Bon Any Nou!!!

Qui no neix de nou, no pot veure el Regne de Déu

Rellegeixo el títol unes quantes vegades. Miro d’interioritzar el seu suposat contingut.

Hi ha una paraula que m’interroga profundament i em fa parar-hi atenció..., és la paraula ”nous”.

Això em porta a la trobada de Jesús amb Nicodem, que és narrada per Joan (3,3):”Et ben asseguro que qui no neix de nou, no pot veure el regne de Déu”.

Al començament, sembla clar, que som davant d’una crida que ens convida a revisar el passat i a activar la creativitat de cara al futur. Som davant d’un missatge que ens demana tenir confiança en Déu, i potser, caldrà assumir el risc d’ésser incompresos.

Avui el testimoniatge, la missió ha de tenir bàsicament un caràcter individual, personal i no universal.

Aquesta invitació, m’ofereix un missatge clar: “La meva vida com Marista té sentit si és viscuda en clau missionera”.

G. Cecilio Díez

El Nadal dels Maristes blaus a Alep (Síria)

La Navidad de los maristas de Alepo

¡El niño que se nos ha dado!

Niños con esperanza, que consuelan a los adultos

H. Georges Sabe, 19 de diciembre de 2013 a las 12:10

(H. Georges Sabe, maristas de Alepo).- Hoy, 11 de diciembre de 2013, es un día muy especial... ¡Alepo ha quedado cubierta por una capa blanca! Los colegios están cerrados, mucha gente se ha quedado en casa, algunos niños y jóvenes aprovechan para jugar y divertirse, olvidando por un día una realidad cada vez más oscura eCon motivo de la Navidad el niño sirio nos interpela...
«Necesito... Necesito zapatos... Necesito un jersey... Necesito una manta... Necesito un bote de leche... Necesito calentarme... Necesito alimentar-me...».
Escuchamos todos esos gritos de boca de los niños que vienen a nuestra casa cada día.

Niños de familias desplazadas...

o familias pobres... Niños de cualquier edad, niños que nos visitan con sus padres... Niños que han dejado de ir a la escuela... que ya no tienen acceso a la escolarización...
Sus colegios han sido destruidos u ocupados... 
Niños que no saben siquiera leer o escribir...
Niños abandonados, niños que venden pan en las aceras...
Niños que gritan de alegría y asombro cuando, volviendo a sus hogares, descubren que se harestablecido la electricidad: «¡Por fin podemos ver los dibujos animados...!».

Niños que nos traen las preocupaciones de los adultos: «Sabes, mama no me ha podido lavar la cara porque no había agua en casa...».

Niños que viven ya en la nostalgia del pasado... Fadi le dice a su padre, que le está explicando el tiempo pasado... «Papá, el tiempo pasado es como nuestra casa, a la que no volveremos nunca...».

Niños que están inquietos... que se preguntan si verán de nuevo a las personas o los lugares que aprecian... Niños que no quieren apartarse de sus padres... y padres que no quieren que sus hijos se alejen... Qué angustia cuando los niños tienen que ir a la escuela cada mañana: ¡y si algo pasa, y si algo les impide volver a casa...!

Niños que consuelan a los adultos diciéndoles: «No te preocupes por ese ruido que oyes... es una bala... una bomba... una explosión o un misil...». Niños que quieren expresarnos su alegría por estar vivos, a pesar del sufrimiento de los adultos...

Nos piden un espacio de paz, de felicidad... de ternura... o, simplemente, un espacio de juego... Niños que oyen a sus padres repetir: «¡Qué Dios os proteja...!».
No podemos dejar de pensar en cada uno de ellos en este día en que la nieve cubre todo Medio Oriente...

Nos invitan a mover nuestra vida, a desplazarnos, a salir de nosotros mismos, a ir a sus fronteras... La urgencia no admitía esperas. Había que arriesgar, decir algo distinto de lo de tener piedad, actuar... inventar, crear y hacer nacer...
Para ellos han nacido los proyectos, se han comprometido los voluntarios, se han lanzado los programas...

Nosotros, los Maristas Azules, hemos soñado para ellos otro mundo distinto de aquel en el que están...
Con vosotros, y gracias a vuestra solidaridad, apoyo y ánimo, el sueño se ha hecho realidad...

Y esta realidad ha crecido con el nuevo proyecto M.I.T.: Marist Institute for Training... Un centro de formación para personas de entre 20 y 45 años, que les permitirá adquirir competencias y añadir a sus currículos cursos importantes de diferentes sectores. En 6 semanas hemos organizado ya 3 sesiones, cada una de 12 horas, y 3 conferencias de 2 horas sobre temas relacionados con la calidad, la comunicación, la gestión del tiempo y muchos otros temas interesantes. Limitamos el número de participantes a 18 personas por sesión, mientras que las conferencias son abiertas para todo el que quiera participar... Ha sido un gran éxito...

