preocupa la caída o es que le falta edad, o le
sobra soledad (pero el caso es que el duerme)
estrechando la gran ciudad Oh nooo, es que
falta amor mucho amor falta amor falta
amor.
Como dejarles al olvido
Como dejarles sin abrigo
es imposible ignorarlos.
Y a veces, falta amor, falta amor, falta
amor.
El niño tiene un guardian flaco, fiel y
cariñoso, un perro callejero, escudero llamado
"oso" no se pueden morir, no dejan
de sufrir, pero juntos se la ingenian, se la rifan
para sobrevivir.
Oooh es que falta amor mucho amor falta
amor falta amor
Como dejarles al olvido
Como dejarles sin abrigo
es imposible ignorarlos.
Y a veces, falta amor, falta amor, falta amor.
Falta amor, falta amor, falta amor
Falta amor, falta amor, falta amor
Falta amor, falta amor, falta
y a veces falta amor, falta amor, falta amor
yeah.
Maná
calle pero hoy no la libró de dormir, bajo la
banca de un parque, no tiene padres ni
tutores, ni nadie que lo quiera hormigas,
moscas y ratones, únicas compañeras es que
falta amor mucho amor falta amor
amor.
Un pequeño de apenas ocho años, va colgado
en el tranvía a nadie le importa, a nadie le
preocupa la caída o es que le falta edad, o le
sobra soledad (pero el caso es que el duerme)
estrechando la gran ciudad Oh nooo, es que
falta amor mucho amor falta amor falta
amor.
Como dejarles al olvido
Como dejarles sin abrigo
es imposible ignorarlos.
Y a veces, falta amor, falta amor, falta
amor.
El niño tiene un guardian flaco, fiel y
cariñoso, un perro callejero, escudero llamado
"oso" no se pueden morir, no dejan
de sufrir, pero juntos se la ingenian, se la rifan
para sobrevivir.
Oooh es que falta amor mucho amor falta
amor falta amor
Como dejarles al olvido
Como dejarles sin abrigo
es imposible ignorarlos.
Y a veces, falta amor, falta amor, falta amor.
Falta amor, falta amor, falta amor
Falta amor, falta amor, falta amor
Falta amor, falta amor, falta
y a veces falta amor, falta amor, falta amor
yeah.
Maná
sábado, 20 de abril de 2013
Modernitzant San Francesc
Senyor, fes de mí
un instrument de la teva comunicació.
On altres envien bombes i destrucció,
que jo porti una paraula d’unió.
On tants procuren ser servits,
que jo porti l’alegria de servir.
On tants adoren la màquina,
que jo sàpiga venerar l’home.
On tants aixequen la mà per pegar,
que jo obri el meu cor per acollir.
On tants divinitzen la tècnica,
que jo sàpiga humanitzar la persona.
On la vida perd el seu sentit,
que jo porti el sentit de viure.
On tants demanen un peix,
que jo sàpiga ensenyar a pescar.
On tants demanen un pa,
que jo sàpiga ensenyar a sembrar.
On tants estan sempre distants,
que jo sigui algú sempre present.
On tants pateixen la solitud que fa morir,
que jo sigui l’amic que fa viure.
On tants moren en la matèria que passa,
que jo visqui l’esperit que roman.
On tants miren per a la terra,
que jo sàpiga mirar per al Cel.
Amén
un instrument de la teva comunicació.
On altres envien bombes i destrucció,
que jo porti una paraula d’unió.
On tants procuren ser servits,
que jo porti l’alegria de servir.
On tants adoren la màquina,
que jo sàpiga venerar l’home.
On tants aixequen la mà per pegar,
que jo obri el meu cor per acollir.
On tants divinitzen la tècnica,
que jo sàpiga humanitzar la persona.
On la vida perd el seu sentit,
que jo porti el sentit de viure.
On tants demanen un peix,
que jo sàpiga ensenyar a pescar.
On tants demanen un pa,
que jo sàpiga ensenyar a sembrar.
On tants estan sempre distants,
que jo sigui algú sempre present.
On tants pateixen la solitud que fa morir,
que jo sigui l’amic que fa viure.
On tants moren en la matèria que passa,
que jo visqui l’esperit que roman.
