Dues llavors jauen costat a costat en la fèrtil terra de la primavera. La primera llavor va dir: Vull créixer! Vull impulsar les meves arrels fons, dins de la terra que està sota meu, i expulsar els meus rebrots a través de l'escorça de la terra que està sobre meu... Vull desplegar els meus tendres brots com a banderes que anuncien l'arribada de la primavera... Vull sentir la calor del sol sobre el meu rostre i la benedicció de la rosada matinal sobre els meus pètals!
I va créixer.
La segona llavor va dir:
Tinc por. Si impulso les meves arrels dins de la terra que està sota meu, no sé què trobaré en la foscor. Si m'obro pas per l'escorça dura que està sobre meu, puc fer mal als meus delicats rebrots... I si en deixar que els meus brots s'obrin un caragol intenta menjar-se'ls? I si obrís els meus capolls, un nen petit podria arrencar-me de la terra. No , serà millor que esperi fins que no hi hagi perill.
I esperà.
Una gallina de corral que buscava menjar afanyosament entre la terra de començaments de primavera va trobar la llavor en espera i ràpidament se la va menjar.
Pastoral Marista
