Jo sóc un tipus genial

Per Miguel Ángel Aparicio (cvj)

Jo sóc un tipus genial. És cert que assoleixo els meus orgulls amb facilitat i que em tremolen els empipaments perquè sóc tiquismiquis, però insisteixo: sóc un tipus genial. Ah! I sense problemes d’autoestima, és clar. I què?

I què? Que han anat canviant la meva mirada, la meva fe i el meu rumb especialment des de la Universitat. Als divuit vaig escoltar quelcom sobre les Comunitats de Voluntariat Jesuític (CVJ’s) i, tot i que estava encara molt verd, era inevitable: els dards que encerten en el més íntim romanen sense remei.

Vaig canviar de carrera, encara que seguia amb les Ciències. Seguia amb Química, només com eina per arribar a l’Educació. En paral·lel creixien les meves ànsies per un compromís de vida cristiana i les meves il·lusions de vida íntegra sense tenir ni idea de com, on ni amb què.

M’he anat abocant al món des del diari i des de la gent. Des del centre penitenciari de Soto del real –com si jo fos llavors un adolescent que prova una mica de cada costat-, fins tenir una mica més de criteri i buscar un lloc en el barri madrileny de La Ventilla. I les tardes inacabables en un camp de bàsquet intentant ensenyar quelcom més que bàsquet. Estudiava el just, perquè em sentia i em sento estrany en el món de les Facultats –tot i que encara em falta una assignatura miserable-.

Fa un any em recordaven des de Dalt: “ETS UN TIPUS GENIAL:…i què?”

I què?…si no visc la meva vida entregada, si no lluito pels meus somnis més profunds.

I què?…si en comptes de fer m’enredo a parlar i parlar,

i què “ser tan genial”?…si només és per mi mateix, si no construeixo el Regne.

Jo no vull quedar-me amb la mirada trista i abatuda d’aquell jove ric. Llavors em va picar una altra vegada aquell dard mig oxidat de les CVJ’s i he trigat poc a venir.

Ara sembla que em portés esperant tota la vida aquesta vida senzilla en comú amb Pau i amb Àlex i amb el barri del Pozo i de Vallecas. Treballant i resant per gent les vides de les quals estan trencades. Històries del carrer, de fugida de la misèria cap a Espanya o ofegar-se en la misèria a través de les drogues. Homes i dones que volen reconèixer-se en un mirall i a vegades no poden o no els deixen o no saben com. Aquest any aquestes persones tindran nom propi més que mai.