MARCEL·LÍ CELEBRA EL NADAL

Marcel·lí tenia especial devoció al Nen Jesús. Cada any posava molt de compte a preparar-se a la festa del Nadal i la celebrava amb tota solemnitat. La nit de Nadal manava instal·lar un Betlem per representar el naixement amb tots els detalls que l’envoltaren. Anava amb la comunitat a adorar el Nen ajagut en sobre unes palles  en el pessebre, i li dirigia les oracions més fervoroses.

“Germans –exclamava en una xerrada sobre la festa-, mireu el diví nen reclinat sobre el pessebre, desprovist de tot. Ens allarga les seves mans, i ens convida a acostar-nos no tant per a compartir la seva pobresa sinó per a omplir-nos de béns i gràcies. S’ha fet nen per conquerir el nostre amor, i allunyar de nosaltres tot temor.

Res més amable que un nen: la seva innocència, senzillesa, dolçor, les seves moxaines i fins la seva mateixa fragilitat són capaces de commoure i conquerir els cors més durs i empedreïts. ¿Com ens resistirem a estimar Jesús, que s’ha fet nen per a estimular la nostra confiança, manifestar-nos el seu amor i fer-nos entendre que tot ho aconseguirem d’ell? Res tan proper ni tan amable com un nen; ho dóna tot, tot ho perdona, ho oblida tot; qualsevol llaminadura el fa feliç l’assossega i l’acontenta. El seu cor no té còlera ni amargor: només tendresa i amor. Acudim, doncs, al diví Nen el cor del qual posseeix totes les perfeccions divines i humanes. Però anem a ell pel mateix camí de la humilitat. Demanem-li el seu amor i tot el que necessitem: res ens pot negar”.

CONSELLS DE MARCEL·LÍ PER VIURE LA QUARESMA

En la vida de S. Marcel·lí es diu que un any, quan arribava la Quaresma, els Germans estaven molt il·lusionats per viure, aquest temps que proposa l’Església amb moltes ganes. Entre aquests Germans, n’hi havia alguna que eren molt joves, que no eren majors d’edat, que volien dejunar com els grans, però al Pare Champagnat, que li preocupava la vida espiritual dels Germans, però també la seva salut, i que no volia desil·lusionar-los, els proposà una forma concreta de dejunar, no tant dejuni d’aliments, sinó dejuni d’actituds negatives. El dejuni que els proposà en termes d’avui seria, més o menys:

-       Fer dejunar els capricis, quan sé que suposen despesa i no agraden als que t’envolten.

-       Fer dejunar la llengua, és a dir, quan les meves paraules molesten, desagraden als que m’envolten o suposen treure bon nom als altres.

-       Fer dejunar el mal geni i els rampells que ens porten a crear mals rotllos en els nostres ambients.

-       No fer dejunar l’esperit, és a dir, cuidar la relació amb Déu, l’PREGÀRIA i les nostres obligacions com a cristians.

Marcel·lí sempre parlava als germans de les petites virtuts:

* Estar disposat a ajudar sempre, a ajudar, a col·laborar en les coses que ens demanin els altres.

* Ser educat i respectuós i prestar a tothom les degudes atencions.

* Tenir molta paciència. Saber deixar les ocupacions pròpies per escoltar els altres, ajudar-los...

* Ser de bon caràcter i evitar els moments d’enuig, de tristor o de mal humor, conservant sempre un estat alegre.

* I pensar més en els altres que en un mateix.

Gràcies, Marcel·lí, per la teva vida,

el teu somriure i la teva veritat.

Gràcies, Marcel·lí,

en les teves mans aprenem com estimar.

Gràcies, Marcel·lí,

amic i protector dels infants i joves.

Gràcies, Marcel·lí,

pel teu exemple generós i la teva pregària.

Gràcies, Marcel·lí,

per fundar els Germans Maristes.

Gràcies per ensenyar-nos Maria.

Gràcies, Marcel·lí.

Marcel·lí sempre parlava als germans de les petites virtuts

* Saber perdonar i disculpar amb alegria el que no ens agrada en els qui viuen amb nosaltres.

* Dissimular i fer com que no es veuen les coses que uns altres fan malament i que de vegades apuntem per retreure-los quan estem enfadats.

* Tenir un gran cor per ajudar qui pateix o ho passa malament.

* Estar sempre alegres i contagiar alegria a tothom.

* Saber cedir en les idees i opinions i no tancar-se.

MARCEL·LÍ CHAMPAGNAT,

NOSALTRES, COM TU, SENTIM QUE LA VIDA I EL MÓN

CREIXEN AMB FORÇA EN ELS NOSTRES SOMNIS I IDEALS.

AJUDA’NS A SEGUIR AMB ALEGRIA UN BELL IDEAL.

QUE JESÚS SIGUI

QUI MARQUI PROFUNDAMENT LES NOSTRES VIDES.

GRÀCIES, MARCEL·LÍ.

Marcel·lí explicà el dejuni que agradava a Déu:

* Hem de fer dejunar els ulls. Hem de mirar endins. Hem de ser profunds i no perdre’ns en superficialitats.

