domingo, 21 de septiembre de 2014

Hatshepsut: una faraona imborrable en la Historia.


A lo largo de la Historia, nos hemos encontrado con numerosas mujeres que han pasado a nuestra historia por diversas razones, entre ellas destacan por ejemplo: Marie Curie, Rose Bertin, Irena Sendler, etc. Sin embargo, en el Antiguo Egipto destaca una mujer que no tuvo miedo a las civilizaciones exteriores ni a los esfuerzos políticos ni económicos, además destaca por una obra megalómana,  el majestuoso templo de Deir el-Bahari, situado en la orilla oeste de Tebas. Todo esto lleva a decir, que fue una reina en Egipto, una faraona.
Hatshepsut (1507 a.C.-1456 a.C.) provenía de la dinastía XVII, hija de Tutmosis I (con quien sentía una gran relación y afinidad) y de la esposa real, la reina Ah-Més Ta-Sherit. Su matrimonio, aunque hoy en día parezca remoto, fue con su hermano Tutmosis II, en la historia era muy común casarse entre hermanos para mantener la pureza en la sangre . Debido a que su marido-hermano era muy joven para mantener el título de faraón, Hatshepsut se coronó como reina. Este suceso, de tener a una mujer en lo más alto de la jerarquía faraónica fue un tanto rechazado por sus propios contemporáneos o coetáneos, tanto el pueblo como los sacerdotes religiosos desestimaban esta idea.
Debido a los problemas citados anteriormente, la inteligencia, la pronta madurez y la ambición hicieron que se convirtiera en una majestuosa reina. Sus obras políticas, comerciales y arquitectónicas no corrieron a cargo solo de ella, sino también de un personaje clave en su vida, Sen en Mut. Este fiel seguidor y preceptor tuvo mucho que ver en este asunto. Su verdadera profesión era arquitecto, aunque también se encargaba de temas relacionados con la administración. Este personaje fue tan importante que tuvo verdaderos privilegios, sin tener en cuenta que provenía de una familia modesta. Sen en Mut dirigió espectaculares trabajos arquitectónicos por todo Egipto, especialmente en Tebas y Karnak, pero la obra que le alzó al olimpo histórico fue Deir el Bahari: un templo funerario incrustado en la roca, formado por terrazas y rampas, que aún hoy puede contemplarse en todo su esplendor.
Alejándonos de las espectaculares obras arquitectónicas, la reina hizo verdaderas e importantes relaciones comerciales con una región, el país del Punt.  Con estas expediciones, los agentes comerciales egipcios y mercaderes trajeron numerosas especias,  madera y otros preciados artilugios inhóspitos en el Antiguo Egipto. Aunque hasta día de hoy el país de Punt no ha podido ser localizado con certeza, posiblemente pudiera haber estado situado en la costa africana del océano Indico (Somalía, Eritrea). En el templo de Deir el Bahari, en textos jeroglíficos encontramos textos que muestran este intercambio comercial:
“Exploraré las rutas hacia Punt, descubriré los caminos hacia las terrazas de mirra, tras guiar a la tropa por mar y tierra para traer maravillas de la Tierra de dios para este dios que ha creado sus perfecciones…”
“Traen muchas maravillas y toda clase de productos típicos de la Tierra de dios a por los que tu majestad les envió: montones de terrones de mirra y árboles de mirra fresca con cepellón, plantados en el patio de ceremonias para ser vistos por todos los dioses…”
El camino de la gran reina llegó a su fin debido a dos razones claves, uno con la muerte de su mano derecha y probablemente su compañero sentimental, Sen en Mut, y la otra con Tutmosis III, quien debido a su mayoría de edad quería coronarse como faraón. El odio, la envidia y los celos de Tutmosis III hacia Hatshepsut fueron tantos que quiso borrarla de la historia eliminando textos donde aparecía su nombre y apropiándose de hechos de ella.  La muerte de la reina hoy no se conoce, pero si es sabido que tuvo un recorrido en sus 22 años de poder bastante satisfactorio, con un legado muy importante.