Los niños de «Apprendre à grandir» (Aprender a crecer) continúan sus programas educativos... Hay que destacar el interés mostrado por los padres en la calidad educativa que ofrecen los dos proyectos, el de la mañana para los desplazados, y el de la tarde para los niños de las familias de «L'Oreille de Dieu» (La oreja de Dios). Viendo el mal estado de los zapatos de los niños de familias desplazadas, hemos ofrecido a cada niño un par de zapatos nuevos...

Los jóvenes de « Skill School » (Escuela de habilidades) continúan preparando activamente un proyecto de Navidad... Los animadores se esfuerzan porque el proyecto sea un éxito...

Las mujeres de « Tawassol » aprovechan todo lo que sus monitores les enseñan, sea en inglés, en informática o en trabajos manuales...
Los miembros de las familias del «Panier de la Montagne» (Cesta de la montaña) como las de «L'oreille de Dieu» (La oreja de Dios) de Midane, han recibido cada una, además de la cesta de alimentos mensual, nuevos vestidos y zapatos...

También hemos relanzado nuestro antiguo proyecto de alojamiento y comenzado a ayudar a familias desplazadas que tienen necesidad de alquilar una casa... De momento se han beneficiado una decena de familias... Se añaden a la lista de las 30 familias que se alojaban en nuestra casa y a las que ayudamos a alquilar otra casa...

Con los dibujos de Fadi, Roula, Marwa y Youssef, y en su nombre y en el de tantos niños de nuestra querida Siria,
Os deseamos una Navidad de paz y esperanza...
En nombre de los Maristas de Alepo

QUAN DÉU ES FA PETIT

Un any més, arriben les festes de Nadal. Les campanyes de l'eix comercial de Creu Coberta, les de les grans superfícies, els llums amb formes de regals o de flocs de neu ens ho recorden; la televisió s'inunda d'anuncis de joguines i de perfums, de llagostins que parlen amb accent argentí, de bombolletes de cava i nens que mengen torró amb un somriure. Aviat començaran els dinars i sopars amb familiars amb qui no tornarem a parlar durant mesos, els passeigs per les fires que es munten als carrers de la ciutat buscant comprar tot allò que no necessitem.

L'època ideal, en resum, per a mostrar quin és el nostre poder adquisitiu. L'època de gastar, de consumir amb l'excusa de la trobada familiar.

Enmig, però, de tot aquest batibull, seguim trobant les mateixes pobreses de sempre. Potser hi ha qui les veu més en aquest període, i fem un esforç per a ser més “solidaris”; parlem d’esperit nadalenc” i donem una miqueta d'allò que ens sobra per a tranquil·litzar i adormir la nostra consciència durant la resta de l'any, ja que aquesta que no pot restar impassible davant de les misèries que assolen les vides de tants cada dia.

És per això, que, avui, us convidem a fer un petit alto i una petita reflexió.

Què celebrem per Nadal? Fàcil, direu: el naixement de Jesús. La pregunta, però, és més complicada: de naixements n'hi ha molts cada dia, i és clar que les persones properes al nounat ho celebren. Però alguna cosa ha de tenir d'especial el nen que jeu en la menjadora per a què ens en recordem encara avui.

Mirem-nos l'escena amb uns altres ulls.

Per començar, els cristians creiem que aquest nen petit que ha nascut en un indret tan miserable com una establia, que és fill d'una noia jove del poble, que s'escalfa entre els animals que allà hi ha i que només crida l'atenció d'uns pobres pastors, és, ni més ni menys, que el nostre Déu. Aquesta criatura fràgil, feble, totalment dependent de la mare, és el que les Escriptures anomenen “ el Totpoderós”, “el Senyor”, “el Creador”; la veritat és que, pensant en l'escena de la Nativitat, massa no impressiona.

I és que Jesús, amb especial força en el moment del naixement, és l'encarnació de Déu, la humanització de Déu: un home com tants, que neix, i que viurà i tindrà amics amb els que xerrarà i riurà, que passarà moments bons i dolents, que tindrà dubtes, que patirà, que estimarà i es preocuparà pels qui l'envolten, que estarà subjecte a totes les passions i totes les misèries que ens depara la vida a les persones. En el naixement veiem un Jesús profundament humà, i això ens fa sentir, en certa manera, si hi pensem, més a prop de Déu.

Perquè Jesús no és només això, és molt més: és la revelació de Déu.