* Hem de fer dejunar la llengua. Hem de parlar més amb Déu i amb un mateix. Hem de buscar les paraules autèntiques que ens posen en contacte amb els altres, deixant sense aliment les paraules buides i sobretot les paraules ofensives.

* Hem de fer dejunar els defectes, l’egoisme, els capricis. Hem de deixar que es vagi quedant sense forces la nostra peresa, la nostra tristesa, el nostre orgull.

* I, finalment, hem de prendre molt aliment al nostre cor i al nostre esperit. Hem de resar amb fe i amb fervor. Hem de participar a l’eucaristia. Hem d’obrir el cor als pobres. Hem d’ajudar molt la gent necessitada.

Una història per començar el camí

Hi havia una vegada... Les històries maques i els bons contes comencen així. Però aquesta història té l’avantatge d’ésser real i Mossèn Emmanuel de Marsac, que és qui ens la va explicar durant un recés, encara viu. «Tot just ordenat mossèn el juny del 54, ben jovenet, vaig ser enviat a Marlhes i vaig descobrir al “noi” del país que tothom venerava, Marcel·lí Champagnat, el petit pagès que serà beatificat a Roma, el Maig del 55 pel papa Pius XII. Ben aviat la parròquia desitja tenir una estàtua del Benaurat. Es va trobar a un escultor (de St Etienne... o de la regió), M. Brun. Sense temps a perdre,l’home va venir a visitar Marlhes. Ell es posa a la recerca d’una pedra capaç de respondre al que li espera. El Pare Rouchon em demana que acompanyi a l’escultor a la muntanya veïna. I vat aquí que tots dos anem voltant a la recerca del granit multiforme dels monts de Chaussistre.. Caminem en silenci, caminem... durant molt de temps, L’artista s’atura, mira, es gira i de manera brusca m’indica, a uns 15 metres, una roca coberta parcialment de molsa i plantes salvatges. «  Ell està aquí! » em va dir ell, fascinat!!. Ens vàrem apropar. « Champagnat ! Sí, ell està aquí ! », ell va repetir la mateixa frase vàries vegades.
Ingènuament, vaig gosar a dir-li: «Vol dir que d’aquesta pedra en traurà al Pare Champagnat?»
«Jo no tinc res a fer » em va respondre ell, simplement jo trauré tot el que l’impedeix sortir i el paralitza, ell està aquí jo el vaig a alliberar». 

Aquesta reflexió es va gravar a la meva memòria. Hi torno a pensar 50 anys després! Cada dia m’acompanya. És una crida: «Deixa’t agafar per l’Artista, el teu estimat Senyor. Pacientment , ell vol extreure de tu, fer sorgir de tu, com de cadascú, la imatge i el reflex
del seu Amor, de la seva presència». (P. Emmanuel de Marsac)

Pastoral Marista 

MARCEL·LÍ ESCRIU EL SEU TESTAMENT ESPIRITUAL

Marcel·lí Champagnat arribà al final dels seus dies amb la tranquil·litat d’haver gaudit la vida fent el que sempre havia somiat i lluitant per la seva gent.
Al final dels seus dies no deixà un testament de riqueses, sinó de bons consells, recomanant als germans que fessin el mateix que ell havia fet tota la seva vida. Aquí en llegim uns paràgrafs:

“Davant de tot, demano als qui hagi pogut ofendre durant la meva vida que em perdonin, per l’amor de Jesús, i que ajuntin les seves oracions a les meves per demanar a Déu que perdoni els meus pecats i em rebi en la seva misericòrdia.
Us demano amb tot el meu afecte i pel que em teniu vosaltres que la caritat regni sempre entre vosaltres. Estimeu-vos els uns als altres com Jesús us ha estimat. Que no hi hagi entre vosaltres més d’un cor i un esperit. Tan debò es pugui dir dels germans: Mireu com s’estimen.”

Ptoral Marista

MARCEL·LÍ PREFEREIX ELS NENS MÉS MALDESTRES

Marcel·lí estimava entranyablement els nens, a tots els nens, però preferia especialment els més petits, als quals anomenava “angelets”. Posava una cura especial a cuidar fins i tot els detalls per a educar els nens. Aquestes eren les raons que donava:

“De les primeres lliçons depèn l’èxit de l’educació d’un nen. Les primeres impressions que es reben en la infància són les que es queden per sempre en la vida de les persones. Si un adolescent ha de deixar l’escola per posar-se a treballar, sempre li quedarà el que li vam donar de petit. El germà que s’encarregui dels petits ha de ser amable i tenir molta paciència. Ha de repassar moltes vegades. Ha de tornar-se nen.”

I al germà director d’una escola, li escrivia:
“Cuida amb molta cura els nens pobres i els que són més maldestres i ignorants. Mostra’ls molta bondat a aquesta classe de nens, fes-los moltes preguntes i no tinguis por de dir-los moltes vegades que els estimes. Els nens pobres en una classe són el mateix que els malalts en una família: una font de benediccions i de prosperitat quan se’ls mira amb els ulls de la fe i se’ls honra com a membres patidors de Jesucrist.”

Pastoral Marista