Foren quatre Germans Maristes ordinaris, però excepcionals. L’afany diari per servir els refugiats suposava un treball esgotador… i moltes frustracions. Els seus consols seran senzills i immediats: El somriure i les mostres d’agraïment que rebien d’unes mares quan acabaven, rendits, la tasca de distribuir menjar als nens desnodrits; els moments de felicitat compartits amb mils de criatures que aconseguien sobreviure un dia més, petites victòries guanyades per establir una mica més de justícia i quelcom d’atenció per part de les diverses autoritats.
Compartien la inseguretat, les penes, les pors i les frustracions dels refugiats, però no la seva política, els seus odis… No es feien il·lusions sobre la seva influència per a canviar les idees polítiques dels refugiats; havien de limitar-se a estar senzillament amb la gent que patia, incapaces de modificar les causes subjacents a aquests patiments, mostrant-se com homes de fe, esperança i amor, en les hores més amargues d’aquest poble. No escolliren la mort, però junt amb aquells mils de persones als que havien vingut a servir, moriren com víctimes d’un vergonyós i repugnant capítol de la història de la humanitat. La seva experiència és la expressió d’una fraternitat que ens urgeix més que mil paraules.
Pastoral Marista
No hay comentarios:
Publicar un comentario