Más información| DESROCHES NOBLECOURT, CHRISTIANE, Hatshepsut: La reina misteriosa, Ed: Edhasa, 2009

viernes, 19 de septiembre de 2014

Bicentenari de la fundació de l’Institut Marista (1817-2017)


  1. Era el 2 de gener de 1817. Marcel·lí Champagnat entra a la casa de La Valla amb dos joves. El seu somni és que ells, i en el futur molts més, portin l’Evangeli als nens i joves més necessitats. És el que considerem la data fundacional de l’Institut Marista.
    El 2 de gener de 2017 es compliran dos segles d’aquest esdeveniment. Serà un moment molt bonic per recordar, amb el cor agraït, tot allò de bo que l’Esperit Sant ha fet en l’Església i al món a través de l’Institut Marista. Durant aquests 200 anys, moltes generacions de nens i joves s’han beneficiat de l’educació marista als cinc continents. 

    Aquesta celebració ens oferirà també la possibilitat de demanar perdó per les nostres infidelitats. I també per les vegades que no hem servit adequadament els nens i joves que ens han estat confiats.
    Però, sobretot, ha de ser un moment de projecció cap al tercer centenari marista.
    Una bellíssima oportunitat per a UN NOU COMENÇAMENT.
    Tenim al davant tres anys per celebrar, en esperit de fe, el nostre bicentenari: l’Any Montagne, l’Any Fourvière i l’Any La Valla.
    Crec que aquest mural, a la capella de la comunitat de l’Hermitage, podria resumir l’esperit d’aquests tres anys.
    En primer lloc, l’Any Montagne. Estem convidats a ser Jesús per als Montagne d’avui, a acompanyar-los amb tendresa i delicadesa en el seu camí.
    En segon lloc, l’Any Fourvière. Associats per a la missió. És a dir, associats al voltant de la figura de Jesús. Sense mirar enrere, ni tampoc ser aquells que se separen de Jesús i van al seu aire.
    I en tercer lloc, el suggeriment de l’Any La Valla. Aquesta invitació a conrear la dimensió mística de les nostres vides: la trobada amb Jesús, pa de vida, perquè també nosaltres puguem contagiar vida en plenitud al nostre voltant.
    Tant de bo que tots nosaltres, cadascun des de la seva pròpia responsabilitat, ajudem l’aurora a néixer, l’aurora d’un Institut Marista renovat.
    Només el compromís de tots nosaltres farà possible UN NOU COMENÇAMENT.
    Comptem,
    a més, amb l’ajuda, amb la tendresa, amb la cura de Maria, la nostra Bona Mare.
    Que Ella sigui la nostra inspiració i la nostra benedicció.

    G. Emili Turú, superior general 

Lema 2014-2015: «Obrint portes»


El lema d’aquest curs 2014-2015 és «Obrint portes!». El lema és un instrument educatiu i pastoral que ens ajuda a centrar l’atenció en un tema que volem subratllar de forma especial en totes les activitats que duem a terme.
«Obrint portes» és una actitud vital, una manera d’enfrontar-nos al curs i a la vida. Des d’aquesta perspectiva proposem que cadascú es llanci a obrir portes, en la seva vida i la seva persona. I també ens convida a acollir i treballar per allò que trobem un cop hem obert les portes.
Ens crida a ser positius: hi ha moltes portes que altres ja han obert, Déu mateix ja ens ha obert la
seva porta perquè ens trobem amb Ell. Moltes persones del nostre voltant ens estimen i també
ens han obert la porta del seu cor. Tot això ens ha de donar força, alegria i valentia per obrir les
portes que encara estan tancades. És una actitud de cerca, de seguir avançant i mantenir-
se en procés. Cada vegada que obres una porta 
i hi passes, un nou camí s’obre davant teu amb la possibilitat de seguir descobrint noves portes per obrir. Una obertura a la vocació, a créixer com a persones i cristians.
I desperta i necessita, a parts iguals, una inquietud en la persona pel que és nou, pel que hi ha darrere de cada porta, per descobrir les persones, per viure experiències noves, i per ser capaços de descobrir en nosaltres mateixos les claus que ens permetin seguir obrint portes. 