Com conèixer Déu? És una realitat que se'ns fa inabastable. Com copsar, com contactar amb un ens que és infinit, etern, perfecte, omnipresent, omnipotent, omnibenevolent, des de la nostra realitat finita, efímera, imperfecta? Jesús, al ser Déu fet home, és el punt d'unió entre aquest transcendent que ens empetiteix i que escapa als límits de la nostra comprensió, i la realitat humana: a través d'Ell podem conèixer a Déu, a través del que ens va ensenyar, amb el model de vida que ens va proposar. El naixement de Jesús obre aquest vincle, ens dóna la seva referència per a encarar-nos cap a aquesta recerca de Déu.

Fixem-nos doncs en què ens revela de Déu aquest naixement, tot tornant a l'escena. És una escena de pobresa, de simplicitat, de senzillesa: el més humà que hi ha, sense afegits, sense additius, sense res que no sigui l'imprescindible; i, és clar, amb un gran component d'amor. És un aparador del més profund que hi ha en les persones. Aquí és on neix Jesús, on se'ns revela Déu als homes i les dones, on es fa un de nosaltres.

Mirant aquest nounat menut i fràgil, podem tenir una idea d'on començar a buscar a Déu: en els petits. Si Jesús, que és el més gran de tots, és tan petit, bé caldrà començar per aquí; després Ell en la seva predicació ho dirà, i posarà èmfasi en aquesta idea.

Jesús, en el seu naixement per primera vegada, dóna la volta als conceptes de petitesa i grandesa: els més grans seran els més petits, els primers seran els qui serveixin, hem de ser com nens. El Déu que ens revela, doncs, és un Déu profundament humà que es troba en el més intern de cadascú, en la nostra feblesa i en el nostre amor, en els trets que veiem en l'escena del naixement. Ens mostra un Déu que mira amb ulls de mare, que trobem en els moments autèntics i genuïns del dia a dia, i que ens anima a seguir buscant-lo en el servei dels altres i l’acollida del Regne avui i aquí.

D'això no se'n sol parlar quan es parla de Nadal, però són reflexions que el naixement de Jesús ens proposa, malgrat que de vegades quedin ofegades entre la manca de temps, els llums artificials, els pare Noels i els arbres de Nadal.

I tu, de què parles quan parles de Nadal?

José MªCastillo

Per pregar... Nadal 2013 (Pere Casaldàliga)

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d'aquest món”,
qué véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l'Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

Marxa de Nadal 2013 BCN-STK en Metro

“Als homes i dones ens continua semblant tot això, massa bonic com per a ser de debò. Un Déu fet carn, identificat amb la nostra realitat, respirant el nostre aire i patint els nostres problemes.
I continuem buscant a Déu allà a dalt, quan està aquí a baix a la terra. I continuem perseguint-lo a fora, sense acollir-lo amb fe al nostre interior. Hem de creure amb força que després del primer Nadal, a Déu només el podem trobar amb les persones i entre les persones.
Déu ha baixat al profund de la nostra existència, s’ha encarnat en un cos humà, cerca acollida entre nosaltres, li obrim les portes?
Si Déu ha volgut ser persona, val la pena ser persona i fer camí junt amb els altres per a construir la fraternitat, la justícia i l’AMOR i ser com Jesús de Natzaret persones que volen SER més que tenir, joves que volen comprometre’s, tot i les dificultats, en la construcció d’una humanitat nova als nostre entorn quotidià”.

Pastoral Marista

Bon Nadal

A casa vostra ens sentim estimats

Visc aquí a Mostaganem des del 2007 en una comunitat de tres germans, La primera part de la nostra missió és estar a prop de la gent del país. Tenim bons veïns. Intento viure la « presència » d’aquell a qui m’he lliurat. Maria, la seva Mare és una bona ajuda per a això. El seu espòs Josep m’acompanya en les treballs manuals. L’altre punt de la nostra missió és acompanyar els joves algerians que freqüenten la nostra biblioteca i els joves estudiants cristians subsaharians (40) que participen en la vida de la Parròquia. El G. Bernard Régis és responsable de la Biblioteca i el G. Xema és Responsable de la Parròquia. Un sacerdot comparteix la nostra vida. És el nostre capellà.

Els joves cristians (de totes les confessions cristianes) vénen a pregar els divendres, ja sigui per a la missa, ja sigui per a una pregària basada en la paraula de Déu. És un goig sentir-los cantar en diferents llengües dels països d’on provenen. Vivim quotidianament la diferència de religió, de cultura, no sempre és fàcil, però ser present allà senzillament, això val la pena. Que n’és de bonic quan els joves diuen « a casa vostra ens sentim estimats ». Les diferències ja no són un obstacle per a relacionar-nos ja que estan contents de venir a casa.

