Com que de sobte m'he fet vell
i a penes
em moc de casa, he decidit de vendre'm
els ulls de coloraines que tenia
per córrer món. No em demaneu que faci
cap més esforç per canviar-me els ulls.
Renuncio des d'ara a tota mena
de somieig. En aquest món de quatre
pams quadrats en què visc no em fan cap
falta
els ulls d'abans, fins tancant els
que em resten
veig tot allò que vull. Ara, per viure,
em fan més falta els dits. És un món tàctil
aquest món en què visc, un món d'objectes
que palpiten, de parets que palpiten
i que recorro amb els dits ben oberts,
amb tot el cos al cap dels dits, per
no
perdre'm, si puc, ni un sol instant de vida.
