Las batallas de la vida

Dret 9 Dret a protecció contra l’abandonament i l’explotació en el treball.

Pare estimat,

Et demano que tinguis cura

de tots els nens i de manera especial pels nens

que els seus pares han abandonat

o que han estat separats de la seva família

per convertir-los en nens soldats,

per explotar-los laboralment...

Ajuda’ls a saber que tu els estimes

i que estàs sempre prop d’ells protegint-los.

“Dels 352 milions de nens i nenes entre 5 i 17 anys que treballen en el món, 180 milions (un de cada 12) ho fa en situacions d’explotació, enfrontant-se a les pitjors formes de treball infantil. Això significa que realitzen treballs perillosos, són sotmesos a esclavitud o treballs forçats, són reclutats per grups armats o són utilitzats per a la seva explotació sexual comercial o per a realitzar activitats il·legals. El 97% d’ells pertanyen a països en desenvolupament” www.unicef.es

sentimiento....

Dret 8 Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.

QUE CANTEN LOS NIÑOS
(Autor: JOSE LUIS PERALES)

Que canten los niños,
que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.
Que canten los niños
que viven en paz
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su voz.

Yo canto para que me dejen vivir.
Yo canto para que sonría mamá.
Yo canto porque sea el cielo azul.
Y yo para que no me ensucien el mar.
Yo canto para los que no tienen pan.
Yo canto para que respeten la flor.
Yo canto para que el mundo sea feliz.
Yo canto para no escuchar el cañón

Yo canto para que sea verde el jardín.
Y yo para que no me apaguen el sol.
Yo canto por el que no sabe escribir.
Y yo por el que escribe versos de amor.
Yo canto para que se escuche mi voz.
Y yo para ver si les hago pensar.
Yo canto porque quiero un mundo feliz.
Y yo por si alguien me quiere escuchar.


Que canten los niños,
que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.
Que canten los niños
que viven en paz
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su vo   

Què és una experiència religiosa?

Una experiència religiosa és sinònim d’una experiència que et canvia la vida. És una experiència personal i subjectiva. Això significa que no és obligatòria ni es pot imposar, que ningú la pot viure per un altre, i que cada persona que la viu ho fa de manera individual.

Com podem saber si és una experiència religiosa?

1.     És una experiència molt forta i atraient que et captiva un cop viscuda i et deixa amb ganes de seguir buscant.

2.     Et transmet pau, seguretat i sentit.

3.     És difícil d’explicar amb paraules a altres persones que no han tingut aquesta experiència

4.     El sentiment comú és la vivència d’un sentiment d’amor molt gran.

Es tracta de diferents moments:

1.     Primer moment: La persona se sitúa davant del món i vol descobrir el significat i el valor de moltes de les coses que passen. Comença a fer-se preguntes de sentit, d’obrir-se al Trascendent (Déu) i de descobrir-lo.

2.     Segon moment: La persona opta lliurement per conèixer més a fons tot allò que pot aportar la religió a la seva vida. Pensa i reflexiona la seva relació amb el Trascendent (Déu)

3.     Tercer moment: ës el moment més intens perquè la persona viu la fe com si fos una trobada personal i comunitària amb el Trascendent (Déu). És una trobada personal perquè la persona assumeix la fe d’una manera individual, i és comunitària perquè no la viu o l’expressa sola, sinó amb altres persones que participen de la mateixa experiència. Aquest moment culmina amb la plena i lliure incorporació a la comunitat de referència. Aquesta incorporació implica una vida personal de coherència amb l’experiència religiosa.

       Lia Gancho

El Germà Roger: el fundador de Taizé

El germà Roger va néixer el 12 de maig de l’any 1915 en la localitat de Suïssa. El seu pare, pastor, era suïs i la seva mare francesa.

Ell va voler per sobre de tot ser un home d’escolta i no un mestre espiritual. Ser a l’escolta dels joves, sobre tot cada nit després de l’oració en l’església, estava en el centre de la seva vida.

Estar atent als més pobres, als més abandonats, era per ell un altre línia de força. En moltes ocasions se’n va anar a viure per un temps a barris deprimits de ciutats dels continents del sud.

Per obrir un camí de reconciliació entre cristians, va buscar la forma d’anticipar la unitat a través de la seva vida: “ Vaig trobar la meva pròpia identitat de cristià reconciliant en mi mateix la fe dels meus orígens amb el misteri de la fe catòlica, sense ruptura de comunió amb ningú.”

Va morir amb l’edat de 90 anys assassinat per una dona desequilibrada durant l’oració de la tarda el 16 d’agost de 2005.

Una comunitat internacional i ecumènica

Per el germà Roger buscar la reconciliació entre els cristians no era un tema de reflexió, era una evidència. Per ell el que importava sobre tot era viure l’evangeli i compartir-lo o transmetre’l als demés.

Per ell l’evangeli només es podia viure en comunitat, estar separat no tenia ni té ningun sentit. Des de molt jove va intuir que la vida en comunitat podia ser un signe de reconciliació.

Aquesta és la vocació primordial de Taizé, constituir el que ell va anomenar “una paràbola de comunió” un petit signe visible de la reconciliació.

La vida monàstica havia desaparegut de les esglésies i ell provenia d’una família protestant. Llavors va crear una comunitat semblant a l’església indivisa, més allà del protestantisme i que s’unia a la tradició catòlica i ortodoxa.

Una de les seves preocupacions era fer que la comunió fos accessible als joves, eliminant obstacles que apareguessin en les seves vides.