On tants miren per a la terra,
que jo sàpiga mirar per al Cel.
Amén
jueves, 18 de abril de 2013
Temas para la reflexión
Dos jóvenes, Gabriela Azurduy (13 años, Bolivia) y Audrey Chenynut (17 años, Mónaco), dirigían las siguientes palabras a los delegados presentes en la Sesión Especial de la Asamblea General de las Naciones Unidas a favor de la Infancia, en mayo de 2002:
“Somos los niños y niñas del mundo.
Somos las víctimas de la explotación y el abuso.
Somos niños y niñas de la calle. Somos niños y niñas de la guerra.
Somos las víctimas y los huérfanos del VIH/SIDA.
Se nos niega una educación de buena calidad, así como buenos servicios de salud.
Somos las víctimas de la discriminación política, económica, cultural, religiosa y del medio ambiente.
Somos niños y niñas cuyas voces no se oyen: es hora que nos tomen en cuenta.
Queremos un mundo adecuado a las necesidades de los niños y niñas, porque un mundo adecuado a nuestras necesidades es un mundo adecuado a las necesidades de todos”
(Se puede leer el texto completo en: http://www.unicef.org)
“Somos los niños y niñas del mundo.
Somos las víctimas de la explotación y el abuso.
Somos niños y niñas de la calle. Somos niños y niñas de la guerra.
Somos las víctimas y los huérfanos del VIH/SIDA.
Se nos niega una educación de buena calidad, así como buenos servicios de salud.
Somos las víctimas de la discriminación política, económica, cultural, religiosa y del medio ambiente.
Somos niños y niñas cuyas voces no se oyen: es hora que nos tomen en cuenta.
Queremos un mundo adecuado a las necesidades de los niños y niñas, porque un mundo adecuado a nuestras necesidades es un mundo adecuado a las necesidades de todos”
(Se puede leer el texto completo en: http://www.unicef.org)
San Julián el Hospitalario
San Julián el Hospitalario era un santo famoso en la Europa medieval como abogado de los caminantes y, en ocasiones, también de las aventuras amorosas que podían surgir a lo largo del camino y hacían grata la hospitalidad. Su leyenda aparece ya en el “Speculum historiale” de Vicente de Beauvais. Lo que se llamaba el padrenuestro de San Julián era, en realidad, una oración que se recitaba a modo de conjuro y cuyas variantes serían muy numerosas. Branca recoge la que considera más difundida, documentada en escritos del siglo XV, que puesta en castellano, sería:
«El santo señor San Julián
venía del monte Calvario
con la cruz de oro en la mano.
Al bajar del monte al llano
se encontró con la serpiente
el oso y el león.
Destruiste su fuerza y valentía
y por ello líbrame a mí y a mi compañía.
Quien lleve esto por amor de San Julián
de fiebre y desgracia libre estará.
Amén».”
Pasaje del Decamerón de Giovanni Boccaccio.
miércoles, 17 de abril de 2013
Pregaria
Senyor Jesús, vull un
sentit per a la meva vida.
Vull créixer buscant raons per a la meva existència;
trobar l’ideal, la norma,
el model de ser home.
Vull, Senyor Jesús,
orientar la meva vida, donar-li rumb;
saber la raó del meu origen,
d’on vinc.
Vull que el riu de
la meva vida tingui en tu la seva
font.
Vull saber la raó del
que faci a la vida;
saber si la meva vida
val la pena viure-la.
Vull que el sentit de
la meva vida siguis tu.
Vull saber vers on camino, saber quin és el destí i la meta de la meva vida.
Vull que tu, Crist el Senyor, siguis el final del meu camí.
sentit per a la meva vida.
Vull créixer buscant raons per a la meva existència;
trobar l’ideal, la norma,
el model de ser home.
Vull, Senyor Jesús,
orientar la meva vida, donar-li rumb;
saber la raó del meu origen,
d’on vinc.
Vull que el riu de
la meva vida tingui en tu la seva
font.
Vull saber la raó del
que faci a la vida;
saber si la meva vida
val la pena viure-la.
Vull que el sentit de
la meva vida siguis tu.
