Ensenya’m, Pare, a començar de nou,
a trencar amb el que passà i vaig fer ahir,
amb el que pensava i creia tan convençut
i amb el que havia de ser d’una altra manera.
Ensenya’m a deixar de dir-me a mi mateix
que no puc, quan puc;
que no sóc, quan sóc;
que estic lligat quan sóc immensament lliure.
Et dono gràcies, Pare, perquè encara no he arribat
i he de caminar, seguir i seguir
doncs, el dia en que m’assegui,
el dia que llenci la tovallola,
el dia que digui «no puc» estaré mort.
No vull descansar: ni si assoleixo la meta
ni si la meta se me’n va més lluny que les meves forces.
En tinc prou amb ser un caminant i saber que puc.
Que mai tindré la veritat tota sencera;
que mai tindré totes les respostes;
que sempre estarà davant el misteri.
No vull quedar-me tranquil amb el que ja he aconseguit.
Ni rendit, queixant-me, protestant, fent-me llàstima
perquè l’esforç no em va portar on jo somiava.
No vull conformar-me amb el que ja he après:
perquè en cada pas de la vida,
en cada etapa superada,
en cada entrebanc i cada ferida
puc descobrir les petjades dels teus passos, sempre endavant,
que em diuen: camina!
I mentre em quedi una bafarada d’alè,
un batec per estimar, una barrera per saltar,
una paraula per escoltar,
una experiència per aprendre,
i a tu de company invisible en el meu camí…
no diré mai «no puc»,
perquè sabré que estic viu.