Per la meva banda, participo en aquest acolliment per la meva presència, la meva escolta. El que faig aquí es pot fer a tot arreu, però aquí és en un medi musulmà. La presència d’Església a l’estil de Maria, discreta, és la nostra raó de ser. La nostra missió està vinculada a les diferents missions maristes de germans i laics. Tots estem en camí vers la segona Assemblea Internacional de Nairobi.

Fr. Jean-Louis Bosland

Ubuntu: ens humanitzem a través dels altres

A Àfrica existeix el que s’anomena UBUNTU. Està relacionat amb l’essència de l’ésser humà. és part del regal que Àfrica donarà al món. Vol dir hospitalitat, cura dels altres, ser capaç de qualsevol cosa pel bé dels altres. Creiem que una persona és persona a través d’una altra persona, que la meva humanitat està enllaçada, connectada amb la teva de manera inseparable. Arquebisbe Desmond Tutu

Cada vegada que he estat a Àfrica m’ha impressionat l’extraordinària capacitat d’acolliment dels seus pobles. Vagis on vagis, et trobes amb gent caminant, que respon a la teva salutació amb alegria, aixecant les dues mans obertes cap a tu. Trobo que és un signe molt bonic d’hospitalitat, com dient: Benvingut; t’acollo amb els braços oberts. Com veus, no amago res a les meves mans; només vull el teu bé.

Aquesta actitud d’acolliment tan natural i espontani em sembla una expressió, entre d’altres, d’Ubuntu, paraula nguni de l’Àfrica austral, que fa referència a la nostra comuna humanitat, al fet que tots estem interconnectats i que, a causa d’aquesta connexió, som responsables els uns dels altres.

Per als qui provenim de cultures on es dóna culte a l’individualisme, sorprèn aquesta manera d’entendre la vida, i fa pensar en valors socials que se’ns han anat quedant arraconats, suplantats sovint per una necessitat compulsiva d’acumular béns i protegir-los, com també per un egoisme auto referencial, ben amagat rere l’inqüestionable dret a la llibertat personal.

Nadal ens recorda el caràcter diví de tota persona humana, ja que el Fill de Déu amb la seva encarnació s’ha unit, en certa manera, amb tot home (Concili Vaticà II). Ens sabem habitats pel Misteri i, per tant, compartim el més essencial de les nostres vides, que es manifesta en forma de bondat i amor. Així ho reconeix Nelson Mandela a la seva autobiografia: Sempre vaig saber que en el més profund del cor humà hi ha misericòrdia i generositat. Ningú no neix odiant una altra persona a causa del color de la seva pell, el seu origen o la seva religió. Per odiar algú, la gent n’ha d’aprendre, i si es pot aprendre a odiar, aleshores també se’ls pot ensenyar a estimar, ja que l’amor brolla més naturalment del cor humà que el seu contrari. Fins i tot en els moments més terribles a la presó, quan se’ns duia fins als límits de la nostra resistència, podia albirar una espurna d’humanitat en un dels guardes, potser per un segon, però n’hi havia prou per animar-me i continuar. La bondat humana és una flama que es pot amagar, però mai apagar.

Sí, les nostres vides estan estretament interconnectades de manera misteriosa, però real. Justament per això, els participants a la Conferència general el passat mes de setembre a ND de l’Hermitage, ens deixàrem interpel·lar per la realitat d’infants i joves, particularment la d’aquells qui es troben en situacions de major vulnerabilitat en diferents parts del món. Convençuts de l’actualitat de la nostra vocació a una fraternitat universal, vàrem reafirmar el nostre compromís de servei i disponibilitat sense fronteres, als peus de Nostra Senyora de Fourvière.

D’altra banda, la nostra opció per viure en comunitat expressa visiblement la nostra connexió i interdependència. Així ho entengueren els nostres màrtirs, recentment beatificats, quan van decidir compartir la sort dels seus germans de comunitat, fins i tot quan tenien possibilitats d’evitar-la.

Crec, a més, que la propera celebració de l’Assemblea Internacional de la Missió Marista a Nairobi (Kènia), com a conclusió d’un procés desenvolupat conjuntament per germans i laics en els cinc continents, ens permetrà experimentar de manera concreta el significat d’Ubuntu, per després aplicar-lo a la nostra vida quotidiana.

Una altra oportunitat per viure a fons la nostra dimensió internacional serà el procés que ens durà fins a la celebració del bicentenari marista, l’any 2017. El dia 28 d’octubre de 2014, aniversari de la trobada del P. Champagnat amb el jove Montagne, factor desencadenant de la fundació de l’Institut, s’obrirà un cicle de tres anys com a preparació a aquest esdeveniment. La recent inauguració de la casa de La Valla renovada, allí on començà aquesta petita comunitat d’horitzó universal, ens convida a esforçar-nos per un nou començament, fidels als orígens i a la tradició, però encarnats en l’avui i aquí que ens toca viure.