En la tradició cristiana s’ha utilitzat la porta com a símbol d’obertura de Déu i a Déu, opcions transcendents de les persones i de trobada personal amb Ell, com a símbol de victòria, del que és nou:
  •   Is 60,11 «Les teves portes estaran sempre obertes, no es tancaran ni de nit ni de dia, perquè els reis amb els seus seguicis et puguin dur les riqueses de les nacions.»
  •   Jn 10,1-9 «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles... Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles...»
  •   Col 4,3 «I pregueu també per nosaltres, perquè Déu obri una porta a la nostra predicació i puguem anunciar el misteri del Crist. És per aquest misteri que estic empresonat.»
  •   Ap 3,20 «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.»
    Marcel·lí Champagnat va obrir les portes d’una petita caseta a La Valla el 2 de gener de 1817 a dos joves... I gairebé acumulem 200 anys d’història darrere d’aquesta porta oberta. La valentia de Champagnat en el seu moment ens impulsa com a maristes del segle XXI a viure una actitud d’obertura i acolliment des dels valors de la senzillesa, l’amor a Maria i al treball, la presència amb els nens i joves, sobretot amb els que més ens necessiten tant en les nostres escoles com en la societat.
    Nosaltres, com a continuadors avui del somni de Marcel·lí, estem cridats a seguir obrint portes:
  •   Les portes de la mateixa persona, des de processos d’interioritat.
  •   Les portes dels que m’envolten i m’acompanyen en aquest curs.
  •   Les portes de la realitat social, de les persones sense llar, dels
    immigrants, dels necessitats...
  •   Les portes de Déu, del seu projecte de felicitat per a nosaltres.
  •   Les portes de la nova terra a la qual ens convida el XXI Capítol General.
  •   Les portes de la Nova Aurora a la qual fa referència la Conferència General de 2013.
  •   També són les portes encallades que ens porten a tancar-nos en nosaltres mateixos,
    en allò que no ens ajuda a créixer, en l’egoisme, la immaduresa, el tancament...

    PASTORAL MARISTA 

martes, 16 de septiembre de 2014

JESÚS ÉS ALEGRE

Si Jesús és alegre i jove,
si és bo i sap somriure,
per què pregar tan tristos?,
per què viure sense cantar ni riure?
Totes les flors i els estels,
les coses belles les féu Déu:
la tremolor d’una mirada
en una nena enamorada,
la tendresa d’una mare...
Tot és somriure de Jesús.
Jesús és alegre i és amor.
Si Jesús busca la meva alegria,
si Jesús em vol fer feliç,
per què fer callar el meu cant, 
si és pregària la meva cançó juvenil?
Ell donà al rierol el seu migdia
i al nou dia un rossinyol.
Jesús és alegre, Jesús amic,
el Jesús que sempre va amb mi
compartint la meva esperança,
brindant vida i amor.

lunes, 15 de septiembre de 2014

GRÀCIES PER LA VIDA

Jesús, en aquest dia tan especial,
en el qual t’has quedat per sempre
amb nosaltres,
volem donar-te les gràcies per la vida que ens
han donat els nostres pares
i per la salut que tenim.
Sabem que no tothom
té la mateixa sort que nosaltres;
per la qual cosa ens agradaria utilitzar la nostra vida
i la nostra salut
per intentar ser com Tu: ajudant els altres,
essent amics de tothom, no enfadant-nos,
fent bé la nostra feina,
respectant els altres
i recordant-nos del nostre pare com Tu
sempre feies.