Vull saber vers on camino, saber quin és el destí i la meta de la meva vida.
Vull que tu, Crist el Senyor, siguis el final del meu camí.
martes, 16 de abril de 2013
El sembrador de dàtils
Tots els dies hem de sembrar alguna cosa, sense que ens importi si en veiem els fruits.
En un oasi amagat entre els més llunyans paisatges del desert, hi havia el vell Eliahu agenollat al costat d’algunes palmeres datileres.
El seu veí Hakim, el ric mercader, s’aturà a l’oasi per donar de beure els camells i veié Eliahu amarat de suor, mentre semblava cavar a la sorra.
- Com va tot, vell? La pau sigui amb tu.
- I amb tu -contestà Eliahu sense deixar la seva feina.
- Què fas aquí, amb aquesta temperatura i aquesta pala a les mans?
- Sembro -contestà el vell.
- Què hi sembres aquí, Eliahu?
- Dàtils -respongué Eliahu mentre assenyalava el palmar al seu voltant.
- Dàtils! -repetí el nouvingut, i tancà els ulls com qui sent la major estupidesa-. La calor t’ha fet malbé el cervell, estimat amic. Vine, deixa aquesta feina i entrem a la tenda a beure una copa de licor.
- No, he d’acabar de sembrar. Després, si vols, beurem...
- Digues-me, amic: quants anys tens?
- No ho sé... seixanta, setanta, vuitanta, no ho sé... ho he oblidat..., però què més dóna?
- Amic, els datilers triguen més de cinquanta anys a créixer i quan són palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Jo no estic desitjant-te cap mal i ho saps, tant de bo visquis fins als cent un anys, però saps que difícilment podràs arribar a collar res del que avui sembres. Deixa això que fas i vine amb mi.
- Hakim, vaig menjar els dàtils que un altre va sembrar, algú que tampoc somnià de tastar-los. Jo sembro avui perquè uns altres puguin menjar demà els dàtils que avui planto... i encara que només fos en honor d’aquell desconegut, val la pena que acabi la meva feina.
- M’has donat una gran lliçó, Eliahu, deixa’m que et pagui amb una bossa de monedes aquesta lliçó que avui m’has donat -i dient aquestes paraules, Hakim posà a la mà al vell una bossa de cuir.
- T’agraeixo les teves monedes, amic. De vegades passa això: tu em pronosticaves que no arribaria a collir el que sembrés. Semblava cert i, tanmateix, mira, encara no ha acabat de sembrar i ja he recollit una bossa de monedes i la gratitud d’un amic.
- La teva saviesa m’asombra, vell. Aquesta és la segona gran lliçó que em dónes avui i potser és més important que la primera. Deixa’m, doncs, que pagui també aquesta lliçó amb una altra bossa de monedes.
- I, de vegades, passa això -seguí l’ancià i estengué la mà mirant les dues bosses de monedes-: vaig sembrar per no recol·lectar i abans d’acabar ja vaig collir no només una, sinó dues vegades.
- Ja n’hi ha prou, vell, no continuïs parlant. Si segueixes ensenyant-me coses tinc por que tota la meva fortuna sigui insuficient per pagar-te...
Jorge Bucay
En un oasi amagat entre els més llunyans paisatges del desert, hi havia el vell Eliahu agenollat al costat d’algunes palmeres datileres.
El seu veí Hakim, el ric mercader, s’aturà a l’oasi per donar de beure els camells i veié Eliahu amarat de suor, mentre semblava cavar a la sorra.
- Com va tot, vell? La pau sigui amb tu.
- I amb tu -contestà Eliahu sense deixar la seva feina.
- Què fas aquí, amb aquesta temperatura i aquesta pala a les mans?
- Sembro -contestà el vell.
- Què hi sembres aquí, Eliahu?
- Dàtils -respongué Eliahu mentre assenyalava el palmar al seu voltant.
- Dàtils! -repetí el nouvingut, i tancà els ulls com qui sent la major estupidesa-. La calor t’ha fet malbé el cervell, estimat amic. Vine, deixa aquesta feina i entrem a la tenda a beure una copa de licor.
- No, he d’acabar de sembrar. Després, si vols, beurem...