Ubuntu: jo sóc perquè nosaltres som. És a dir: ens humanitzem a través dels altres. I justament perquè cadascú és part inseparable del teixit de la humanitat, el que un fa o deixa de fer té conseqüències en la vida dels altres.

Per exemple, en veure un inici tan humil a La Valla, ningú no es podia imaginar que l’Institut s’estendria pels cinc continents i que influiria en les vides de tants infants i joves. Com també fou difícil per a molts imaginar l’extraordinària força transformadora que s’amagava en aquell petit fill de Maria i Josep, anomenat Jesús.

Tant de bo que la celebració d’aquest Nadal de 2013 ens ajudi a prendre consciència de la nostra interdependència i de la nostra responsabilitat de fer del planeta terra un món més habitable i fratern, més just i solidari, mentre celebrem el naixement de Jesús, el qual, en compartir plenament la nostra humanitat, feu canviar de manera humil i discreta, molts aspectes del rumb de la història.

Bon Nadal!

Emili Turú

Superior General Maristas

Laics i Maristes!

Ja fa cinc anys vaig entrar en un contacte més proper amb els germans i vaig començar a conèixer la missió de Marcel·lí. Amb el pas dels anys cada cop he sentit millor el carisma de Marcel·lí i la missió marista. He aprés què vol dir un amor sense condicions, y una solidaritat sense condicions. L’espiritualitat del Marcel·lí fa efecte en la meva feina, noto l’estimació, el recolzament mutu, que ell va donar tant importància. Puc somniar juntament amb els germans un futur millor, però la realització és pas a pas i només tindrà fruits a llarg termini. Moltes vegades ens aturem i potser anem enrere, però junts, germans i laics, podem donar-nos mútuament forca i estimació per poder continuar tirant endavant, per que podem ajudar millor als nens i famílies necessitades. 

Lévay Edit, Directora del centre „A Mi Házunk” (Esztergom) 

Los 1000 espejos

Se dice que hace tiempo, en un pequeño y lejano pueblo, había una casa abandonada. Cierto día, un perrito buscando refugio del sol, logró meterse por un agujero de una de las puertas de dicha casa.

El perrito subió lentamente las viejas escaleras de madera. Al terminar de subir las escaleras se topó con una puerta entre abierta; lentamente se adentró en el cuarto. Para su sorpresa, se dio cuenta que dentro de ese cuarto había 1000 perritos más observándolo tan fijamente como él los observaba a ellos. El perrito comenzó a mover la cola y a levantar sus orejas poco a poco. Los 1000 perritos hicieron lo mismo. Posteriormente sonrió y le ladró alegremente a uno de ellos. El perrito se quedó sorprendido al ver que los 1000 perritos también le sonreían y ladraban alegremente con él! Cuando el perrito salió del cuarto se quedó pensando para sí mismo: Qué lugar tan agradable! Voy a venir más seguido a visitarlo!

Tiempo después, otro perrito callejero entró al mismo sitio y se encontró entrando al mismo cuarto. Pero a diferencia del primero, este perrito al ver a los otros 1000 perritos del cuarto se sintió amenazado ya que lo estaban viendo de una manera agresiva. Posteriormente empezó a gruñir; vio como los 1000 perritos le gruñían a el. Comenzó a ladrarles ferozmente y los otros 1000 perritos le ladraron también a él. Cuando este perrito salió del cuarto pensó: "Qué lugar tan horrible es este! Nunca más volveré a entrar allí!" En el frente de dicha casa se encontraba un viejo letrero que decía:"La Casa de los 1000 Espejos"

Lo que hay dentro de nosotros, eso es lo que reflejamos.

Los perros de Licurgo

Una vez apareció en la plaza de Esparta, durante  una reunión pública el legislador que había escrito  la Constitución de aquel pueblo. Iba seguido de unos criados que llevaban dos perros atados a una liebre mansa; llegado al medio de la concurrencia, sin decir palabra, soltó la liebre, y uno de los perros, contra la expectación de todos se puso a juguetear cariñosamente con el tímido animal de largas orejas.

