Sense cap dubte, vivim en una societat els valors de la qual s’han esfondrat i substituït pel materialisme. El mitjà d’èxit, d’acceptació social i de reconeixement és el diner. L’home modern no s’interessa per la seva plenitud espiritual ; la considera com un luxe i resta indiferent a qüestions semblants. La seva dependència de l’estil de vida material i la seva perseverança en l’èxit individual, fonamentat en criteris econòmics, el porta a distanciar-se de les dades de la seva realitat social. L’individu és, doncs, indiferent als problemes socials, ja que els seus interessos es limiten a l’augment dels seus béns. Segons Erich Fromm, el « tenir » i no el « ser » és la llei de la nostra existència en el món modern. Però som veritablement feliços en la nostra vida ? Ens sentim contents i posem en pràctica el que Déu ens ha aconsellat ? Seguim les seves paraules i els seus manaments? Ajudem amb afecte abundós els altres segons la seva voluntat ? Nostre Senyor ens diu : « no desoïu aquells que estan necessitats ; alleugeu els malalts. » ( Ac 20,35 ; Rm 12,13 ; Jm 2,16 ; Ga 6,10 ; 1Jn 3,17). Fins a quin punt som Maristes, doncs ? Si creiem que el nostre proïsme són aquells que ens desvelen el rostre de Déu, no obstant Aquest sigui Present, si tan sols intentem fer riure, malgrat les dificultats enfrontades, si veiem els altres com els nostres propis germans i compartim amb ells les vocacions i els dons que Déu ens ha ofert generosament, si cessem d’interessar-nos únicament per la nostra prosperitat i escoltem les inquietuds i les pors dels altres i intentem d’esdevenir partícips, companys, i ajudar-los en la realització dels seus somnis i de les seves esperances, només així, esdevindrem anunciadors de l’Evangeli i complirem així la missió marista. Els joves són portadors d’esperança, ja que són ells els qui mantenen viu el somni i l’esperança. Caldrà, doncs, que ens adrecem vers diferents formes d’accions socials i de participació en projectes humanitaris, tot esperant que així puguem donar un sentit a la nostra vida. Si ens adrecem vers els infants abandonats, sols, maltractats que no demanen més que el nostre somriure, la nostra carícia, una conversa amb ells i si els fem comprendre que Jesucrist els estima, aleshores d’aquesta manera, aconseguirem sentir la presència del Senyor i entendrem el sentit real de ser un ésser humà. Vivint amb els Germans Maristes, intento i espero poder ajudar el meu proïsme, els qui tenen veritablement necessitat de mi, fent-me present, i mostrar-los que existeix una persona que té cura d’ells i que els estima, ajudant-los en els seus deures, fent-los sentir que ja no estan sols, fins i tot si la vida no els ha mostrat el seu rostre més dolç.
Theodore Rouggeris Lycée Léonin de Néa Smyrni -
Pastoral Marista
No hay comentarios:
Publicar un comentario