- Digues-me, amic: quants anys tens?
- No ho sé... seixanta, setanta, vuitanta, no ho sé... ho he oblidat..., però què més dóna?
- Amic, els datilers triguen més de cinquanta anys a créixer i quan són palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Jo no estic desitjant-te cap mal i ho saps, tant de bo visquis fins als cent un anys, però saps que difícilment podràs arribar a collar res del que avui sembres. Deixa això que fas i vine amb mi.
- Hakim, vaig menjar els dàtils que un altre va sembrar, algú que tampoc somnià de tastar-los. Jo sembro avui perquè uns altres puguin menjar demà els dàtils que avui planto... i encara que només fos en honor d’aquell desconegut, val la pena que acabi la meva feina.
- M’has donat una gran lliçó, Eliahu, deixa’m que et pagui amb una bossa de monedes aquesta lliçó que avui m’has donat -i dient aquestes paraules, Hakim posà a la mà al vell una bossa de cuir.
- T’agraeixo les teves monedes, amic. De vegades passa això: tu em pronosticaves que no arribaria a collir el que sembrés. Semblava cert i, tanmateix, mira, encara no ha acabat de sembrar i ja he recollit una bossa de monedes i la gratitud d’un amic.
- La teva saviesa m’asombra, vell. Aquesta és la segona gran lliçó que em dónes avui i potser és més important que la primera. Deixa’m, doncs, que pagui també aquesta lliçó amb una altra bossa de monedes.
- I, de vegades, passa això -seguí l’ancià i estengué la mà mirant les dues bosses de monedes-: vaig sembrar per no recol·lectar i abans d’acabar ja vaig collir no només una, sinó dues vegades.
- Ja n’hi ha prou, vell, no continuïs parlant. Si segueixes ensenyant-me coses tinc por que tota la meva fortuna sigui insuficient per pagar-te...
Jorge Bucay
domingo, 14 de abril de 2013
Lluc 21,5-19: Amb la vostra perseverança salvareu la vida
Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: "De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat." Llavors li preguntaren: "Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?" Ell digué: "Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. “No aneu darrere d’ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revolees, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida." Després els va dir: “Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels postres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!"
miércoles, 10 de abril de 2013
Pregària dels joves
Senyor Jesús,
que has cridat qui has volgut,
crida a molts de nosaltres
a treballar per tu, a treballar amb tu.
Tu, que has il·luminat amb la teva paraula
els qui has cridat,
il·lumina’ns amb el do de la fe en Tu.
Tu, que els has sostingut en les
dificultats, ajuda’ns a vèncer les nostres
dificultats de joves d’avui.
I si crides algú de nosaltres,
per a consagrar-nos del tot a Tu,
que el teu amor aleni aquesta vocació
des del començament i ens faci créixer
i perseverar fins al final.
Que així sigui.
que has cridat qui has volgut,
crida a molts de nosaltres
a treballar per tu, a treballar amb tu.
Tu, que has il·luminat amb la teva paraula
els qui has cridat,
il·lumina’ns amb el do de la fe en Tu.
Tu, que els has sostingut en les
dificultats, ajuda’ns a vèncer les nostres
dificultats de joves d’avui.
I si crides algú de nosaltres,
per a consagrar-nos del tot a Tu,
que el teu amor aleni aquesta vocació
des del començament i ens faci créixer
i perseverar fins al final.
Que així sigui.
martes, 9 de abril de 2013
Pregària del Jove Adolescent
Senyor! Et crido des de la meva solitud…
per als adults a vegades sóc “qualsevol cosa”,
per a mi mateix, “un enigma”. Quina edat la meva! Ric bojament i ploro a l’instant.
M’acovardeixo i ambiciono, estimo i odio,
no comprenc la vida, ni em comprenc a mi mateix.
I els adults tampoc comprenen la meva situació,
a tu, que vas ser adolescent, t’ofereixo les meves alegries,
les meves il·lusions.
Els meus dubtes, el meu dolor, els meus primers fracassos.
Dóna’m la teva llum, la teva gràcia i el teu amor,
els necessito. La teva llum!
Per veure clar el meu camí, el meu futur, les meves possibilitats,
la meva limitació.