 Admiraban los espartanos, extrañados, del espectáculo, cuando Licurgo ordenó que fuera soltado el otro perro; apenas éste se vio libre, aullando se precipitó sobre la liebre, que orejas tendidas empezó a correr por el espacio en se lo permitía la apiñada muchedumbre, hasta que, rodando jadeante cayó en poder  de su encarnizado adversario, que la deshizo en un momento. El pueblo contemplaba con lástima aquel espectáculo, los restos de la liebre infeliz, las manchas de sangre, la tristeza del primer perro por el fin de su amiga, cuando el legislador tomando la palabra dijo:

Ciudadanos, salud y libertad. He querido presentaros esta tarde el ejemplo palpable de lo que vale la educación. Al primer perro le enseñé desde chico a estar con las liebres sin hacerles daño, y al segundo le dejé abandonado a su bárbaro instinto natural, que aún acrecenté con la educación, amaestrándolo a perseguir las liebres dondequiera que las encontraba.

Ahí tenéis lo que es el hombre y lo que pueden ser vuestros hijos, según la educación que les déis. Abandonadlos a sí mismos, no les habléis de Dios,  de obligaciones ni de moral, y crecerán en los vicios más degradantes, y un día, cuando tengan fuerzas y libertad, se lanzarán contra las instituciones y los gobiernos, y contra sus pacíficos concuidadanos, y convertirán la república en un lago de sangre. Pero educadlos en el bien, en la piedad y en la disciplina; infundidles respeto religioso al prójimo, a las leyes, a la justicia de Dios, y tendréis un pueblo feliz en medio de la grandeza, gloria y corona de la humanidad.

Vivint amb els joves, veiem el Crist a través dels seus ulls

Sense cap dubte, vivim en una societat els valors de la qual s’han esfondrat i substituït pel materialisme. El mitjà d’èxit, d’acceptació social i de reconeixement és el diner. L’home modern no s’interessa per la seva plenitud espiritual ; la considera com un luxe i resta indiferent a qüestions semblants. La seva dependència de l’estil de vida material i la seva perseverança en l’èxit individual, fonamentat en criteris econòmics, el porta a distanciar-se de les dades de la seva realitat social. L’individu és, doncs, indiferent als problemes socials, ja que els seus interessos es limiten a l’augment dels seus béns. Segons Erich Fromm, el « tenir » i no el « ser » és la llei de la nostra existència en el món modern. Però som veritablement feliços en la nostra vida ? Ens sentim contents i posem en pràctica el que Déu ens ha aconsellat ? Seguim les seves paraules i els seus manaments? Ajudem amb afecte abundós els altres segons la seva voluntat ? Nostre Senyor ens diu : « no desoïu aquells que estan necessitats ; alleugeu els malalts. » ( Ac 20,35 ; Rm 12,13 ; Jm 2,16 ; Ga 6,10 ; 1Jn 3,17). Fins a quin punt som Maristes, doncs ? Si creiem que el nostre proïsme són aquells que ens desvelen el rostre de Déu, no obstant Aquest sigui Present, si tan sols intentem fer riure, malgrat les dificultats enfrontades, si veiem els altres com els nostres propis germans i compartim amb ells les vocacions i els dons que Déu ens ha ofert generosament, si cessem d’interessar-nos únicament per la nostra prosperitat i escoltem les inquietuds i les pors dels altres i intentem d’esdevenir partícips, companys, i ajudar-los en la realització dels seus somnis i de les seves esperances, només així, esdevindrem anunciadors de l’Evangeli i complirem així la missió marista. Els joves són portadors d’esperança, ja que són ells els qui mantenen viu el somni i l’esperança. Caldrà, doncs, que ens adrecem vers diferents formes d’accions socials i de participació en projectes humanitaris, tot esperant que així puguem donar un sentit a la nostra vida. Si ens adrecem vers els infants abandonats, sols, maltractats que no demanen més que el nostre somriure, la nostra carícia, una conversa amb ells i si els fem comprendre que Jesucrist els estima, aleshores d’aquesta manera, aconseguirem sentir la presència del Senyor i entendrem el sentit real de ser un ésser humà. Vivint amb els Germans Maristes, intento i espero poder ajudar el meu proïsme, els qui tenen veritablement necessitat de mi, fent-me present, i mostrar-los que existeix una persona que té cura d’ells i que els estima, ajudant-los en els seus deures, fent-los sentir que ja no estan sols, fins i tot si la vida no els ha mostrat el seu rostre més dolç. 

Theodore Rouggeris Lycée Léonin de Néa Smyrni - 
Pastoral Marista

FMSI- Testimonis i reflexions per l'advent

 Como cada año, la FMSI (Fundación Marista para la Solidaridad Internacional) ha elaborado para el Adviento de 2013 una guía para la reflexión personal, inspirada en los derechos del niño.

Este año, en particular, FMSI propone el tema de los niños emigrantes y sus derechos. Éste ha sido el tema del Día del Debate general patrocinado en 2012 por el Comité de la ONU para los Derechos del Niño.

