El Germà Roger: el fundador de Taizé

El germà Roger va néixer el 12 de maig de l’any 1915 en la localitat de Suïssa. El seu pare, pastor, era suïs i la seva mare francesa.

Ell va voler per sobre de tot ser un home d’escolta i no un mestre espiritual. Ser a l’escolta dels joves, sobre tot cada nit després de l’oració en l’església, estava en el centre de la seva vida.

Estar atent als més pobres, als més abandonats, era per ell un altre línia de força. En moltes ocasions se’n va anar a viure per un temps a barris deprimits de ciutats dels continents del sud.

Per obrir un camí de reconciliació entre cristians, va buscar la forma d’anticipar la unitat a través de la seva vida: “ Vaig trobar la meva pròpia identitat de cristià reconciliant en mi mateix la fe dels meus orígens amb el misteri de la fe catòlica, sense ruptura de comunió amb ningú.”

Va morir amb l’edat de 90 anys assassinat per una dona desequilibrada durant l’oració de la tarda el 16 d’agost de 2005.

Una comunitat internacional i ecumènica

Per el germà Roger buscar la reconciliació entre els cristians no era un tema de reflexió, era una evidència. Per ell el que importava sobre tot era viure l’evangeli i compartir-lo o transmetre’l als demés.

Per ell l’evangeli només es podia viure en comunitat, estar separat no tenia ni té ningun sentit. Des de molt jove va intuir que la vida en comunitat podia ser un signe de reconciliació.

Aquesta és la vocació primordial de Taizé, constituir el que ell va anomenar “una paràbola de comunió” un petit signe visible de la reconciliació.

La vida monàstica havia desaparegut de les esglésies i ell provenia d’una família protestant. Llavors va crear una comunitat semblant a l’església indivisa, més allà del protestantisme i que s’unia a la tradició catòlica i ortodoxa.

Una de les seves preocupacions era fer que la comunió fos accessible als joves, eliminant obstacles que apareguessin en les seves vides.

Repetia sovint aquestes paraules: “Crist està unit a cada ésser humà sense excepció.” Volem creure aquesta realitat i fer-ho tot per expressar-ho amb la nostra vida. Ell tenia en el seu cor a tots els ésser humans, de totes les nacions, especialment als joves i als nens.

El germà Roger tornava una i altre cop a aquest valor del Evangeli que és la bondat del cor. No és una paraula buida, sinó una força capaç de transformar el món, perquè a través d’ella, Déu està mans a l’obra. Davant del mal la bondat del cor és una realitat vulnerable.

Però la vida donada del germà Roger és una proba de que la pau de Déu tindrà la última paraula per cadascuna i cadascun en la nostra terra.

Durant la seva joventut, el germà Roger havia conegut a cristians que pensaven que l’evangeli imposava cargues per una època en la que la fe se li va fer difícil i en la que apareixia el dubte.

Molts joves el recorden com un home sempre disposat a escoltar-los. Ell mateix deia que volia “intentar comprendre totalment a l’altre”.

Al parlar amb Geneviève, la seva germana, sorprèn lo molt que s’assemblen: els dos volen evitar tota paraula forta, tot jutjat definitiu.

Això, aquest do, el germà Roger el va saber utilitzar com a motor de creació. Sempre s’esforçava per fer realitat la compassió del cor, sobre tot pels pobres.

Citava Sant Agustí: “estima i digues-ho amb la teva vida”. Això el portava a que fes coses sorprenents com per exemple: va tornar de Calcuta amb un nadó que la mare Teresa li va confiar, esperant que pogués salvar-li la vida i així ho va fer, o en un altre cas, va acollir a Taizé a un grup de viudes vietnamites amb molts fills cadascuna que venien d’un camp de refugiats i els va mantenir com podia.

També s’ha de nomenar el seu encant per convertir espais deixats o pobres en espais macos i acollidors. No li agradava construir, sinó transformar de manera molt senzilla.

(Germà Alois)

Lia Gancho