Cada vez menos gente en las Iglesias

Nuestras iglesias están cada vez más vacías. Disminuyen las vocaciones a la vida religiosa. La práctica religiosa es cada vez menor en cada vez mayores capas de la población. Y, como consecuencia de todo este panorama, se apodera de los creyentes una difusa e incómoda sensación de desánimo. Tal es la percepción que podemos tener cuando echamos una ojeada a la situación de la Iglesia. Se entiende, claro está, de la Iglesia del así llamado primer mundo. Porque en los países del así llamado tercer mundo la vitalidad de las comunidades cristianas es mucho mayor. En una conferencia pronunciada en un congreso de abades benedictinos, el autor del presente artículo, biblista de reconocido prestigio, afronta toda esta problemática. Y lo hace originalmente, relacionándola con la idea bíblica del pequeño número, del resto. Habrá que saber ver en todo ello la obra de Dios, quien empieza siempre por realidades pequeñas y las hace crecer. Y habrá que evitar también que el pequeño número no sea consecuencia de la desidia humana, que puede malograr la obra iniciada por Dios.

Kleiner werdende Konvente und das biblische Prinzip der kleinen Zahl, Die beiden Türme. Niederaltaicher Rundbriefe 37 (2001) 66-81 

A casa som Maristes

Quan he d’explicar la meva relació amb els Maristes, la història esdevé llarga. Crec que els conec des de sempre. No, no és cap exageració. Quan tenia un any, el meu germà gran ja anava als Maristes de Girona. I això, jo ho havia percebut sempre així, era important. Després hi passà el segon germà i la germana i, abans de poder-hi anar jo, en Pau –el gran- ja era a Les Avellanes de novici. Això encara ho era més d’important! I essent-ne alumna, ell va professar. Així que ja veieu, els Maristes eren part de la meva família. Anar a casa seva, era com anar a casa d’una tieta que et mima, o dels avis. I que t’eduquen.

Tota la meva educació espiritual l’he apresa amb ells (sense deixar enrere les monges i la parròquia). I n’he fet bandera orgullosa de la seva mentalitat oberta i ecumènica. Tinc una amiga que sempre em diu que sóc kumbaià. “I a molta honra”, penso. Els Maristes m’ensenyaren a viure la meva fe amb alegria i, sobretot, sense hipocresies.

I quan més tard, em vaig convertir amb mare i professora de la meva escola, no em vaig haver d’esforçar gens per donar allò de què m’havien omplert: l’amor per als nens i joves.

L’entorn de l’escola s’ha preocupat perquè la meva fe madurés i pogués compartir-la. He participat en cursos de formació, trobades del carisma Marista, cap de setmana a Les Avellanes... i, des de fa dos anys, en el Grup de Vida Marista que tenim a l’escola.

Han anat passant els anys, i el món ens canvia. Els joves amb qui treballo no tenen els referents religiosos i espirituals amb què jo vaig ser educada. Tot sovint m’assalten els dubtes de si serveixen per a res els nostres esforços. I llavors, quan els núvols volen fer ombra, sorgeix una trucada, una visita, un missatge en el mòbil d’un antic alumne que et recorda per alguna cosa concreta. I els del costat em recorden: “dona de poca fe, aquesta és la teva missió”.

Carme Fornells

(Pastoral Marista)

El Sacrificio en el Cristianismo

Una deficiente comprensión del sacrificio, tema omnipresente en las religiones (y, por lo tanto, también en la cristiana), puede convertirse en “piedra de escándalo” que desfigura el mensaje liberador de Jesús de Nazaret. Como si Dios encontrara sus complacencias en el sufrimiento (e incluso, autodestrucción) del hombre que cree en El. Y es que este tema es de tal trascendencia que está relacionado con la imagen de Dios y la imagen de hombre que puede vehicular la fe religiosa. El mensaje del NT afirma que Dios actúa con el hombre desde la más profunda gratuidad. Nada tenemos que darle para ganarnos su favor. El culto cristiano consiste en una vida de entrega a Dios y al prójimo, en la lucha por la justicia. Y es precisamente esta entrega y esta lucha la que puede dar razón del sufrimiento y del sacrificio, presente en la vida de los creyentes, como lo estuvo también en la vida y en la muerte de Jesús.

El sacrificio en la teología cristiana, Pasos, no 96, julio-agosto 2001, 1-9 

La Paloma y la Rosa

La incipiente claridad del día comenzaba a disipar las tinieblas de una noche tibia y hermosa. Una paloma, revoloteando y revoloteando, penetró en un pequeño y recoleto templo de la India. Todas las paredes estaban adornadas de espejos y en ellos se reflejaba la imagen de una rosa que había situada, como ofrenda, en el centro del altar. La paloma, tomando las imágenes por la rosa misma, se abalanzó contra ellas, chocando violentamente una y otra vez contra las acristaladas paredes del templo, hasta que, al final, su frágil cuerpo reventó y halló la muerte. Entonces, el cuerpo de la paloma, todavía caliente, cayó justo sobre la rosa.

 

No apuntes a las apariencias; sino a la Realidad. No te extravíes en la diversidad, sino que debes establecerte en la Unidad.

Vivint entre els joves, veiem el rostre de Jesucrist.

En el món actual, no hi ha un repte més gran, per a nosaltres educadors maristes, que el de la  re-evangelització dels joves. Es tracta d’una actitud quotidiana que es converteix, o s’ha de convertir, en una  realitat dins de cadascuna de les nostres escoles maristes. Com a antigues alumnes del Lycée Léonin de Patissia i com a joves educadores, creiem que per poder  educar bé un infant, cal primer de tot guanyar-se el seu respecte i la seva obediència conscient.  Aquest objectiu no és gens fàcil. Cal estar sempre amatents, estar al costat dels infants, escoltar-los, ajudar-los a descobrir els seus dons i els seus límits, a crear noves maneres de comportar-se envers els  altres, per tal de trobar nous valors i ideals per a la vida. Certament, tot això cal fer-ho amb calma, guiats per l’honestedat en les nostres relacions. Arribats a aquest punt, hem de constatar que Jesucrist, i els valors cristians, han d’ocupar el centre  de tot projecte educatiu, en particular dins de la nostra escola, que és un centre educatiu per a la vida  i la difusió de l’Evangeli. Respectant lògicament la llibertat personal i la diversitat de cadascú, però amb tota senzillesa  presentem Jesucrist com la resposta als interrogants dels infants i al seu desig de bondat. Busquem  la manera d’ajudar els infants a associar i harmonitzar la seva fe amb la cultura, adaptant sempre la  nostra acció pastoral a la seva edat, el seu caràcter i a les altres circumstàncies viscudes per cada grup  d’infants amb els quals treballem. Acabant, i tenint en compte tot el que hem dit, concloem que per tenir èxit en el nostre objectiu de  re-evangelització dels infants, cal que nosaltres primer visquem de cor i ànima l’esperit cristià i, tot  seguit, intentem transmetre’l als infants.     Maria Printezi   - Markella Armaou Lycée Léonin de Néa Smyrni – Escola “St Denis”