Pastoral Marista
per als adults a vegades sóc “qualsevol cosa”,
per a mi mateix, “un enigma”. Quina edat la meva! Ric bojament i ploro a l’instant.
M’acovardeixo i ambiciono, estimo i odio,
no comprenc la vida, ni em comprenc a mi mateix.
I els adults tampoc comprenen la meva situació,
a tu, que vas ser adolescent, t’ofereixo les meves alegries,
les meves il·lusions.
Els meus dubtes, el meu dolor, els meus primers fracassos.
Dóna’m la teva llum, la teva gràcia i el teu amor,
els necessito. La teva llum!
Per veure clar el meu camí, el meu futur, les meves possibilitats,
la meva limitació.
Pastoral Marista
lunes, 8 de abril de 2013
Marioneta de trapo
Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco y soñaría mas. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate...
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
Dios mío, si yo tuviera un corazón... Escribiría mi odio sobre el hielo y esperaría a que saliera el sol.
Pintaría con un sueño de Van Gogh, sobre las estrellas, un poema de Benedetti y una Cançó de Serrat sería una serenata que le ofrecería a la Luna.
Regaría con mis lágrimas las rosas para sentir el dolor de sus espinas y el encarnado beso de sus pétalos...
Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar. A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega con la vejez sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo...»
Gabriel García Márquez
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco y soñaría mas. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate...
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
Dios mío, si yo tuviera un corazón... Escribiría mi odio sobre el hielo y esperaría a que saliera el sol.
Pintaría con un sueño de Van Gogh, sobre las estrellas, un poema de Benedetti y una Cançó de Serrat sería una serenata que le ofrecería a la Luna.
Regaría con mis lágrimas las rosas para sentir el dolor de sus espinas y el encarnado beso de sus pétalos...
Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar. A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega con la vejez sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo...»
Gabriel García Márquez
domingo, 7 de abril de 2013
Marcel.lí i el Treball
Tots ens fixem en Marcel·lí, Fundador nostre,
perquè ell ens ensenyà el millor que tenim.
I el treball fou molt important a la seva vida.
Treballà per treure’s els estudis,
per formar els primers germans,
per fer una casa,
per educar molts infants i joves,
i treballà fins que es quedà sense forces i sense vida.
Marcel·lí ens digué amb la seva vida
que no pot haver-hi gent valuosa
sense esforços tenaços, sense treball seriós.
Demanem per totes les persones
que treballen a la comunitat col·legial:
alumnat, professorat,
personal de servei, de secretaria i administració,
col·laboradors a l’esport,
al menjador i als grups,
els que porten el servei religiós
i el d’orientació,
i, a més, altres com el director,
els coordinadors...,
que Déu Pare nostre
ens animi a treballar amb alegria.
Pastoral Marista
martes, 2 de abril de 2013
Un món, dues classes de persones
Hi ha una veu trencada que s´ofega al mig del mar
mentre torno amb tren de Barcelona;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Hi ha una pell suada que carrega el meu butà
per vint duros mentre faig la sopa;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Hi ha un marrec que esmorza
cola d´una bossa
que portava coses
que ell mai no comprarà.
i amb l´olor somia
que la sort canvia
i el destí no està fixat.
Hi ha al carrer una noia
sola i massa jove
que a la nit tremola
per guanyar-se el pa.
I amb el pas dels dies
veu que res canvia
i que el destí està fixat.
Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà
tant se val d´on ets si el que ets és pobre;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Els Pets
mentre torno amb tren de Barcelona;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Hi ha una pell suada que carrega el meu butà
per vint duros mentre faig la sopa;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Hi ha un marrec que esmorza
cola d´una bossa
que portava coses
que ell mai no comprarà.
i amb l´olor somia
que la sort canvia
i el destí no està fixat.
Hi ha al carrer una noia
sola i massa jove
que a la nit tremola
per guanyar-se el pa.
I amb el pas dels dies
veu que res canvia
i que el destí està fixat.
Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà
tant se val d´on ets si el que ets és pobre;
n´hi ha que som turistes i altres només inmigrants.
Un món, dues classes de persones.
Els Pets
lunes, 1 de abril de 2013
Cada mañana...