Repetia sovint aquestes paraules: “Crist està unit a cada ésser humà sense excepció.” Volem creure aquesta realitat i fer-ho tot per expressar-ho amb la nostra vida. Ell tenia en el seu cor a tots els ésser humans, de totes les nacions, especialment als joves i als nens.

El germà Roger tornava una i altre cop a aquest valor del Evangeli que és la bondat del cor. No és una paraula buida, sinó una força capaç de transformar el món, perquè a través d’ella, Déu està mans a l’obra. Davant del mal la bondat del cor és una realitat vulnerable.

Però la vida donada del germà Roger és una proba de que la pau de Déu tindrà la última paraula per cadascuna i cadascun en la nostra terra.

Durant la seva joventut, el germà Roger havia conegut a cristians que pensaven que l’evangeli imposava cargues per una època en la que la fe se li va fer difícil i en la que apareixia el dubte.

Molts joves el recorden com un home sempre disposat a escoltar-los. Ell mateix deia que volia “intentar comprendre totalment a l’altre”.

Al parlar amb Geneviève, la seva germana, sorprèn lo molt que s’assemblen: els dos volen evitar tota paraula forta, tot jutjat definitiu.

Això, aquest do, el germà Roger el va saber utilitzar com a motor de creació. Sempre s’esforçava per fer realitat la compassió del cor, sobre tot pels pobres.

Citava Sant Agustí: “estima i digues-ho amb la teva vida”. Això el portava a que fes coses sorprenents com per exemple: va tornar de Calcuta amb un nadó que la mare Teresa li va confiar, esperant que pogués salvar-li la vida i així ho va fer, o en un altre cas, va acollir a Taizé a un grup de viudes vietnamites amb molts fills cadascuna que venien d’un camp de refugiats i els va mantenir com podia.

També s’ha de nomenar el seu encant per convertir espais deixats o pobres en espais macos i acollidors. No li agradava construir, sinó transformar de manera molt senzilla.

(Germà Alois)

Lia Gancho

Què és Taizé?

Taizé és un petit poble de la  Borgonya, és el lloc d’una comunitat d’homes compromesos per tota la vida a seguir a Jesucrist.

Aquest any son centenars de germans, arribats de més de trenta països i diferents esglésies. Protestants i catòlics, intenten ser un signe de reconciliació entre cristians dividits i entre pobles separats.

La Comunitat de Taizé és una comunitat monàstica cristiana ecumènica, és a dir, que acull integrants de diverses confessions situada a un petit poble, Taizé, situat a la Borgonya, França.

Va ser fundada l'any 1940 pel Germà Roger Schutz, un monjo Protestant.

La comunitat ha esdevingut un dels llocs més importants del pelegrinatge cristià. Més de 5.000 joves de tot el món pelegrinen a Taizé cada setmana.  Allà s'hi fan diverses activitats, com l'oració, estones de reflexió o diverses feines comunes.

Historia de Taizé, els seus orígens

Tot va començar al 1940 quan als vint-i-cinc anys el germà Roger deixa el seu país, Suïssa per anar a viure a França, el país de la seva mare. Va estar immobilitzat durant anys per culpa d’una tuberculosi pulmonar. Durant aquell temps va madurar en ell la crida a crear una nova comunitat.

En el moment en que comença la Segona Guerra Mundial té la certesa de que, igual que la seva àvia va fer durant la Primera Guerra Mundial, tenia que ajudar a les persones que fugien o s’amagaven de la guerra.

Taizé, on es va instal·lar, es trobava molt a prop de la línia que dividia a França en dos: una bona situació per acollir als refugiats que escapaven de la guerra.

Els seus amics que vivien a Lyon van començar a donar la direcció de Taizé a aquells que necessitaven refugi.

A Taizé, gràcies a un petit préstec, el germà Roger va comprar una casa abandonada des de feia anys i també les seves dependències. Va proposar a una de les seves germanes, Geneviève, que vingués a ajudar-lo en el seu treball d’acollida. Entre els refugiats que allotjava als jueus.

Comptaven amb pocs medis. Sense aigua corrent, anaven a buscar l’aigua potable a un pou del poble. El menjar era modest, sobre tot sopes fetes amb farina de blat de moro comprada a baix cost en el molí del veí.

Per discreció a aquells a qui acollia, el germà Roger pregava sol, a vegades sortia a cantar lluny de la casa, al bosc. Amb la intenció de que alguns dels refugiats, jueus o agnòstics, no es sentissin incòmodes.

Geneviève explicava a cada un que era millor que aquells que volguessin pregar ho fessin sols a la seva habitació.

A la tardor del 1942 els va avisar de que havien sigut descoberts i que tenien que anar-se’n. El germà Roger va viure a Ginebra fins el final de la guerra i allà va començar una vida comú amb els primers germans. Van poder tornar a Taizé al 1944.

Al 1945 un jove de la regió va crear una associació per encarregar-se de nens que va perdre a la seva família a la guerra.

Va proposar als germans a acollir a alguns d’ells a Taizé, però una comunitat d’homes no podia rebre a nens, així que el germà Roger va demanar a la seva germana que tornés a Taizé per ocupar-se dels infants i se una mare per ells.

Els diumenges, els germans rebien també als presoners de la guerra alemanys reclutis en un camp a prop de Taizé.

Poc a poc alguns homes joves van vindre a unir-se als primers germans i el dia de Pasqua de l’any 1949, set germans es van comprometre per tota la vida a portar una vida comú i viure amb una gran senzillesa.

En el silenci d’un llarg recés durant l’hivern dels anys 1952 – 1953, el fundador de la comunitat va escriure la “Regla de Taizé” , on va redactar per els seus germans “ lo essencial per permetre la vida comú”.

Lia Gancho