El argumento, es de actualidad, debido a los flujos de migración constantes y masivos que afectan a muchos países de todo el mundo, tanto por lo que se refiere a lugares de origen y de destino, para todos aquellos que dejan sus hogares para escapar de la pobreza, las guerras y los desastres naturales.

Finalmente, el tema es particularmente relevante en la proximidad de las Navidades, cuando se considera que la familia de Nazaret: Jesús, María y José, se vieron obligados a emigrar a Egipto, enfrentándose  a todas las dificultades de la época.

El librito se centra en el testimonio de los niños y los jóvenes del mundo marista que han experimentado la condición de emigrantes en sus familias. Se agradece a todos los que han colaborado en esta pequeña publicación para el Adviento. Damos las gracias a todos los niños  y jóvenes que han compartido con nosotros su experiencia de vida; a los  padres que han permitido publicar las historias de sus hijos; a los representantes de la FMSI en las Provincias Maristas, sin cuya colaboración este estudio no hubiera sido posible.

L'advent té el seu propi ritme

L’Advent té el seu propi ritme, la seva pròpia història, el seu propi encant.
És el temps de preparar-se. És temps d'anticipar, amb il·lusió, una cosa bona…
És el temps del desig, de les expectatives, de les promeses que t'omplin de somnis. És temps de viure a fons i d’assaborir el temps…

Què bo és tenir motius per a esperar. No passa res si ens falta alguna cosa, si hi ha ferides, si en algun moment ens costa caminar. En realitat hi ha etapes en les quals l'important és escoltar i esperar alguna cosa bona. I creure-la, si qui el que la promet és algú de fiar (Déu ho és).

Arribarà la curació per a les ferides. Arribarà la llum per a dissipar les ombres. Arribarà la pau a les persones. Arribarà l'amor a poblar les solituds. Arribarà la paraula a tendir ponts. Arribarà el descans compartit. Arribaran noves idees, noves cançons, nous projectes. Arribarà Jesús.

L’Advent és el temps que Déu ens promet que el seu amor no descansa per cadascun de nosaltres. Un amor que salvarà distàncies infinites. Que es farà petit per a trobar-nos. Que vindrà a les nostres vides. Que creurà en cadascun de nosaltres, coneixent la nostra veritat profunda. I que ens sortirà a l’encontre en camins inesperats.

Pastoral Marista

VII Trobada Marista 24 de novembre

Paraules d’amor, senzilles i tendres. Aquests mots, poc originals però tant autèntics, emmarquen bé el que sentirem dins nostre els presents, una seixantena, a la setena trobada marista de Llinars (24-11-2013), Germans i Laics. No hi ha edat ni condició per estimar i sentir-se estimat. Per això, quin goig ser reconeguts pel teu noms, per qui ets! Veure créixer la vida enmig nostre. No hi hagueren discursos ni grans lliçons, doncs la presència central fou enguany la d’uns joves crescudets, testimonis directes l’estiu passat de la intensa experiència de Rio de Janeiro (Trobada de la Joventut). Les seves paraules obriren les portes i les finestres de la sala perquè fos l’esperit mateix qui remogués les nostres cadires i els nostres cors. Veus noves que, tot convidant a fer espai al silenci, vessaren coratge, esperança i gratitud; i encomanaren un profund sentiment de comunió als petits grups que en feren ressò. La nostra trobada esdevé regularment el diumenge de Jesús, Rei. La reialesa Ell no la viu anant a caçar elefants. Més aviat és posa el davantal i resta amatent, amb tots els sentits ben oberts, ben despert i disponible!!! Quina paradoxa la del Regne! Estar despert, amatent! Realitzar-se plenament i ser un mateix servint als altres. Quina paradoxa, submergits com estem en una societat que creu i predica el contrari, que magnifica l’ego i desitja tan sols ser servida i servir-se dels demés. Llinars ja és un clàssic. Aquesta trobada de tardor és una fita en el nostre camí de creixement. Perquè quan estem a les portes del nou any litúrgic, Llinars ens fa present la nostra identitat, amb paraules d’amor senzilles i tendres: som maristes. Joan Puig-Pey

Llum de la pau 2013. Drets per la pau

Aquest any ens volem posar drets per la pau; volem aixecar-nos i no quedar-nos quiets davant de totes les injustícies del món. Al mateix temps, volem reivindicar aquells drets fonamentals de la persona humana que, un cop adquirits, la porten a viure en pau.

El dia 10 de desembre farà 65 anys que va aparèixer la Declaració Universal dels Drets Humans. Tant de bo que ja la poguéssim jubilar! Això voldria dir que en aquests anys s’ha aconseguit que el món sigui més just per a tothom... Però per desgràcia encara li queda moltíssima feina per fer. Avui en dia, milions de persones veuen com aquests drets els són negats una i altra vegada, impedint d’aquesta manera que puguin tenir no només una vida en pau, també una vida digna de ser viscuda.