Cada mañana, al despertar,
te ofrezco el nuevo día,
Padre Bueno,
y me entrego en tus manos
con alegría y confianza
sabiendo
y rezando desde adentro
que lo importante es buscar
el Reino de Dios y su justicia;
lo demás,
lo darás por añadidura.
Ayúdame a vivir este día
abierto a las necesidades
de los demás.
Haciéndome prójimo
de aquellos
que necesitan
y que crucen mi camino.
Dame un corazón abierto
sensible a los dolores
y a los sufrimientos.
Que me comprometa,
decidido,
en la práctica del amor
y la justicia.
Que no sienta
más seguridades
que tu aliento y tu presencia
en el camino difícil
del amor verdadero,
aquel que construye
vida y libertad
para quienes se les niega
la libertad de hijos de Dios.
Dame hambre y sed
de justicia nueva.
Quiero sumarme
al trabajo por el Reino
siguiendo tus opciones,
transmitiéndolas
con la vida
y el ejemplo cotidiano.
Que cada nuevo día
sea un paso adelante
en el camino al Reino.
No dejes que me atrape
el individualismo
descarnado
que hoy es moda.
Que no se endurezca
mi corazón
con falsas justificaciones
y prejuicios.
Que el consumismo
y la indiferencia
no ahoguen mis ganas
de servir a los demás
en todo tiempo
y en todo sitio.
Dame hambre y sed
de tu Palabra liberadora,
la que sacude desde adentro
y cambia la vida
en gestos concretos.
Dame constancia y empuje
para llevar adelante
los proyectos y propuestas
que me vayas presentando.
Dame Señor tu mirada
para que pueda ver claro
por donde pasa el Evangelio
en nuestro tiempo.
Te doy gracias, Señor,
por este nuevo día.
Acompáñame
en cada momento,
ayúdame a crecer en el amor
y la entrega a los demás.
Ilumina mis decisiones
y abre mi corazón
y mis manos
para que pueda transmitir
tu gran amor
a través de gestos y actitudes
de servicio generoso
a mis hermanos.
Pastoral Marista
te ofrezco el nuevo día,
Padre Bueno,
y me entrego en tus manos
con alegría y confianza
sabiendo
y rezando desde adentro
que lo importante es buscar
el Reino de Dios y su justicia;
lo demás,
lo darás por añadidura.
Ayúdame a vivir este día
abierto a las necesidades
de los demás.
Haciéndome prójimo
de aquellos
que necesitan
y que crucen mi camino.
Dame un corazón abierto
sensible a los dolores
y a los sufrimientos.
Que me comprometa,
decidido,
en la práctica del amor
y la justicia.
Que no sienta
más seguridades
que tu aliento y tu presencia
en el camino difícil
del amor verdadero,
aquel que construye
vida y libertad
para quienes se les niega
la libertad de hijos de Dios.
Dame hambre y sed
de justicia nueva.
Quiero sumarme
al trabajo por el Reino
siguiendo tus opciones,
transmitiéndolas
con la vida
y el ejemplo cotidiano.
Que cada nuevo día
sea un paso adelante
en el camino al Reino.
No dejes que me atrape
el individualismo
descarnado
que hoy es moda.
Que no se endurezca
mi corazón
con falsas justificaciones
y prejuicios.
Que el consumismo
y la indiferencia
no ahoguen mis ganas
de servir a los demás
en todo tiempo
y en todo sitio.
Dame hambre y sed
de tu Palabra liberadora,
la que sacude desde adentro
y cambia la vida
en gestos concretos.
Dame constancia y empuje
para llevar adelante
los proyectos y propuestas
que me vayas presentando.
Dame Señor tu mirada
para que pueda ver claro
por donde pasa el Evangelio
en nuestro tiempo.
Te doy gracias, Señor,
por este nuevo día.
Acompáñame
en cada momento,
ayúdame a crecer en el amor
y la entrega a los demás.
Ilumina mis decisiones
y abre mi corazón
y mis manos
para que pueda transmitir
tu gran amor
a través de gestos y actitudes
de servicio generoso
a mis hermanos.
Pastoral Marista
Suscribirse a:
Entradas (Atom)