És per això que volem i ens posarem drets, per deixar sentir les nostres veus des de tots els agrupaments, esplais, escoles, etc. aprenent dels que ja s’han posat drets abans que nosaltres, ajuntant les nostres accions a les seves per tal de, com sempre diem, deixar el món una mica millor de com l’hem trobat.

L'acte de rebuda de la llum de la pau a Barcelona serà el diumenge 15 de desembre a les 17.00 a la Plaça Bonet i Muixi (davant la Parròquia de Santa Maria de Sants).

Marxa de Nadal 2013

“Doncs sí, ja hi tornem a ser!!!...ja ha arribat el desembre, el calendari torna a estar al final i  tots els estímuls exteriors ens recorden que s’apropa el NADAL, les llums dels carrers, el calendari d’advent, els amics invisibles, els sopars, els regals, les postals, els pesebres,  …però a més de tot això…DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE NADAL?, QUIN NADAL VOLEM VIURE? COM PODEM VIURE EL NADAL AMB L’ESPERIT DELS ORÍGENS?...doncs això és el que intentarem reflexionar, celebrar i viure amb l’experiència de la MARXA DE NADAL d’aquest any. La farem sortint d’on vam acabar l’any passat, del Cor de la Ciutat, Centre Compartir de Ciutat Vella, i anirem en metro i parant quan calgui per a tenir temps de parlar, reflexionar, escoltar testimonis, contrastar, fer silenci….i ens dirigirem cap al Cor d’una altra Ciutat,  Santa Coloma de Gramenet,  al Centre Obert Rialles com a destí final. Temps de trobada, de celebració i de VIDA. Ens acompanyarà a la celebració el Pare Manel Pousa que també ens ajudarà des del seu testimoni a viure aquest NADAL amb SENTIT!!!.  Acabarem amb el ressopó i  cap a les 1’00 de la matinada tornarem a casa”.

Pastoral Marista

Advent a Infantil

Los dos amigos y el oso

A dos amigos se aparece un oso: El uno muy medroso En las ramas de un árbol se asegura. El otro, abandonado a la aventura, Se finge muerto repentinamente. El oso se le acerca lentamente; Mas como este animal, según se cuenta, De cadáveres nunca se alimenta, Sin ofenderlo lo registra y toca; Huélele las narices y la boca; No le siente el aliento, Ni el menor movimiento; Y así se fue diciendo sin recelo: Este tan muerto está como mi abuelo. Entonces el cobarde, De su gran amistad haciendo alarde, Del árbol se desprende muy ligero. Corre, llega y abraza al compañero: Pondera la fortuna de haberle hallado sin lesión alguna Y al fin le dice: Sepas que he notado Que el oso te decía algún recado. ¿Qué pudo ser? Te diré lo que ha sido: “Aparta tu amistad de la persona Que si te ve en riesgo te abandona”

Les Arrels Cristianes d'Europa.

la «Carta Ecumènica», signada per totes les esglésies europees, dedica un capítol sencer a «La nostra responsabilitat comuna a Europa», es tracta d'un seguit d'aportacions valuoses de la religió cristiana a Europa.on es diu:

Les esglésies fomenten la unitat del continent europeu. Sense valors comuns, no es pot arribar a la unitat d’una manera sostenible. Estem convençuts que l’herència espiritual del cristianisme representa una força d'inspiració enriquidora per a Europa. Sobre la base de la nostra fe cristiana, ens comprometem per una Europa humana i social, en la qual s'imposin els drets humans i els valors fonamentals de la pau, la justícia, la llibertat, la tolerància i la solidaritat. Insistim en el respecte a la vida, el valor del matrimoni i la família, la dedicació preferent als pobres, la disposició a perdonar, i, sobretot, en la misericòrdia. Com a esglésies i com a comunitats internacionals hem de fer front al perill que Europa esdevingui un oest integrat i un est desintegrat. A més, es tracta de tenir en compte el desequilibri nordsud. Alhora, cal evitar qualsevol tipus d'eurocentrisme i s'ha de reforçar la responsabilitat d'Europa vers tota la humanitat i, en particular, vers els pobres a tot el món.

El cristianisme, en les seves diverses confessions (catòlica, protestant o ortodoxa) ha estat un valor que ha afaiçonat tots els països d’Europa des de fa gaire bé dos mil·lennis. Europa no es podria entendre sense les seves arrels gregues o romanes, però tampoc sense les arrels cristianes. Arrels que arriben a aportar bona saba fins avui dia, i que tenen molt a dir i a contribuir per  al present i el futur d’Europa.

Nacho Padró